NO PAGAREM _ ABRIL 2017

No pagarem més el Titànic, amb fermesa fotem-ne el camp! El Titànic s'està tombant, abans no s'enfonsi fotem el camp! DUI ja! El músics i els directors de Junts pel Sí, fins tot amb les queixes infructuoses de la CUP, encara estant entonant el "Vals de les ones" ... se sent una veu que tots compartim però ningú escolta ... "fotem el camp que ens arrossegarà a tots fins a l'abisme" ... fem la DUI i fotem el camp d'una punyetera vegada!

Sentiu la remor ...? fa molts anys de cop i volta també començà, i hom deia: ja s'acosta l'hora, l'hora de "girar la truita".

No! que ara no gira, ara tomba, ara s'enfonsa. Ho profetitzà Déulofeu, sis anys, i a l'abans anomenada "pell de brau" i també pel nostre Maragall "la morta" tothom escampa, no en quedarà res!

El que sigui serà, però el que marxi primer més bé se n'escaparà no fos que li caigués a sobre.

Som-hi doncs!

DUI, revolució taronja i el "no pagarem!"

Decisió ferma abans del seu enfonsament, ara no pas el nostre.

Alguns encara esperen pactar un Referèndum que Espanya no vol ni es pot permetre, sortim doncs per la porta gran que ningú només la nostra determinació obrirà: DUI ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex Batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Conferència "NO PAGAREM", la crua realitat de l'espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l'estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.

“No pagarem!”

Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

Conferència NO PAGAREM,

a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

promotor de Força Catalunya

----------------------------------------

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn... Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té... En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció

i promotor de Força Catalunya.

------------------------------

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

Els pols de la DUI. Què esperem partidaris de la DUI?

Què esperem? partidaris de la DUI.

Revestim-nos de la fermesa dels cubans, ells van plantar-se davant dels EEUU i nosaltres no som capaços de plantar-nos davant de la quincalleria dels capdavanters de JxSí, de la Cup i de totes les comparses que els riuen les gràcies. Això ho hem d'esbandir i acabar de seguida.

Ens cal coordinar l'alternativa als pseudo independentistes, i un dels pols d'aquesta alternativa gira entorn de Jordi Fornas Prat, ex batlle de Gallifa, i del partit que ell va crear i encapçala, l'UPDIC -Units per Declarar la Independència catalana".

Naturalment que aquesta alternativa té altres pols, com potser Solidaritat, i de moment masses franc tira facebocaires

com jo.

Com quan es van unir els partits de Companys i Macià algun dia no llunyà haurà de madurar i fer-se realitat aquesta coordinació dels partidaris de la DUI.

Mentrestant UPDIC no es faci fort i els altres pols tampoc, mentre no qualli aquesta força i aquesta unió, la culpa de tot -aquest encallament persistent no és de JxSí ni la Cup, sinó nostra, dels Independentistes partidaris de la DUI i de la urgent Independència.

Revestim-nos de la força dels cubans i sotraguem aquesta adormida terra nostra!

DUI ja! Catalans! tota la resta són marrades i jocs tàctics per a encallar Catalunya.

Els vells partits i les seves coalicions no tenen força ni dignitat per fer el pas final i només resten pendents de les cadenes i llasts que per a ells representa espanya, estant lligats a espanya amb un gruixut cordó umbilical fet de pagues mensuals,vacances pagades i pagues extres.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i simpatitzant de l'UPDIC, soci de l'ANC i soci de l'ÒMNIUM.

Filadelfia - Jefferson- Fresno

"Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud."

Santiago Espot (Discursos a la nació) (Universitat Catalana d’Estiu. Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2008)

-------------------------------

"És l’hora de la independència

Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.

Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest  mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà."

Santiago Espot (Discursos a la nació) (Universitat Catalana d’Estiu. Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2008)

-----------------------------

 Caràcter i independència

"Després d’aquesta (tupinada esportiva de Fresno) i de totes les puntades al cul que ens dóna Espanya, i perdonin l’expressió, a veure si encara els nostres dirigents ens continuaran dient que plou quan en realitat se’ns pixen a la boca. Fins on estem disposats a aguantar? A part de robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu independència?

Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia, es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els que després serien considerats pares de la pàtria americana, clamaven contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell famós document pot llegir-se el següent:

“Per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.”

Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal, hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els nostres fills heretin les nostres misèries. Estic convençut que cap català que estimi veritablement aquesta terra pot consentir que a les futures generacions els lleguem, únicament, el trist paper del vençut. "

Santiago Espot (Discursos a la nació) (Caràcter i independència)
(Sala Abat Escarré de l’Espai Ciemen, Barcelona, 22 de febrer de 2005) 

-------------------------

9 d'octubre del 2015

La Cup ha exposat i demanat mesures que permetin deixar clar que el procés cap a la independència és irreversible, és constituent i amb una clara vocació de canvi social. ‘Sabem que el procés és col·lectiu i profund. Junts pel Sí és l’única formació que pot i ha de formar govern’, ha dit Josep Manel Busqueta. ‘‘Calen les millors persones que poden representar aquí i fora d’aquí el camí cap a la independència. Però cal donar al procés contingut’, ha afegit. Però sobretot la CUP ha marcat una condició molt clara perquè hi hagi acord entre uns i altres: que la desobediència i la ruptura amb la legalitat espanyola sigui clara i inequívoca.

Desobeir el TC; ruptura abans de la investidura

I en aquest sentit, Albert Botran ha apuntat: ‘Cal unilateralitat. Perquè l’arma de l’estat és no reconèixer res’. I Benet Salellas ha estat força clar:

‘Si aquest procés va de debò, hi haurà ruptura. I la ruptura s’ha de produir abans de la proclamació d’un govern o d’un president. Demanem un punt de no retorn, que es pot situar en la nostra relació amb el TC’.

Justament és en la desobediència de les sentències i de les decisions del Tribunal Constitucional i de la justícia espanyola per on la CUP vol que es comenci a fer la ruptura, el lloc per on ha de començar la ruptura amb l’estat espanyol i l’inici del procés constituent. ‘No pensem obeir cap més decisió del Tribunal Constitucional’, ha dit Salellas. ‘Volem que es declari institucionalment la incompetència del TC. ‘No reconeixerem la condició de tribunal a qui decideix anul·lar la protecció de la pobresa o al dret a l’habitatge. Això demana a crits ruptura amb aquesta legalitat. Es tracta de no acatar els principals envats de l’estat contra els drets socials i fonamentals que teníem, fruit de lluites contínues. La desobediència a aquestes lleis per part de les institucions catalanes és un punt de partida clar’.

Desobediència i compromís de ruptura per començar un procés constituent. ‘Per començar a construir la república cal posar l’accent en el procés constituent. A partir d’avui la nostra tasca serà aquesta. Les negociacions de veritat són al carrer, per la defensa de l’eduació i la sanitat pública’, ha dit Busqueta. La CUP vol fer arribar la discussió sobre com ha de ser la constitució de la república catalana al màxim de gent possible; vol traslladar-la a l’àmbit local i popular. Perquè això és el que ha de permetre d’eixamplar una base social que, ara per ara, la CUP veu encara insuficient. ‘Sabem que si no som més i més decidits no podrem guanyar’, ha dit Busqueta.

Joan Estelrich ?

11 de setembre de 2014    General
0 comentaris   

Al servei del feixisme espanyol: Llorenç Villalonga, Josep Pla, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Joan Estelrich (articles de Bartomeu Mestre i Miquel López Crespí)

CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI

balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l’argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d’ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d’autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d’estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L’any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d’ells, delators i repressors.

***
El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M’escandalitza i m’ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d’ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l’apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l’escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d’Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d’himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l’any 2009 la triple ignomínia laudatòria d’aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l’Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d’Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d’hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s’adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s’afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L’Estel, un poema dedicat a l’estelada l’any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L’afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)

Llorenç Villalonga: escriptors mallorquins al servei del feixisme

Per Miquel López Crespí, escriptor

A Mallorca, els intel·lectuals d’esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears, escriu entorn de la repressió damunt els intel·lectuals d’esquerra (pàgs. 218-220): “Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l’onada de follia que planava sobre l’illa -d’una manera ‘il·legal’, a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d’una manera pretesament ‘legal’, a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d’una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d’Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L’intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d’haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d’ésser sotmès a consell de guerra, per ‘adhesió a la rebel·lió’, el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col·laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col·laborador de l’òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel·ligent, col·laboradora de Nostra Paraula, afusellada ‘il·legalment’, com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d’Esquerra Republicana Balear, col·laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col·laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l’aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies ‘Garanya’, assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa…

‘Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l’Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l’illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d’afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d’Esquerra Republicana Balear i president de l’agrupació mallorquina del Rotary Club”.

Com escriu Bartomeu Mulet a “Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)” (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): “España una, grande y libre, havia d’esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col·lectiva. España havia d’esser imperial i triomfadora. El catalanisme s’havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d’una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l’abril del 37, com a comissari de la policia política, d’aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista”.

Quant a certs desconeixements culturals de Villalonga, hom pot trobar una informació essencial en el llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les belles arts (Palma, Documenta Balear, 1996). En referència a la col·laboració de Llorenç Villalonga amb el feixisme, en els pitjors moments de la repressió contra el catalanisme i l´esquerra, l´historiador Antoni Nadal ens forneix d´una munt d´articles d´aquells anys, escrits per Llorenç Villalonga i que sortiren publicats en el númnero 33 de Randa (vegeu pàgs. 65-129). Per altra banda, Josep Massot i Muntaner, com hem apuntat, és l´historiador que ha parlat més extensament del paper nefast dels germans Villaonga (Llorenç i Miquel) en la repressió dels intel·lectuals catalans de Mallorca.

En els nostres anys de formació cultural, en els començaments de la nostra militància antifeixista, quan maldàvem per anar recuperant aspectes de la nostra memòria històrica que el franquisme no volia que recordàssim… com podíem anar a retre homenatge a aquell que havia encoratjat els assassins del nostre poble, aquell que havia fet poemes d´homenatge als falangistes? Era inconcebible. Per tant, mai no anàrem a trucar a la porta de Llorenç Villalonga perquè ens donàs consell. Ell pertanyia al bàndol dels vencedors de la guerra civil i nosaltres al dels vençuts; ell havia ajudat a exterminar les avantguardes catalanistes i d´esquerra de les Illes i nosaltres pugnàvem per reconstruir-les; ell havia considerat nefasta la cultura catalana, les idees republicanes, socialistes i anarquistes, el nacionalisme progressista de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres ho consideràvem part indestriable de la nostra vida, de tot allò que conformava el teixit dels Països Catalans lliures i sobirans pels quals lluitàvem.

Fins i tot el mateix Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revista Brisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.

Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: “Durant els anys de la República es començà a emprar l’electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals”. I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): “Parla d’un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d’una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència… A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d’urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc”.

Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l’eliminació física i política de l’esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col·laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir “Fascismo y fronteras”, publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (vol. I, pàg. 422).

Els germans Villalonga atiaren també l’odi envers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l’obra citada (pàg. 212), escriu: “El ‘Manifest dels catalans’ es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d’agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s’hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d’estranyament si no canviaven de rumb i s’adherien a la nova Espanya”.

Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les Illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:” “No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera”. Tenia el cinisme d’adreçar-se als “escritores de valía” que quedaven “en nuestro mundo provinciano” i els demanava que continuassin “colaborando en nuestros periódicos locales”, perquè convenia “dar la sensación de una absoluta normalidad” i no calia que tothom cantàs “las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista”: qui volgués podia descriure la bellesa d’un llibre, l’elegància d’una dona o l’harmonia d’un panorama…”. (Els escriptors i la guerra civil…, pàg. 217).

Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: “…a partir de 1934 esdevingué l’ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca…”, i “L’octubre de 1936, la seva formació intel·lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d’altres”. Article “Miquel Villalonga” (Memòria Civil, 6-VII-86).

Antoni Nadal també és autor del treball “Els articles de Llorenç Villalonga”, aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l’any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: “No obstant això, l’afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d’abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en ‘Centro’ (Palma 1934) i en la col·lecció d”El Día’ de la Segona República. D’altra banda, l’afecció degué perdurar, perquè al final de l’any 1966 l’escriptor i psiquiatre, no s’estava de confessar que ‘mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936′, i que ‘ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936′” (pàg. 65). I més avall (pàg. 71) continua: “En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l’espanyolisme, en l’antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció ‘harmònica’ de la realitat política, social i econòmica: ‘Nuestra gran afirmación [...] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana”.

Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l’historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de “Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra”): “L’anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d’acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l’anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l’establiment del règim totalitari: ‘Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca’”.

Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: “Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l’Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d’aquests afers”.

Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M. L. Lax i M. Ocio Villar (La repressió franquista a Palma): “Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d’habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema ‘Augusta’. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil·lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners ‘posats en llibertat’. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí”.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Afegeix un comentari