Llibre "O Processisme o Independència"
de Santiago Espot
Condicions i confusió en la situació actual.
Raó i poder.
Corria l'any 1899 quan el pare del sionisme, Theodor
Herzl, estava submergit en la tasca de com crear un estat
jueu independent. Llavors va decidir demanar l'opinió a
l'acadèmic, sociòleg i jurista jueu austríac Ludwig Gumplowicz,
que era llavors una eminència en l'estudi de minories
nacionals i conflictes ètnics. Després que Herzlli exposés
els seus plans, va respondre-li amb aquestes paraules:
«Vostè vol fundar un estat sense utilitzar la força i l'astúcia,
obertament, honestament, només venent i comprant
accions? On s'ha vist mai això?». Certament un fet així
ni s'havia vist mai ni s'havia de veure enlloc, i el sionisme
en va prendre bona nota. Perquè fundar un estat significa
fer actes que no estaríem disposats a fer en circumstàncies
normals i que no són només anar amb la raó per bandera.
En canvi, a Catalunya l'expressió «ens hem de carregar
de raons davant del món» ha estat, i és, una de les més
recurrents per part dels dirigents polítics anomenats sobiranistes.
Fa l'efecte que amb això n'hi haurà prou perquè
la comunitat internacional intercedeixi per nosaltres. La
jugada consisteix a insistir contínuament davant dels governs
de Madrid que els deixin fer el que saben perfectament
que mai els permetran dur a la pràctica, com és ara
un plebiscit per la independència acordat entre totes dues
parts. Quan algú insisteix que això no passarà mai, adopten
l'aire de tenir un roc a la faixa i afirmen amb cara de
murri «Ja ho veurem ... ». Si encara aquest algú continua
persistint, llavors afirmen que els principals actors internacionals
obligaran Espanya a negociar. Per què? Doncs
perquè tenim la raó de la nostra part, sentencien.
Com és normal, els altaveus mediàtics favorables a
aquesta tesi són potents i tenen una notable influència entre
la gent del carrer. Ha fet forat. Sobretot perquè no
és una postura que comporti cap mena de risc i permet
tractar els catalans com si fossin infants. Aquesta dinàmica
porta membres de! govern català a fer declaracions
públiques que fereixen la inteJ.ligència de l'elector. Fa uns
mesos e! secretari d'Hisenda de la Generalitat, en una entrevista
a La Vanguardia, afirmava: «Jo crec que ens trobarem
amb una independència assumida de facto per la
comunitat internacional, les empreses i l'estat espanyol.
Al final hauran de seure a la taula. Perquè els interessarà
tant a nosaltres com a ells fer-ho». És clar, i a ell a sobre
li pagaran e! dinar.
El fet de pensar que som nosaltres els que tenim la
raó pot portar al paroxisme de voler fer creure a Espanya
que ells també sortiran guanyant amb un estat català i que
serem més amics que mai. Qui creu això es pensa que els
espanyols ballaran d'alegria quan perdin e! seu 20% de!
PIB i e! seu pes a la UE quedi a l'altura del de Polònia. Sense
comptar amb el daltabaix emocional que suposaria perdre
un altre territori per a una bona part de la població que
encara viu de les glòries pretèrites d'un imperi perdut i
que ha estat incapaç de recuperar la darrera colònia europea
reconeguda, Gibraltar.
Una Catalunya independent deixaria Espanya amb
un poder més reduït en e! Consell de la UE, perquè e!
vot de cada estat depèn en part de la seva població, i de
forma absoluta a partir de! 2017. El vot espanyol equival
al 9,09% de la població de la UE, amb els més de quaranta-
sis milions d'habitants que té, fet que significa que
es troba a només tres punts percentuals per sota d'Itàlia
i quatre del Regne Unit. El nostre trencament amb Espanya
els deixaria allunyats del grup principal d'Alemanya
(16%) i França (gairebé e! 13%). Quedaria només tres
punts per sobre d'una «potència» com Romania.
La quantitat de població també condiciona la presència
dels diferents estats en e! Banc Central Europeu i
en la composició del seu Consell de Govern, l'òrgan que
un cop al mes acostuma a establir el tipus d'interès. També
és determinant en la composició del Parlament Europeu.
Actualment Espanya té cinquanta-quatres escons i
Polònia cinquanta-un. Amb set milions i mig d'habitants
menys el nombre d'eurodiputats s'aniria igualant entre
tots dos països i la quantitat de funcionaris espanyols es
podria reduir, perquè sempre hi ha relació directa entre la
«grandària» de cada estat i la presència dels seus connacionals
en la burocràcia europea. Aquesta seria una gran
pèrdua que defensaran sempre sense defallir els afectats.
Per mantenir la seva menjadora impulsaran tota mena de
campanyes contra Catalunya en els passadissos de Brussel·les.
Tot plegat deixaria Espanya en grans dificultats
per reivindicar un paper «líder» en la direcció europea i
l'aproparia a la segona divisió tant en termes de població
com de PIB.
Però no només hi ha raons econòmiques que fan que
mai pugui arribar-se a cap acord amb Espanya que posi
en dubte, ni que sigui mínimament, la seva unitat territorial.
Hi ha poderoses raons d'ordre de mentalitat col·lectiva
que constitueixen un obstacle insuperable per poder
arribar a un consens amb qualsevol govern de Madrid,
sigui del color que sigui. Com he dit en les primeres frases
d'aquest llibre, és Castella qui ha fet Espanya, tal com
afirmava José Ortega y Gasset. Un dels catalans que millor,
i més finament, va saber entendre l'ànima castellana
va ser el gran periodista i escriptor Agustí Cal vet, que ha
passat a la història amb el pseudònim de Gaziel. En el
seu llibre Castella endins, amb quatre frases ens explica
la pedra angular sobre la qual s'ha fonamentat la política
espanyola dels darrers tres segles: «Castella no ha pogut
entendre mai, acceptar ni consentir que en l'Espanya feta
a la seva imatge pugui haver-hi un altre esperit diferent,
encara que aquesta diferència sigui involuntària, fatal, i
tan legítima com la seva; perquè segons ella (i a veure qui
la convenç del contrari!) qualsevol altra forma de ser és
una heretgia».
Els catalans no hem exercit el poder des de fa centúries
-ha estat el veí el que ho ha fet- i el veiem com un
fet estrany. Tot plegat fa que tinguem distorsionat el seu
autèntic significat. Llavors, entre la nostra gent està mal
vist el que té ambició de manar. Generalment s'acostuma
a emmascarar aquesta vocació amb frases com «Si m'ho
demanen m'hi posaré» o «Estic a disposició de la gent».
Un aire de falsa modèstia embolcalla sempre la política
catalana.
Si realment es fes una autèntica pedagogia del que significa
la direcció d'una societat moderna, no tindríem incapacitat
el sentit del poder. Moisés Naím, en el seu exitós
llibre La fi del poder, el defineix d'aquesta manera: «El
poder és la capacitat de dirigir o impedir les accions actuals
o futures d'altres grups d'individus. O, altrament dit,
el poder és allò amb què aconseguim que altres tinguin
conductes que, d'una altra manera, no haurien adoptat».
Si això ho traslladem a la causa de la independència de
Catalunya, vol dir que cal tenir poder per intentar avortar
les iniciatives d'Espanya contra nosaltres. Exactament
com també és imprescindible si volem modificar les actituds
neutres respecte al nostre objectiu. Volem eixamplar
la base independentista? Demostrem que estem disposats
a prendre el poder. El comportament dubitatiu es decanta
sempre a favor del que demostra fermament i obertament
que vol guanyar. Ningú fa costat als que sempre es lamenten
que no els deixen fer. En política, el poder serveix per
canviar la realitat i la raó, per consolar els que perden.
El poder és la culminació de l'acció política. Fem
política per obtenir el poder, ja sigui personalment o a
través d'aquells que potenciem. El nom deriva del verb
poder, que significa ser capaç físicament o mentalment,
tenir la força, l'habilitat o els mitjans de fer alguna cosa.
És, en certa manera, un sinònim de triomf. l qui no vol
triomfar? No ens enganyem, tothom desitja el poder. Per
això Nietzsche, en el seu Així va parlar Zaratustra, va escriure:
"Allà on vaig trobar un ésser viu, vaig trobar-hi
la voluntat de poder; i fins i tot en la voluntat de l'esclau
vaig trobar la voluntat de ser amo». Possiblement en la
història de l'home la voluntat de poder ha estat més gran
que la de llibertat. Deu ser perquè el poder et dóna la llibertat?
El cert és que la literatura que ha acompanyar l'un
i l'altre concepte és diametralment oposada. Tothom troba
molt normal llegir o escoltar un vers on es digui "Oh,
estimada llibertat! ». Però mai ningú escriuria un altre que
contingués l'expressió "Oh, estimat poder!". Abans de res
perquè seria cremat a la foguera de l'opinió pública. Tot
i així, Thomas Hobbes, al segle XVII, sentenciava sobre el
poder d'aquesta manera: "Veig com una inclinació general
de tota la humanitat el desig perpetu incansable d'adquirir
poder rere poder, que només acaba amb la mort».
Cal reconèixer que històricament el poder s'ha vist
com un concepte negatiu, perquè tradicionalment s'ha associat
a l'ús de la força i les males pràctiques. S'ha contemplat
com l'art de sotmetre els altres. Possiblement la
irrupció del feixisme a Europa als anys trenta del segle
passat va ser la culminació d'aquesta visió terrorífica del
poder. Amb tot, aquesta imatge s'ha anat suavitzant i avui,
sobretot a Occident, comença a associar-se a capacitats
intel·lectives. Els catalans, en canvi, hi continuem mantenint
una relació singular i continuem estant més pendents
de combatre el poder que d'exercir-lo.
Sóc conscient que molts diran que no podem obtenir
el poder perquè és Espanya qui el té. Precisament per això
els independentistes hauríem d'estar més interessats a intentar
saber com prendre'l que no pas a teoritzar sobre
què farem quan el tinguem. És per això que anem elaborant
constitucions i projectes d'hisenda catalana i discutint
sobre si tindrem o no exèrcit, mentre que no tenim
ni idea de quan i com estarem en disposició de poder-ho
posar tot en pràctica. Volem tenir-ho tot a punt per a una
situació que, de moment, no sabem ni per on vindrà. Estem
construint un estat virtual amb la raó per convèncer
els indecisos, sense tenir present que no tothom es mou
per la raó. Perquè si fos així no existirien les guerres ni
les inj ustícies socials. Els mecanismes que mouen segons
quins esperits no tenen la raó com a principal motor.
No podem ignorar que l'ésser humà també es mou per
la força dels models, els que tenen la facultat de transmutar
amb el seu exemple un estat d'ànim. Acostumen a ser
personalitats acostumades a nedar contra corrent i a tenir
la perseverança com un dels seus principals trets caracterològics.
No enganyen en la seva forma de ser i entenen
que cal arribar a dalt de tot per poder canviar la realitat.
Sí, persegueixen el poder, ho fan a còpia d'encarar-se i
salvar les dificultats que troben per davant. Motiven els
que els segueixen perquè els mou una transcendència en
les seves accions. En definitiva, remouen els sentiments i
així fan els adeptes. Agradi o no, sempre tindran més seguidors
els que demostren que estan disposats a jugar fort
per la victòria que no pas els que només teoritzen sobre
les raons de per què hem de guanyar. Són els que entenen
que el poder ningú el cedeix, que l'has de prendre. Nietzsche
i Hobbes ja ens ho advertien quan ens descrivien aquest
aspecte de l'ànima humana que es pot traslladar a les dinàmiques
col·lectives nacionals. Pensem que Espanya és
una excepció?
La veritat és que ens continua impressionant la representació
del poder espanyol. No fa gaire, l'advocat i bon
amic Albert Boada em deia que quan havia anat a l'Audiència
Nacional de Madrid a defensar algun dels seus
clients és quan millor havia percebut el poder intimidatori
de l'estat. Fins i tot, aquells catalans que han ostentat
la màxima representació institucional de la nació queden
empetitits davant la presència d'un jutge espanyol. Recordem
si no la diferència entre l'estil altiu i desafiant de
l'expresident Pujol quan va comparèixer davant el Parlament
per explicar el seu afer andorrà, i el to respectuós i
amable que va exhibir en la seva declaració a l'Audiència
Nacional per la mateixa qüestió. Fins i tot, va declinar
la possibilitat de declarar en català, tal com el jutge li va
oferir. No fos cas que sentir la llengua de Verdaguer fes
que el magistrat el condemnés a cadena perpètua!
Nosaltres no sabem com contrarestar aquestes actituds
i tot ho fem amb l'estil d'anar per casa. Malgrat no
tenir encara un poder estatal, ignorem com aprofitar el
poc que tenim. Ens manca el sentit ritual de la representació
del poder. Fixem-nos en un detall psicoestètic i que fa
referència a la nostra policia, la qual no deixa de ser una
icona del nostre petit poder. Tothom sap que el calçat del
vestit de gala dels Mossos d'Esquadra són les espardenyes
de vetes, que donen un aire desvalgut a qui les porta. Quina
consideració han de merèixer aquells que han de vetllar
per l'ordre si quan van uniformats de gala calcen unes
espardenyes? No és estrany que l'escriptor i crític literari
Miquel Pairolí, poc dies després de l'al:te institucional de
l'Onze de Setembre del 2005 al Parc de la Ciutadella, es
preguntés: «Quina marcialitat ha de tenir un home o una
dona que va amb espardenyes de vetes?». l després va afegir
categòricament: «Que un uniforme policial de gala inclogui
unes espardenyes és una ridiculesa monumental, un
disbarat que fa riure. [ ... lla morfologia i la condició de
l'espardenya són absolutament contràries a la textura i la
solemnitat que, a tot el món, tenen els uniformes de gala».
La concepció formal del poder determina també la
capacitat política dels pobles. No debades el que va ser
ministre i cunyadíssim del general Franco, Ramón Serrano
Suñer, en les seves memòries explica que després d'assistir
a Londres a un canvi de guàrdia al palau de Buckingham
va haver de reconèixer al Caudillo que «aquesta gent no
ens tornarà mai Gibraltar». M'imagino que si mai cap
polític espanyol veu el nostre únic cos armat amb espardenyes
de vetes i barret de copa creurà que els han tret
d'una pel·lícula de cinema mut, i pensarà que mai perdran
Catalunya.
Fins ara l'independentisme s'ha mogut entre el simbolisme,
l'activisme i l'anomenada pedagogia. Sempre parla
de com serem quan siguem independents, però mai fins
on estem disposats a arribar per assolir l'objectiu. Tot ho
fiem a la raó i a creure que la gent entendrà les nostres
posicions. No ens passa pel cap que Catalunya és nostra,
exactament com qualsevol nació lliure del món creu que
qui mana dins els seus límits territorials són els seus nacionals.
Si volem ser una nació lliure, comencem a pensar
amb la mentalitat d'homes i dones lliures. De res servirà
haver declarat territori català lliure un munt de municipis
si als seus ajuntaments pot continuar apareixent la Guàrdia
Civil amb ordres de registre emeses per l'Audiència
Nacional.
Els catalans parlem de crear un estat sense saber exactament
el poder que se'n desprèn. Un estat ha de tenir una
capacitat coercitiva i sembla que això ens espanta. Els estats
mai han tingut bona premsa. Així, Schopenhauer els
descrivia amb aquesta cruesa: «L'estat no és res més que
un morrió que té per objecte tornar inofensiu un animal
carnisser: l'home. I fer-ho de manera que tingui l'aspecte
d'un herbívor». Tots els estats, fins els més pulcres del
món, tenen l'exclusiva de dur a terme actuacions que no
sempre són agradables. Per això Max Weber ja afirmava
que el monopoli legítim de la violència el té l'estat. Ho
deia en el seu llibre La política com a vocació. El polític i
el científic, on també parla del poder. El presenta de manera
descarnada amb aquestes paraules: «Qui fa política
aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució
d'altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder».
Si partim de la base que a nosaltres ens mou l'ideal
de la independència de Catalunya, haurem d'aspirar al
poder amb totes les seves conseqüències. Cal voler tenir
alguna cosa més que la raó. Només hem de veure quan
i com es produeix el reconeixement internacional de les
noves entitats polítiques. Quan les seves reivindicacions
són justes? No. La validació dels nous estats per part de la
comunitat internacional es produeix quan els seus partidaris
prenen el poder polític i, llavors, esdevenen de facto
un estat i estan legitimats -recordem les paraules de Max
Weber- per utilitzar la força per fer efectiu el control del
seu territori. És l'única forma de substituir una legalitat
per una altra quan no hi acord entre totes dues parts. És
exactament el que ens passa a nosaltres.
Santiago Espot Piqueras
O Processisme o Independència. Condicions i Confusió: Raó i Poder
Avui el pp ja ha pixat pels cantons de València, a prop de les Corts valencianes, a tocar de la maededéu i el braç incorrupte de Sant Vicent, ha pixat contra les parets del palau de la Generalitat i contra l’escola dels valencians, ha pixat contra la sanitat i contra els hospitals, ha pixat contra els desocupats, contra els desatesos, contra la democràcia i contra la llibertat. És el que fa cada dia, el pp, pixar contra els valencians. I mentre pixa, en aquest ferum que deixa en l’aire dels carrers nobles de la ciutat, i pels barris de segona i de tercera, pels ravals, oblida tant com ha delinquit, a València, i com continua delinquint a Espanya. Però sobretot, aquesta pixera delinqüent, despista! Sobretot despista que encara no ha tornat cap euro dels milers de milions que ha furtat, diners que són en les butxaques de polítics de primera i segona fila ppera i en comptes particulars del partit en paradisos fiscals. Ells són ací per “forrar-se” i a prendre pel sac la vida dels valencians. Ja ho van avisar per què eren en política.
L’estocada final: després de perdre bous i esquelles amb polítics que no tenien res preparat (la independència era la nostra única possibilitat, però si no ho aconseguíem era evident que ens esclafarien com un cuc), 3 anys d’humiliacions, 2 taules de diàleg i el govern més progressista de la història, ara han entrat directament a matar.
El català, que ha reculat a només ser usat pel 30% de la població i només servir per aprovar ESO i la sele, esdevenint per les properes generacions tan marcià com ho podria ser el bielorús (i us puc assegurar que amb una filla de 20 anys en una família que tots som catalanoparlants i que ha anat a escola catalana, però que diu que a la gent ja “li entra” en castellà i per tant tant se li’n fot el català, que sé de què parlo), ara encara veurà més reduït el seu futur.
En uns 10 anys més o menys, ja ho tindrien. Jo pensava que la generació dels meus fills seria la que veuria el darrer catalanoparlant morir. Ara em temo que ho veuré jo. I tinc 57 anys.
Podria dir que la solució seria donar un cop de puny a la taula i d’una vegada proclamar la independència, costi el que costi i costi la sang que costi. Però conec massa ve els nostre polítics i a nosaltres mateixos per pensar que mai ho farem.
Per tant, adéu al català. Llengua suau i musical, tendra i sonora. La llengua dels meus avantpassats, la dels que anaren enllà la mediterrània. Amb ella morirà una manera de veure el món. Els bords i els lladres s’hauran sortit amb la seva, i de res haurà servit lluitar per salvar els mots, per ensenyar el nom de cada cosa