0 - Index
* 18 - L'ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al...
* 17 - És l’hora de la independència
* 16 - Per una nova Constitució Catalana
* 15 - L’aptitud econòmica dels catalans en el segl...
* 14 - L’Estat català i la plenitud de la llengua
* 13 - Una nova estratègia independentista
* 12 - Independència o ruïna
* 11 - Catalunya només té un futur: independència
* 10 - Barcelona, capital del futur Estat català
* 9 - Moral de victòria, regeneració política i in...
* 8 - Pla Independència 2014
* 7 - Nou Estatut? Independència !
* 6 - Acció i Independència
* 5 - Caràcter i independència
* 4 - Independència sobre Rodes
* 3 - Conferència "NO PAGAREM"
* 2 - “Joan Fiveller. Model de caràcter”
* 1 - Ells i nosaltres. Pròleg de Josep M. Murià
dimecres, 10 de març del 2010
14 - L’Estat català i la plenitud de la llengua
L’Estat català i la plenitud de la llengua
(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)
(Sala Municipal, Borredà, 13 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.
Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:
“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”
La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.
Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.
Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.
Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?
Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.
Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:
“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”
D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.
Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.
Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):
“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”
Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.
La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:
“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”
Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.
Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:
–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.
–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.
–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.
Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.
Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.
Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!
Moltes gràcies.
(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)
(Sala Municipal, Borredà, 13 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.
Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:
“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”
La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.
Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.
Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.
Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?
Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.
Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:
“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”
D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.
Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.
Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):
“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”
Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.
La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:
“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”
Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.
Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:
–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.
–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.
–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.
Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.
Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.
Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!
Moltes gràcies.
12 - Independència o ruïna
12 - Independència o ruïna
Discurs pronunciat per Santiago Espot (CA) a la plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la concentració pel caos de Rodalies (Youtube adjunt) (29 d’octubre de 2007) i publicat al Llibre "Discursos a la Nació".
Catalans!
Ens estafen pels quatre costats i ens sentim com un zero a l’esquerra. Cada dia es veu més clar que la nostra funció és simplement callar, pagar i mantenir amb els nostres vots els vividors de casa nostra que mai s’atreveixen a denunciar els lladres que cada any ens roben 19.100 milions d’euros. Ara s’ha enfonsat definitivament Rodalies, però abans ho va fer el Carmel, la xarxa elèctrica de la ciutat de Barcelona i d’aquí a quatre dies ho pot fer la Sagrada Família i milers de vivendes per sota de les quals volen fer passar, tant si volem com si no volem, aquest malson que és el tren d’alta velocitat, que només té un destí, la ciutat de Madrid, que és allà on van a parar els diners que ens roben. D’això se’n diu cornuts i pagar el veure!
Amb tot això, resulta que ahir va venir a Barcelona un tal Zapatero, que no és res més que el cap del govern d’un Estat injust i corrupte que ens roba sense contemplacions. I va venir per dir-nos cínicament que ens estima i que tot ho arreglarà. Es pensa que som idiotes? Deu creure que tots els catalans som tan passerells com aquells que ell tracta en el Congreso de los Diputados de Madrid o bé aquells que seuen plàcidament al Parlament de Catalunya o a les alcaldies de les principals ciutats del país. Perquè s’ha de ser molt passerell, però també s’ha de ser molt desgraciat, per consentir que una ignorant “paleta” com la ministra de Fomento, que no sap ni parlar, tracti els catalans com a bestiar.
Mentrestant, què fem els catalans? Ens han arribat a prendre tant el pèl i ens han arribat a considerar tan idiotes que molts dels nostres ja creuen que protestar o cridar no serveix de res. Potser la seva dignitat està tan per terra que no els importa el seu present, però seran tan esclaus i tan mals pares com per permetre deixar als seus o als nostres fills un país del qual s’hagi de marxar? Perquè amb quina cara d’aquí a uns anys els mirarem quan ens preguntin per què vam permetre la ruïna material i espiritual d’aquest poble? Amb quina cara els mirarem? Els direm simplement que no podia ser? Doncs jo us dic alt i clar que podem posar-hi remei! Deixem de lamentar-nos i comencem a preparar-nos per substituir una classe política que, amb la seva poca o nul·la contundència i amb el seu poc o nul patriotisme, han permès que siguin ells mateixos un perill per a l’equilibri, el benestar i el futur dels nostres fills. Sí, preparem-nos amb la màxima urgència perquè tothom s’animi a reclamar allò que és nostre, si no volem veure’ns totalment arruïnats per aquells que ens espolien mentre ells es construeixen infraestructures faraòniques.
Nosaltres hem d’anar més lluny. Hem d’anar més lluny de les polítiques “possibilistes”, que diuen aquells que viuen de la menjadora. El nostre camí i el nord de la nostra política ha de tenir com a primera i principal premissa trencar amb Espanya. I tingueu ben present que no ho farem amb l’estil ni de l’estret de pit ni d’aquells que ens diuen que no hem de fer soroll. Si ens hem d’encarar amb Espanya ens hi encararem, perquè amb aquest exemple vitalitzarem els catalans i tindrem a tocar la nostra victòria. O ens independitzem o ens arruïnen!
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
--------------------
Youtube del Discurs pronunciat per Santiago Espot (CA) a la plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la concentració pel caos de Rodalies:
Discurs pronunciat per Santiago Espot (CA) a la plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la concentració pel caos de Rodalies (Youtube adjunt) (29 d’octubre de 2007) i publicat al Llibre "Discursos a la Nació".
Catalans!
Ens estafen pels quatre costats i ens sentim com un zero a l’esquerra. Cada dia es veu més clar que la nostra funció és simplement callar, pagar i mantenir amb els nostres vots els vividors de casa nostra que mai s’atreveixen a denunciar els lladres que cada any ens roben 19.100 milions d’euros. Ara s’ha enfonsat definitivament Rodalies, però abans ho va fer el Carmel, la xarxa elèctrica de la ciutat de Barcelona i d’aquí a quatre dies ho pot fer la Sagrada Família i milers de vivendes per sota de les quals volen fer passar, tant si volem com si no volem, aquest malson que és el tren d’alta velocitat, que només té un destí, la ciutat de Madrid, que és allà on van a parar els diners que ens roben. D’això se’n diu cornuts i pagar el veure!
Amb tot això, resulta que ahir va venir a Barcelona un tal Zapatero, que no és res més que el cap del govern d’un Estat injust i corrupte que ens roba sense contemplacions. I va venir per dir-nos cínicament que ens estima i que tot ho arreglarà. Es pensa que som idiotes? Deu creure que tots els catalans som tan passerells com aquells que ell tracta en el Congreso de los Diputados de Madrid o bé aquells que seuen plàcidament al Parlament de Catalunya o a les alcaldies de les principals ciutats del país. Perquè s’ha de ser molt passerell, però també s’ha de ser molt desgraciat, per consentir que una ignorant “paleta” com la ministra de Fomento, que no sap ni parlar, tracti els catalans com a bestiar.
Mentrestant, què fem els catalans? Ens han arribat a prendre tant el pèl i ens han arribat a considerar tan idiotes que molts dels nostres ja creuen que protestar o cridar no serveix de res. Potser la seva dignitat està tan per terra que no els importa el seu present, però seran tan esclaus i tan mals pares com per permetre deixar als seus o als nostres fills un país del qual s’hagi de marxar? Perquè amb quina cara d’aquí a uns anys els mirarem quan ens preguntin per què vam permetre la ruïna material i espiritual d’aquest poble? Amb quina cara els mirarem? Els direm simplement que no podia ser? Doncs jo us dic alt i clar que podem posar-hi remei! Deixem de lamentar-nos i comencem a preparar-nos per substituir una classe política que, amb la seva poca o nul·la contundència i amb el seu poc o nul patriotisme, han permès que siguin ells mateixos un perill per a l’equilibri, el benestar i el futur dels nostres fills. Sí, preparem-nos amb la màxima urgència perquè tothom s’animi a reclamar allò que és nostre, si no volem veure’ns totalment arruïnats per aquells que ens espolien mentre ells es construeixen infraestructures faraòniques.
Nosaltres hem d’anar més lluny. Hem d’anar més lluny de les polítiques “possibilistes”, que diuen aquells que viuen de la menjadora. El nostre camí i el nord de la nostra política ha de tenir com a primera i principal premissa trencar amb Espanya. I tingueu ben present que no ho farem amb l’estil ni de l’estret de pit ni d’aquells que ens diuen que no hem de fer soroll. Si ens hem d’encarar amb Espanya ens hi encararem, perquè amb aquest exemple vitalitzarem els catalans i tindrem a tocar la nostra victòria. O ens independitzem o ens arruïnen!
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
--------------------
Youtube del Discurs pronunciat per Santiago Espot (CA) a la plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la concentració pel caos de Rodalies:
11 - Catalunya només té un futur: independència
Catalunya només té un futur: independència
(Centre Cívic Cal Ninyo, Sant Boi de Llobregat, 9 d’octubre del 2007)
(Sala Tarafa, Granollers, 14 de novembre de 2007)
(Rectoria de Torrelles de Llobregat, 12 de desembre de 2007)
(Centre Cívic, Premià de Mar, 27 de març de 2008)
(Fundació Bigues i Riells, Bigues i Riells, 28 de març de 2008)
Senyores, senyors,
No són pas poques les vegades que des de Catalunya Acció parlem del terme colònia aplicat a Catalunya. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans, atès que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò tan català del “tu ja m’entens”. Però després d’escoltar les xifres de l’espoliació econòmica que ell mateix ens ha donat, imagino que ara els dubtes sobre si som o no una colònia no seran tan grans.
Per centrar el tema, per certificar de manera més clara la nostra condició colonial, paga la pena escoltar les paraules d’un expert en la matèria, com ho era Simón Bolívar, el conegut històricament com l’alliberador d’Amèrica. Convindrem que els plantejaments d’aquest personatge, que va col·laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola, ens poden servir per clarificar les coses. Bolívar, que sabia molt bé què era una colònia, ho descriu amb aquestes paraules:
“Un règim colonial és moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores se sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes.”
Suposo que cap de nosaltres no pot dubtar que les xifres que aquí ha exposat abans n’Oleguer Brustenga són només un petit exemple de la tirania econòmica que Espanya practica amb nosaltres. Com suposo que també ningú no pot dubtar que el nostre actual estatus juridicopolític és històricament producte de la superioritat de les armes. Sí, som una colònia. Tot i que encara aquesta definició ens la vulguin amagar des de la nostra classe política fins als mitjans de comunicació que els mantenen. Almenys des de Catalunya Acció, no ens cansarem d’insistir a denunciar la nostra situació colonial perquè sabem que només així és com els catalans podran entendre que l’únic futur per a Catalunya és la independència, però també perquè, tal com deia el gran economista John K. Galbraigth, l’any 1986, “El desig d’independència nacional és la força més poderosa de la nostra època”. I afegia que “infringir aquest desig és tocar el més sensitiu dels nervis”.
De fet, aquestes paraules del savi economista i gran humanista de Harvard no fan més que certificar allò que jo li havia sentit dir al meu mestre, en Carles M. Espinalt, quan davant els marxistes tradicionals que deien que la lluita de classes era el mòbil de la història, ell sempre afirmava que el motor era la lluita entre les ètnies, entre unes nacions que volien dominar i unes altres que no es deixaven. Aquest és l’autèntic mòbil de la història. Per constatar l’encert de l’un i de l’altre només cal veure on ha anat a parar el comunisme i com avui els ideals per la llibertat de Catalunya ressorgeixen amb més força que mai. Perquè podem estar o no d’acord en el fet que el 2014 pugui ser l’any de la independència; podem estar d’acord o no a seguir aquesta o l’altra estratègia, i podem estar o no d’acord si hem d’anar més ràpid o més lent. Però el que tothom reconeix és el fracàs estrepitós de la política d’encaix a Espanya i que només ens resta la via independentista per sobreviure com a poble.
Aquest és el clima col·lectiu que es respira avui a Catalunya, i també el clima que, desgraciadament per a ells, es viu a Espanya. Si no, recordeu les crides apocalíptiques de la COPE o el diari El Mundo dient que Espanya es trenca, o les més raonades d’Alfonso Guerra, de fa unes poques setmanes, on comparava la situació de la política espanyola amb la de l’antiga URSS mesos abans de la seva dissolució. Tots ells estan esverats davant la cada dia més probable independència de Catalunya.
Amb tot, sé perfectament que convèncer avui els catalans diguem-ne conscienciats de la necessitat de constituir el nostre propi Estat no resulta excessivament difícil. Sí que ho era fa dotze o quinze anys, quan als independentistes se’ns qualificava de somiatruites. Ara la pregunta no és “per què la independència” sinó “com arribar-hi”, i massa sovint fem aquesta pregunta com si cerquéssim una fórmula màgica que ens permetés arribar a l’objectiu. La veritat és que el “com arribar-hi” té una resposta molt simple i clara: amb homes i dones capaços al davant del país. Si existeixen, trobaran els camins. Però si no és així, ja podem elaborar tota la teoria que vulguem, que ens quedarem només amb el paper i la lletra. Analitzem ara per què dic això.
Tots vostès, com jo, han estat testimonis els darrers dos anys i mig d’aquest serial que ha estat la redacció, negociació i aprovació del nou Estatut. Malgrat que molts cops s’ha acusat Catalunya Acció de ser massa crítica amb els líders polítics del país, ningú no pot acusar-nos de radicals si afirmem que el procés estatutari ha estat el seu descrèdit gairebé definitiu. De la mateixa manera que ha suposat la constatació per a una majoria de catalans que eren partidaris de la concòrdia amb Espanya que una convivència civilitzada amb la resta de l’Estat és impossible. La nostra gent ha quedat desencisada i molesta per l’interès purament partidista que ha presidit l’actuació de la nostra classe política en el decurs de tot aquest procés. També aquí es repeteix la història d’una manera clara, i és que aquestes actituds no ens són desconegudes perquè, pel que es veu, el nostre capteniment sempre és el mateix quan anem a Madrid a demanar alguna cosa. Vegin la crònica periodística que feia el pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, l’any 1885, en referir-se a les relacions dels polítics catalans amb el govern de Madrid. Sembla una informació redactada ahir mateix:
“Les cent comissions que van de Barcelona a Madrid no tenen cap inconvenient a sotmetre’s a tota mena de baixeses davant els ministres i altres poderosos […]. Tan degenerada està la nostra integritat moral, que sembla que la divisa de moltíssims es redueixi a aquell vulgaríssim refrany que diu: ‘afarta’m i digue’m moro’.”
Els dic amb sinceritat que caldria fer passar un curs bàsic de la història de Catalunya a tots aquells que aspiren a ocupar un escó al Parlament de Catalunya. Més que res per explicar-los coses d’aquestes, a veure si així ens estalviem ridículs col·lectius com el viscut en aquest darrer procés estatutari. Sembla que el fet de conèixer el nostre passat per tal de poder interpretar el nostre present de manera efectiva i saber cap a on hem d’anar no preocupa gaire els nostres dirigents. Ni tampoc nosaltres, els catalans del carrer (i aquí ens hem de fer una certa autocrítica), som exigents en aquest aspecte. És a dir, que massa sovint ens conformem amb quatre titulars que surten a la televisió o en els principals diaris. Hauríem d’exigir als nostres representants que siguin persones amb un alt grau de coneixement de tot allò que afecta la nostra personalitat com a poble. No pot ser, com va passar-me personalment fa unes setmanes, que en el decurs d’una conversa amb un dels 135 diputats autonòmics, em reconegués que tenia una vaga idea de qui era l’antic dirigent d’UDC afusellat pel franquisme, en Manuel Carrasco i Formiguera.
Així, a l’hora d’analitzar els homes i les dones que han d’estar al capdavant del país, convé recordar que l’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre Per la concòrdia. Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós “Visca en Macià! Mori en Cambó!”. Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya i, segon, tenir homes capaços al davant del país.
Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als qui considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes “capaços” només podien sorgir de l’òrbita del seu partit i sabia que els “horitzons econòmics” de la Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península Ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de “caps calents”, atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.
No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però la veritat és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat, veurem com “els horitzons econòmics” de Catalunya avui són els que marca l’anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir “homes capaços al davant del país”… això són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat?
Els “homes capaços” dels que parlava l’autor de Per la concòrdia han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, els quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui prepararà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?
Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se a un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d’or serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als qui ens volen representar que n’estem tips, d’actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides en el seu llibre La batalla (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment:
“Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar la seva dignitat.”
S’ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats que té. No hem de permetre que se’ns tracti com a infants, tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el “pa que s’hi donarà”, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes a la televisió pública de l’enemic que “cap independència de cap nació val una gota de sang”. Si aquestes són les nostres condicions, ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial.
L’ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.
I que ningú no ens digui que això passa a tot arreu, i que els polítics d’ara no són com els d’abans. Afortunadament avui dia hi ha homes conscients del que significa el coneixement de la història de la nació que pretén dirigir. Homes que creuen que dedicar-se a la cosa pública requereix una solidesa intel·lectual i cultural suficient per tal de no arrossegar fins al fang de l’estupidesa i la ignorància la societat que representen o que volen representar. Així, si vostès agafen el llibre Audacy of hope (L’audàcia de l’esperança), publicat fa quatre mesos per un dels candidats del partit demòcrata a la presidència dels EUA, el senador afroamericà Barak Obama, podran llegir com a aquest personatge el va colpir un discurs del més veterà dels membres de la cambra alta nord-americana, el senador Robert Byrd, de 84 anys. Descriu el discurs d’aquest senador amb les paraules següents:
“Recordo els detalls del seu discurs que descendiren per les grades de l’antiga cambra del Senat amb ritme shakesperià, agafant cada vegada més força. Va parlar del mecanisme de rellotgeria que era la nostra Constitució i de com el Senat representava l’essència de les promeses que feia aquella carta; […] de la necessitat que tot senador rellegís els nostres documents fundacionals, perquè així pogués respectar fidelment el significat de la República.”
Després d’aquest discurs, l’autor diu que tothom va felicitar el vell polític per la seva magnífica capacitat oratòria, i Barak Obama va decidir llavors fer el que ell mateix reprodueix amb aquestes paraules:
“De tornada al meu despatx, vaig decidir aquell mateix vespre desempaquetar els meus vells llibres de Dret Constitucional i rellegir el mateix document. El senador Byrd tenia raó: per comprendre el que estava passant a Washington el 2005, per comprendre la meva nova feina i per comprendre el senador Byrd, necessitava anar a l’inici, als primers debats d’aquest país i als seus documents fundacionals.”
Com poden veure, no parlo de coses que es feien abans de la guerra. Estic parlant del que fa avui mateix aquell que té una plena noció de la seva posició pública. Ara bé, que no se m’interpreti malament, de manera malintencionada, tot pensant que el que estic dient és que els polítics catalans d’avui han de recitar de memòria les constitucions catalanes del segle xiii. No. El que vull dir és que per saber quin futur ens cal construir hem de tenir plena consciència i analitzar amb profunditat els moments claus de la nostra història. Fixeu-vos bé que se’ns parla poc del nostre esdevenidor col·lectiu, i quan es fa sempre és només en termes purament materials i de manera pobra i poc concreta, perquè, és clar, sempre les inversions depenen dels equilibris parlamentaris a Madrid. Naturalment, no serè jo qui digui que no s’ha de parlar d’aquestes coses, i més quan Catalunya Acció s’ha caracteritzat per realitzar detallats estudis econòmics o de infraestructures que demostren la nostra dramàtica situació. Però, amb tot, quan parlem del futur de Catalunya no podem reduir-ho tot a una qüestió numèrica. Un poble és més que un simple pressupost i no viu només de trens, avions o carreteres. Allò que autènticament ens dóna sentit com a comunitat nacional és una sèrie de valors col·lectius. Sobre ells, sobre aquesta mena de llaços sentimentals que ens uneixen, és sobre el que s’ha d’edificar el futur de la nació.
És quan arribem a aquest punt que hem de fer una profunda reflexió, perquè aquells valors que tradicionalment eren intrínsecs en la nostra personalitat nacional, amb el pes de l’intent d’assimilació d’Espanya i França es van diluint cada dia més. És per això que diem que l’únic futur per a Catalunya és la seva independència. Ho és per una qüestió de xifres i ho és també perquè només hi ha aquesta fórmula per evitar la nostra dissolució espiritual. I si afirmem rotundament que aquest ha de ser el nostre esdevenidor és perquè volem que els nostres fills siguin competitius econòmicament en allò que anomenem globalització; però també volem poder-los traslladar aquells valors que, a nosaltres, els nostres pares o els nostres avis ens han llegat. Només així és com podem assegurar la continuïtat de Catalunya.
Moltes gràcies.
(Centre Cívic Cal Ninyo, Sant Boi de Llobregat, 9 d’octubre del 2007)
(Sala Tarafa, Granollers, 14 de novembre de 2007)
(Rectoria de Torrelles de Llobregat, 12 de desembre de 2007)
(Centre Cívic, Premià de Mar, 27 de març de 2008)
(Fundació Bigues i Riells, Bigues i Riells, 28 de març de 2008)
Senyores, senyors,
No són pas poques les vegades que des de Catalunya Acció parlem del terme colònia aplicat a Catalunya. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans, atès que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò tan català del “tu ja m’entens”. Però després d’escoltar les xifres de l’espoliació econòmica que ell mateix ens ha donat, imagino que ara els dubtes sobre si som o no una colònia no seran tan grans.
Per centrar el tema, per certificar de manera més clara la nostra condició colonial, paga la pena escoltar les paraules d’un expert en la matèria, com ho era Simón Bolívar, el conegut històricament com l’alliberador d’Amèrica. Convindrem que els plantejaments d’aquest personatge, que va col·laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola, ens poden servir per clarificar les coses. Bolívar, que sabia molt bé què era una colònia, ho descriu amb aquestes paraules:
“Un règim colonial és moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores se sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes.”
Suposo que cap de nosaltres no pot dubtar que les xifres que aquí ha exposat abans n’Oleguer Brustenga són només un petit exemple de la tirania econòmica que Espanya practica amb nosaltres. Com suposo que també ningú no pot dubtar que el nostre actual estatus juridicopolític és històricament producte de la superioritat de les armes. Sí, som una colònia. Tot i que encara aquesta definició ens la vulguin amagar des de la nostra classe política fins als mitjans de comunicació que els mantenen. Almenys des de Catalunya Acció, no ens cansarem d’insistir a denunciar la nostra situació colonial perquè sabem que només així és com els catalans podran entendre que l’únic futur per a Catalunya és la independència, però també perquè, tal com deia el gran economista John K. Galbraigth, l’any 1986, “El desig d’independència nacional és la força més poderosa de la nostra època”. I afegia que “infringir aquest desig és tocar el més sensitiu dels nervis”.
De fet, aquestes paraules del savi economista i gran humanista de Harvard no fan més que certificar allò que jo li havia sentit dir al meu mestre, en Carles M. Espinalt, quan davant els marxistes tradicionals que deien que la lluita de classes era el mòbil de la història, ell sempre afirmava que el motor era la lluita entre les ètnies, entre unes nacions que volien dominar i unes altres que no es deixaven. Aquest és l’autèntic mòbil de la història. Per constatar l’encert de l’un i de l’altre només cal veure on ha anat a parar el comunisme i com avui els ideals per la llibertat de Catalunya ressorgeixen amb més força que mai. Perquè podem estar o no d’acord en el fet que el 2014 pugui ser l’any de la independència; podem estar d’acord o no a seguir aquesta o l’altra estratègia, i podem estar o no d’acord si hem d’anar més ràpid o més lent. Però el que tothom reconeix és el fracàs estrepitós de la política d’encaix a Espanya i que només ens resta la via independentista per sobreviure com a poble.
Aquest és el clima col·lectiu que es respira avui a Catalunya, i també el clima que, desgraciadament per a ells, es viu a Espanya. Si no, recordeu les crides apocalíptiques de la COPE o el diari El Mundo dient que Espanya es trenca, o les més raonades d’Alfonso Guerra, de fa unes poques setmanes, on comparava la situació de la política espanyola amb la de l’antiga URSS mesos abans de la seva dissolució. Tots ells estan esverats davant la cada dia més probable independència de Catalunya.
Amb tot, sé perfectament que convèncer avui els catalans diguem-ne conscienciats de la necessitat de constituir el nostre propi Estat no resulta excessivament difícil. Sí que ho era fa dotze o quinze anys, quan als independentistes se’ns qualificava de somiatruites. Ara la pregunta no és “per què la independència” sinó “com arribar-hi”, i massa sovint fem aquesta pregunta com si cerquéssim una fórmula màgica que ens permetés arribar a l’objectiu. La veritat és que el “com arribar-hi” té una resposta molt simple i clara: amb homes i dones capaços al davant del país. Si existeixen, trobaran els camins. Però si no és així, ja podem elaborar tota la teoria que vulguem, que ens quedarem només amb el paper i la lletra. Analitzem ara per què dic això.
Tots vostès, com jo, han estat testimonis els darrers dos anys i mig d’aquest serial que ha estat la redacció, negociació i aprovació del nou Estatut. Malgrat que molts cops s’ha acusat Catalunya Acció de ser massa crítica amb els líders polítics del país, ningú no pot acusar-nos de radicals si afirmem que el procés estatutari ha estat el seu descrèdit gairebé definitiu. De la mateixa manera que ha suposat la constatació per a una majoria de catalans que eren partidaris de la concòrdia amb Espanya que una convivència civilitzada amb la resta de l’Estat és impossible. La nostra gent ha quedat desencisada i molesta per l’interès purament partidista que ha presidit l’actuació de la nostra classe política en el decurs de tot aquest procés. També aquí es repeteix la història d’una manera clara, i és que aquestes actituds no ens són desconegudes perquè, pel que es veu, el nostre capteniment sempre és el mateix quan anem a Madrid a demanar alguna cosa. Vegin la crònica periodística que feia el pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, l’any 1885, en referir-se a les relacions dels polítics catalans amb el govern de Madrid. Sembla una informació redactada ahir mateix:
“Les cent comissions que van de Barcelona a Madrid no tenen cap inconvenient a sotmetre’s a tota mena de baixeses davant els ministres i altres poderosos […]. Tan degenerada està la nostra integritat moral, que sembla que la divisa de moltíssims es redueixi a aquell vulgaríssim refrany que diu: ‘afarta’m i digue’m moro’.”
Els dic amb sinceritat que caldria fer passar un curs bàsic de la història de Catalunya a tots aquells que aspiren a ocupar un escó al Parlament de Catalunya. Més que res per explicar-los coses d’aquestes, a veure si així ens estalviem ridículs col·lectius com el viscut en aquest darrer procés estatutari. Sembla que el fet de conèixer el nostre passat per tal de poder interpretar el nostre present de manera efectiva i saber cap a on hem d’anar no preocupa gaire els nostres dirigents. Ni tampoc nosaltres, els catalans del carrer (i aquí ens hem de fer una certa autocrítica), som exigents en aquest aspecte. És a dir, que massa sovint ens conformem amb quatre titulars que surten a la televisió o en els principals diaris. Hauríem d’exigir als nostres representants que siguin persones amb un alt grau de coneixement de tot allò que afecta la nostra personalitat com a poble. No pot ser, com va passar-me personalment fa unes setmanes, que en el decurs d’una conversa amb un dels 135 diputats autonòmics, em reconegués que tenia una vaga idea de qui era l’antic dirigent d’UDC afusellat pel franquisme, en Manuel Carrasco i Formiguera.
Així, a l’hora d’analitzar els homes i les dones que han d’estar al capdavant del país, convé recordar que l’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre Per la concòrdia. Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós “Visca en Macià! Mori en Cambó!”. Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya i, segon, tenir homes capaços al davant del país.
Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als qui considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes “capaços” només podien sorgir de l’òrbita del seu partit i sabia que els “horitzons econòmics” de la Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península Ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de “caps calents”, atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.
No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però la veritat és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat, veurem com “els horitzons econòmics” de Catalunya avui són els que marca l’anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir “homes capaços al davant del país”… això són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat?
Els “homes capaços” dels que parlava l’autor de Per la concòrdia han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, els quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui prepararà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?
Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se a un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d’or serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als qui ens volen representar que n’estem tips, d’actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides en el seu llibre La batalla (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment:
“Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar la seva dignitat.”
S’ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats que té. No hem de permetre que se’ns tracti com a infants, tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el “pa que s’hi donarà”, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes a la televisió pública de l’enemic que “cap independència de cap nació val una gota de sang”. Si aquestes són les nostres condicions, ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial.
L’ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.
I que ningú no ens digui que això passa a tot arreu, i que els polítics d’ara no són com els d’abans. Afortunadament avui dia hi ha homes conscients del que significa el coneixement de la història de la nació que pretén dirigir. Homes que creuen que dedicar-se a la cosa pública requereix una solidesa intel·lectual i cultural suficient per tal de no arrossegar fins al fang de l’estupidesa i la ignorància la societat que representen o que volen representar. Així, si vostès agafen el llibre Audacy of hope (L’audàcia de l’esperança), publicat fa quatre mesos per un dels candidats del partit demòcrata a la presidència dels EUA, el senador afroamericà Barak Obama, podran llegir com a aquest personatge el va colpir un discurs del més veterà dels membres de la cambra alta nord-americana, el senador Robert Byrd, de 84 anys. Descriu el discurs d’aquest senador amb les paraules següents:
“Recordo els detalls del seu discurs que descendiren per les grades de l’antiga cambra del Senat amb ritme shakesperià, agafant cada vegada més força. Va parlar del mecanisme de rellotgeria que era la nostra Constitució i de com el Senat representava l’essència de les promeses que feia aquella carta; […] de la necessitat que tot senador rellegís els nostres documents fundacionals, perquè així pogués respectar fidelment el significat de la República.”
Després d’aquest discurs, l’autor diu que tothom va felicitar el vell polític per la seva magnífica capacitat oratòria, i Barak Obama va decidir llavors fer el que ell mateix reprodueix amb aquestes paraules:
“De tornada al meu despatx, vaig decidir aquell mateix vespre desempaquetar els meus vells llibres de Dret Constitucional i rellegir el mateix document. El senador Byrd tenia raó: per comprendre el que estava passant a Washington el 2005, per comprendre la meva nova feina i per comprendre el senador Byrd, necessitava anar a l’inici, als primers debats d’aquest país i als seus documents fundacionals.”
Com poden veure, no parlo de coses que es feien abans de la guerra. Estic parlant del que fa avui mateix aquell que té una plena noció de la seva posició pública. Ara bé, que no se m’interpreti malament, de manera malintencionada, tot pensant que el que estic dient és que els polítics catalans d’avui han de recitar de memòria les constitucions catalanes del segle xiii. No. El que vull dir és que per saber quin futur ens cal construir hem de tenir plena consciència i analitzar amb profunditat els moments claus de la nostra història. Fixeu-vos bé que se’ns parla poc del nostre esdevenidor col·lectiu, i quan es fa sempre és només en termes purament materials i de manera pobra i poc concreta, perquè, és clar, sempre les inversions depenen dels equilibris parlamentaris a Madrid. Naturalment, no serè jo qui digui que no s’ha de parlar d’aquestes coses, i més quan Catalunya Acció s’ha caracteritzat per realitzar detallats estudis econòmics o de infraestructures que demostren la nostra dramàtica situació. Però, amb tot, quan parlem del futur de Catalunya no podem reduir-ho tot a una qüestió numèrica. Un poble és més que un simple pressupost i no viu només de trens, avions o carreteres. Allò que autènticament ens dóna sentit com a comunitat nacional és una sèrie de valors col·lectius. Sobre ells, sobre aquesta mena de llaços sentimentals que ens uneixen, és sobre el que s’ha d’edificar el futur de la nació.
És quan arribem a aquest punt que hem de fer una profunda reflexió, perquè aquells valors que tradicionalment eren intrínsecs en la nostra personalitat nacional, amb el pes de l’intent d’assimilació d’Espanya i França es van diluint cada dia més. És per això que diem que l’únic futur per a Catalunya és la seva independència. Ho és per una qüestió de xifres i ho és també perquè només hi ha aquesta fórmula per evitar la nostra dissolució espiritual. I si afirmem rotundament que aquest ha de ser el nostre esdevenidor és perquè volem que els nostres fills siguin competitius econòmicament en allò que anomenem globalització; però també volem poder-los traslladar aquells valors que, a nosaltres, els nostres pares o els nostres avis ens han llegat. Només així és com podem assegurar la continuïtat de Catalunya.
Moltes gràcies.
10 - Barcelona, capital del futur Estat català
Barcelona, capital del futur Estat català
(Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 2 de maig de 2007)
Senyores, senyors,
L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle xvi, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.
Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.
Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:
“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”
Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:
“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”
Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.
La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:
“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”
Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.
La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.
Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.
Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.
Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.
Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.
Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:
“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”
Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.
A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.
Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:
“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”
Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.
Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.
Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:
“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”
En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I... tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:
“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”
Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.
Moltes gràcies.
(Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 2 de maig de 2007)
Senyores, senyors,
L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle xvi, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.
Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.
Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:
“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”
Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:
“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”
Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.
La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:
“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”
Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.
La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.
Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.
Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.
Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.
Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.
Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:
“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”
Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.
A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.
Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:
“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”
Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.
Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.
Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:
“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”
En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I... tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:
“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”
Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.
Moltes gràcies.
5 - Caràcter i independència
Caràcter i independència
(Sala Abat Escarré de l’Espai Ciemen, Barcelona, 22 de febrer de 2005)
Senyores, senyors,
Malgrat els tres mesos que ja han passat des dels fets que es van esdevenir a la població californiana de Fresno, val la pena recordar-los, perquè em serviran per iniciar la meva exposició. El 26 i 27 de novembre tots vam ser testimonis de les reaccions a favor i en contra per la no-admissió de la Federació Catalana de Patinatge com a membre de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) en el decurs de l’assemblea d’aquest organisme internacional celebrada en aquella ciutat dels EUA. La il·lusió de tot un poble quedava en no res i vam patir, una vegada més, l’odi que desperta Catalunya. Mai no podrem oblidar la batalla desigual que van lliurar la Federació Catalana de Patinatge i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya contra tota la maquinària política i diplomàtica espanyola. Mesos abans, havíem guanyat la que podríem anomenar “batalla de Miami”, atès que fou aquell l’indret on es va produir l’admissió provisional dins la FIRS de la nostra federació. Poc després, la selecció catalana d’hoquei es proclamava campiona del món a Macau i guanyava una altra batalla per Catalunya. Però la guerra que vam lliurar a Fresno (perquè allò va ser una guerra total i absoluta contra Catalunya) la vam perdre. Per molt que ens dolgui dir-ho, acumulem una altra desfeta i sembla com si aquest fos el nostre únic destí com a poble. Podem trobar-hi una explicació? Per saber-ho, fem un petit repàs a la nostra història tot cercant els raonaments d’alguns dels nostres prohoms més destacats.
Fa més d’un segle, el que avui considerem pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, en el seu famós llibre Lo catalanisme, apuntava:
“Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter.”
Sí, sembla que el mal ens ve de lluny. En aquells moments els efectes de la colonització espanyola, derivats dels fets del 1714, començaven a pesar com una llosa en l’ànima col·lectiva de la nostra gent i els homes més clarividents d’aquell moment, com ho era Valentí Almirall, s’esmerçaven a denunciar aquesta malura. Anys més tard, i poc abans de la proclamació de la Segona República espanyola, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer reconeixia que no havíem avançat gens amb referència al que havia dit Almirall. Així, en la seva obra L’aptitud econòmica de Catalunya, reconeix:
“És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució història i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall: ‘el primer interès del renaixement és la regeneració del nostre caràcter’.”
Si fem cas de les paraules d’en Pi i Sunyer, sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. El problema del caràcter, segons ell, no és que continuï, és que s’agreuja per moments. Davant una situació així, no és estrany que dues de les personalitats més eminents del país de l’època, com ho eren Josep M. Batista i Roca i Pompeu Fabra, decidissin l’any 1930 crear l’entitat Palestra, influïts per les idees de Sir Baden-Powell, fundador dels boy scouts. Precisament, aquest personatge britànic és l’autor d’una màxima de gran sentit comú i de gran valor:
“Una nació deu la seva grandesa més al caràcter dels seus ciutadans que a la força de les seves armes.”
Fou el mateix Batista i Roca qui uns cinc anys abans observava com la gent del país no reaccionava amb la dignitat necessària davant el règim tirànic del general Primo de Rivera. Aleshores, convenç Pompeu Fabra per fundar Palestra, perquè ambdós constataven que set anys de règim opressor del general Primo de Rivera havien anat esmorteint el caràcter dels catalans. Palestra fou, en definitiva, una escola de formació caracterològica.
Fem ara una simple regla de tres. Si set anys de dictadura són suficients perquè dos savis com Batista i Roca i Pompeu Fabra vegin que cal refer el nostre caràcter, què calia fer després de quaranta anys de tirania franquista i vint-i-cinc d’idiotització borbònica? Per cert, quan parlem d’aquestes coses convé recordar allò que declarava al diari El País (juliol 2001) l’escriptor txec Ivan Klíma:
“Algú que ha viscut trenta anys sota la dictadura comunista ja no pot ser normal.”
Aquests greus problemes com els que ens descriu Klíma no han merescut l’atenció de la nostra classe política en els darrers vint-i-cinc anys. Se’ns ha volgut fer creure que després de massacrar-nos amb una guerra de tres anys; després que s’hagués d’exiliar el bo i millor de Catalunya a partir del 1939; després d’assassinar-nos un president i després de malviure quaranta anys en una mena de camp de concentració col·lectiu controlats per un criminal, aquí tots vam sortir frescos com una rosa el dia de Sant Jordi.
El mateix Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix:
“Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar.”
Sí, senyors, el caràcter. Heus aquí per on hem de començar a cercar la solució als nostres problemes.
Tot i que portem una bona estona parlant del caràcter potser se’ns escapa una mica entre les mans el seu autèntic significat. Recorrerem, doncs, a la figura del professor Carles Muñoz i Espinalt, aquell insigne català que enganxava amb l’esperit dels Batista, Pi i Sunyer o Pompeu Fabra. Ell va ser conscient de la nostra situació de poble decapitat i vençut després del franquisme, i la seva fou una lluita constant per fer veure als catalans el trasbals psicològic que representa ser un poble acomplexat. En el seu assaig Els orígens del caràcter hi podem llegir:
“En el camp de la pràctica, no és difícil d’arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter.”
I, més endavant, precisa:
“Com a caràcter entendrem les actituds del nostre ‘jo’ davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets. Pot observar-se que hi ha persones que tenen molta personalitat, ja sigui pel grau de llurs sentiments o per la força de llur intel·ligència, però manquen de caràcter, perquè, malgrat la seva singularitat, no saben trobar el moment de prendre determinacions.”
Haurem de reconèixer que és difícil que les determinacions les prenguem nosaltres. Són els altres, els nostres veïns, els que majoritàriament sempre porten la iniciativa, i anem gairebé sempre a remolc del que es dirimeix a Madrid. D’aquesta manera, la nostra política esdevé provinciana. Tot comença i tot acaba a la Carrera de San Jerónimo, exactament igual que els passa als habitants de Conca o Salamanca amb els seus respectius diputats.
Però, continuant amb el caràcter, hem de reconèixer que no ha gaudit en les darreres dècades de gaire bona premsa a casa nostra. Moltes vegades han volgut fer-lo passar, malintencionadament, com un tic totalitari. Naturalment, aquells que han promogut aquesta idea ho han fan per amagar les seves misèries, no fos cas que al capdavant del país s’hi posés gent amb nervi i aleshores els resultés impossible justificar moltes claudicacions. Tot i això, molts dels anomenats “teòrics” del país han començat a utilitzar eufemismes per intentar explicar el nostre problema. Són aquells que parlen de “manca d’autoestima”, “autoodi”, “complex nacional”… És a dir, un parlar a mitges per no haver d’encarar la nostra crua realitat i no molestar gaire la gent. En realitat, només ens cal acudir als clàssics per trobar la nostra justa definició. Si Tàcit afirmava que “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”, som o no som un poble d’esclaus?
Malgrat tot, no podem llançar la tovallola perquè ara s’obren grans possibilitats per a Catalunya, però la primera condició per refer-nos és tenir diagnòstics clars i actuar amb dignitat. Cal dir també en el nostre favor que cada dia tenim més proves de l’augment del nombre de catalans conscienciats. Però no parlo dels conscienciats del fet que som una nació (perquè això fins i tot un poqueta cosa com en Josep Piqué, del PP, ho reconeix), estic parlant dels conscienciats del fet que som una colònia. Aquests, i cap altres, són avui els catalans conscienciats. Tots ells han demostrat tenir el coratge per mantenir l’honor de Catalunya, cosa que són incapaços de fer aquells que, pel sou oficial que cobren, hi estan obligats. Com cada dia diuen veure més clar aquests catalans de qui parlem, allò que afirmava el nostre gran pedagog Alexandre Galí, quan deia que no en tenim cap, de poble amic. Afegia també que mentre no entenguem que som un poble detestat, no farem mai res. Una nova prova més d’aquestes afirmacions d’un dels grans savis de la Catalunya del segle xx, la vàrem poder tenir ara fa tres mesos a la ciutat californiana de Fresno. Perquè, a part de nosaltres, qui més va escandalitzar-se per la vulneració barroera dels nostres drets jurídics, esportius i polítics? Després d’aquesta i de totes les puntades al cul que ens dóna Espanya, i perdonin l’expressió, a veure si encara els nostres dirigents ens continuaran dient que plou quan en realitat se’ns pixen a la boca. Fins on estem disposats a aguantar? A part de robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu independència?
Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia, es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els que després serien considerats pares de la pàtria americana, clamaven contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell famós document pot llegir-se el següent:
“Per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.”
Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal, hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els nostres fills heretin les nostres misèries. Estic convençut que cap català que estimi veritablement aquesta terra pot consentir que a les futures generacions els lleguem, únicament, el trist paper del vençut. És per tot això que un ampli grup de catalans (de Berga, d’Alcover, de Barcelona, d’Aiguafreda, de Sant Boi de Llobregat, de Crevillent o de Sant Feliu de Guíxols) hem decidit fundar Catalunya Acció. Perquè davant la desorientació política actual, el poble de Catalunya ha de tenir l’oportunitat de veure l’acció d’una gent que, més enllà de la mediocritat imperant en la política oficial del país, no està disposada a utilitzar els nostres sentiments més preuats com a moneda de canvi per obtenir vots i poltrones. Amb idees i estils nous, amb audàcia i amb coratge, estic segur que podem fabricar la millor fórmula per dignificar Catalunya i obtenir així la seva independència.
Moltes gràcies.
(Sala Abat Escarré de l’Espai Ciemen, Barcelona, 22 de febrer de 2005)
Senyores, senyors,
Malgrat els tres mesos que ja han passat des dels fets que es van esdevenir a la població californiana de Fresno, val la pena recordar-los, perquè em serviran per iniciar la meva exposició. El 26 i 27 de novembre tots vam ser testimonis de les reaccions a favor i en contra per la no-admissió de la Federació Catalana de Patinatge com a membre de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) en el decurs de l’assemblea d’aquest organisme internacional celebrada en aquella ciutat dels EUA. La il·lusió de tot un poble quedava en no res i vam patir, una vegada més, l’odi que desperta Catalunya. Mai no podrem oblidar la batalla desigual que van lliurar la Federació Catalana de Patinatge i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya contra tota la maquinària política i diplomàtica espanyola. Mesos abans, havíem guanyat la que podríem anomenar “batalla de Miami”, atès que fou aquell l’indret on es va produir l’admissió provisional dins la FIRS de la nostra federació. Poc després, la selecció catalana d’hoquei es proclamava campiona del món a Macau i guanyava una altra batalla per Catalunya. Però la guerra que vam lliurar a Fresno (perquè allò va ser una guerra total i absoluta contra Catalunya) la vam perdre. Per molt que ens dolgui dir-ho, acumulem una altra desfeta i sembla com si aquest fos el nostre únic destí com a poble. Podem trobar-hi una explicació? Per saber-ho, fem un petit repàs a la nostra història tot cercant els raonaments d’alguns dels nostres prohoms més destacats.
Fa més d’un segle, el que avui considerem pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, en el seu famós llibre Lo catalanisme, apuntava:
“Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter.”
Sí, sembla que el mal ens ve de lluny. En aquells moments els efectes de la colonització espanyola, derivats dels fets del 1714, començaven a pesar com una llosa en l’ànima col·lectiva de la nostra gent i els homes més clarividents d’aquell moment, com ho era Valentí Almirall, s’esmerçaven a denunciar aquesta malura. Anys més tard, i poc abans de la proclamació de la Segona República espanyola, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer reconeixia que no havíem avançat gens amb referència al que havia dit Almirall. Així, en la seva obra L’aptitud econòmica de Catalunya, reconeix:
“És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució història i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall: ‘el primer interès del renaixement és la regeneració del nostre caràcter’.”
Si fem cas de les paraules d’en Pi i Sunyer, sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. El problema del caràcter, segons ell, no és que continuï, és que s’agreuja per moments. Davant una situació així, no és estrany que dues de les personalitats més eminents del país de l’època, com ho eren Josep M. Batista i Roca i Pompeu Fabra, decidissin l’any 1930 crear l’entitat Palestra, influïts per les idees de Sir Baden-Powell, fundador dels boy scouts. Precisament, aquest personatge britànic és l’autor d’una màxima de gran sentit comú i de gran valor:
“Una nació deu la seva grandesa més al caràcter dels seus ciutadans que a la força de les seves armes.”
Fou el mateix Batista i Roca qui uns cinc anys abans observava com la gent del país no reaccionava amb la dignitat necessària davant el règim tirànic del general Primo de Rivera. Aleshores, convenç Pompeu Fabra per fundar Palestra, perquè ambdós constataven que set anys de règim opressor del general Primo de Rivera havien anat esmorteint el caràcter dels catalans. Palestra fou, en definitiva, una escola de formació caracterològica.
Fem ara una simple regla de tres. Si set anys de dictadura són suficients perquè dos savis com Batista i Roca i Pompeu Fabra vegin que cal refer el nostre caràcter, què calia fer després de quaranta anys de tirania franquista i vint-i-cinc d’idiotització borbònica? Per cert, quan parlem d’aquestes coses convé recordar allò que declarava al diari El País (juliol 2001) l’escriptor txec Ivan Klíma:
“Algú que ha viscut trenta anys sota la dictadura comunista ja no pot ser normal.”
Aquests greus problemes com els que ens descriu Klíma no han merescut l’atenció de la nostra classe política en els darrers vint-i-cinc anys. Se’ns ha volgut fer creure que després de massacrar-nos amb una guerra de tres anys; després que s’hagués d’exiliar el bo i millor de Catalunya a partir del 1939; després d’assassinar-nos un president i després de malviure quaranta anys en una mena de camp de concentració col·lectiu controlats per un criminal, aquí tots vam sortir frescos com una rosa el dia de Sant Jordi.
El mateix Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix:
“Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar.”
Sí, senyors, el caràcter. Heus aquí per on hem de començar a cercar la solució als nostres problemes.
Tot i que portem una bona estona parlant del caràcter potser se’ns escapa una mica entre les mans el seu autèntic significat. Recorrerem, doncs, a la figura del professor Carles Muñoz i Espinalt, aquell insigne català que enganxava amb l’esperit dels Batista, Pi i Sunyer o Pompeu Fabra. Ell va ser conscient de la nostra situació de poble decapitat i vençut després del franquisme, i la seva fou una lluita constant per fer veure als catalans el trasbals psicològic que representa ser un poble acomplexat. En el seu assaig Els orígens del caràcter hi podem llegir:
“En el camp de la pràctica, no és difícil d’arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter.”
I, més endavant, precisa:
“Com a caràcter entendrem les actituds del nostre ‘jo’ davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets. Pot observar-se que hi ha persones que tenen molta personalitat, ja sigui pel grau de llurs sentiments o per la força de llur intel·ligència, però manquen de caràcter, perquè, malgrat la seva singularitat, no saben trobar el moment de prendre determinacions.”
Haurem de reconèixer que és difícil que les determinacions les prenguem nosaltres. Són els altres, els nostres veïns, els que majoritàriament sempre porten la iniciativa, i anem gairebé sempre a remolc del que es dirimeix a Madrid. D’aquesta manera, la nostra política esdevé provinciana. Tot comença i tot acaba a la Carrera de San Jerónimo, exactament igual que els passa als habitants de Conca o Salamanca amb els seus respectius diputats.
Però, continuant amb el caràcter, hem de reconèixer que no ha gaudit en les darreres dècades de gaire bona premsa a casa nostra. Moltes vegades han volgut fer-lo passar, malintencionadament, com un tic totalitari. Naturalment, aquells que han promogut aquesta idea ho han fan per amagar les seves misèries, no fos cas que al capdavant del país s’hi posés gent amb nervi i aleshores els resultés impossible justificar moltes claudicacions. Tot i això, molts dels anomenats “teòrics” del país han començat a utilitzar eufemismes per intentar explicar el nostre problema. Són aquells que parlen de “manca d’autoestima”, “autoodi”, “complex nacional”… És a dir, un parlar a mitges per no haver d’encarar la nostra crua realitat i no molestar gaire la gent. En realitat, només ens cal acudir als clàssics per trobar la nostra justa definició. Si Tàcit afirmava que “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”, som o no som un poble d’esclaus?
Malgrat tot, no podem llançar la tovallola perquè ara s’obren grans possibilitats per a Catalunya, però la primera condició per refer-nos és tenir diagnòstics clars i actuar amb dignitat. Cal dir també en el nostre favor que cada dia tenim més proves de l’augment del nombre de catalans conscienciats. Però no parlo dels conscienciats del fet que som una nació (perquè això fins i tot un poqueta cosa com en Josep Piqué, del PP, ho reconeix), estic parlant dels conscienciats del fet que som una colònia. Aquests, i cap altres, són avui els catalans conscienciats. Tots ells han demostrat tenir el coratge per mantenir l’honor de Catalunya, cosa que són incapaços de fer aquells que, pel sou oficial que cobren, hi estan obligats. Com cada dia diuen veure més clar aquests catalans de qui parlem, allò que afirmava el nostre gran pedagog Alexandre Galí, quan deia que no en tenim cap, de poble amic. Afegia també que mentre no entenguem que som un poble detestat, no farem mai res. Una nova prova més d’aquestes afirmacions d’un dels grans savis de la Catalunya del segle xx, la vàrem poder tenir ara fa tres mesos a la ciutat californiana de Fresno. Perquè, a part de nosaltres, qui més va escandalitzar-se per la vulneració barroera dels nostres drets jurídics, esportius i polítics? Després d’aquesta i de totes les puntades al cul que ens dóna Espanya, i perdonin l’expressió, a veure si encara els nostres dirigents ens continuaran dient que plou quan en realitat se’ns pixen a la boca. Fins on estem disposats a aguantar? A part de robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu independència?
Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia, es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els que després serien considerats pares de la pàtria americana, clamaven contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell famós document pot llegir-se el següent:
“Per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.”
Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal, hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els nostres fills heretin les nostres misèries. Estic convençut que cap català que estimi veritablement aquesta terra pot consentir que a les futures generacions els lleguem, únicament, el trist paper del vençut. És per tot això que un ampli grup de catalans (de Berga, d’Alcover, de Barcelona, d’Aiguafreda, de Sant Boi de Llobregat, de Crevillent o de Sant Feliu de Guíxols) hem decidit fundar Catalunya Acció. Perquè davant la desorientació política actual, el poble de Catalunya ha de tenir l’oportunitat de veure l’acció d’una gent que, més enllà de la mediocritat imperant en la política oficial del país, no està disposada a utilitzar els nostres sentiments més preuats com a moneda de canvi per obtenir vots i poltrones. Amb idees i estils nous, amb audàcia i amb coratge, estic segur que podem fabricar la millor fórmula per dignificar Catalunya i obtenir així la seva independència.
Moltes gràcies.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
18 - L'ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al llibre)
10 gener 2009 (Diari El Punt)
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)