INDEX INVERTIT (del Blog)
* 18 - L'ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al...
* 17 - És l’hora de la independència
* 16 - Per una nova Constitució Catalana
* 15 - L’aptitud econòmica dels catalans en el segl...
* 14 - L’Estat català i la plenitud de la llengua
* 13 - Una nova estratègia independentista
* 12 - Independència o ruïna
* 11 - Catalunya només té un futur: independència
* 10 - Barcelona, capital del futur Estat català
* 9 - Moral de victòria, regeneració política i in...
* 8 - Pla Independència 2014
* 7 - Nou Estatut? Independència !
* 6 - Acció i Independència
* 5 - Caràcter i independència
* 4 - Independència sobre Rodes
* 3 - Conferència "NO PAGAREM"
* 2 - “Joan Fiveller. Model de caràcter”
* 1 - Ells i nosaltres. Pròleg de Josep M. Murià
dimecres, 10 de març del 2010
18 - L'ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al llibre)
10 gener 2009 (Diari El Punt)
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?
Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.
17 - És l’hora de la independència
És l’hora de la independència
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Universitat Catalana d’Estiu. Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2008)
(Auditori Museu de la Pell, Igualada, 30 d’octubre de 2008)
(Sala d’actes de La Central, Vic, 6 de novembre de 2008)
(Sala Pompeia - Grups, Barcelona, 10 de novembre de 2008)
---------------------
És l’hora de la independència
Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.
Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà.
Naturalment, hi pot haver nacions que tot i que veuen que només la independència és el seu futur no tinguin ni la moral de victòria ni la confiança en les seves possibilitats i s’abandonin a allò que els catalans coneixem prou bé: qui dia passa, any empeny. És aquest el futur que li espera a Catalunya? Estic convençut que no. Però per saber com encarar amb èxit el procés de la nostra futura independència cal abans saber allà on som i per què hi som.
Així, la nostra nació, després d’haver intentat pel dret i pel revés, per activa i per passiva (i amb tota la bona fe del món), una concòrdia i una convivència civilitzada i pacífica amb Espanya i França, l’únic que ha rebut a canvi han estat continuats intents d’aniquilació. Des del “Soyez prope, parler francais” fins al més matusser “Perro catalán, habla en cristiano”. De fet, l’un i l’altre són el mateix, amb l’única diferència que França perfuma una mica més la pudor de la seva història.
Doncs bé, després de tot plegat, avui són una ínfima minoria aquells catalans conscients nacionalment que no comparteixen la idea que la creació d’un Estat propi és la solució als nostres principals problemes. Però no només els de caire “essencialista”, com diuen els nostres colonitzadors, sinó que és la solució per a coses tan bàsiques com poder agafar un avió, un tren o anar a cal metge abans que sigui massa tard. Malgrat això, tot i que veiem com ens menyspreen, com ens roben públicament sense cap pudor i com ens tracten com a autèntics empestats, sembla que els catalans no tinguem capacitat de reacció. Llavors és quan molts dels nostres compatriotes preocupats seriosament pel país es desesperen i exclamen amb resignació que “no hi ha res a fer”.
A tenir aquest estat d’ànim hi ha col·laborat sens dubte la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, els quals són incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. Però també les veus que tenen més difusió dins la nostra opinió pública s’encarreguen de generar la sensació que Espanya ens va guanyant la batalla. Només ha calgut, a sobre, que des de Madrid es publiquin les balances fiscals i no passi absolutament res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat.
Cap dels principals creadors d’opinió del país no va més enllà de descriure les malalties que ens provoquen Espanya i França. Estem tan mancats de gestos patriòtics que, fins i tot, hi ha qui ha volgut veure en algunes actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria no es pot bastir mai sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?
Són molts els que creuen que no hi ha vida més enllà dels partits polítics actuals amb representació parlamentària. Pensen que tot ha de passar pel sedàs d’ERC o CDC i es limiten a forçar un “pas endavant” dels principals capitostos d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és gairebé una obligació. Però la realitat és que veure així les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions i d’abaixar-se els pantalons davant el govern de Madrid i dels grans grups econòmics i de comunicació de casa nostra. No és estrany, doncs, que creixi la sensació que qui mana realment en el Principat són alguns senyors amb despatx a l’última planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.
Tanmateix, continuem veient com els veritables objectius de la classe política catalana continuen sent gestionar les escorrialles d’un poder delegat o, dit d’una altra manera més acadèmica si vostès volen, gestionar una simple descentralització administrativa. Sí, ja sabem que darrerament s’han produït els congressos dels grans partits anomenats d’obediència exclusivament catalana (no m’estic referint a UDC perquè aquests majoritàriament obeeixen només la voluntat d’un home), on s’han fet grans declaracions d’intencions que, després, a la pràctica, queden arraconades entre d’altres coses perquè el tempo polític sempre ve marcat des de la capital espanyola. Els agradi o no a ells, sempre van a remolc de quina sigui la majoria parlamentaria en el Congrés dels Diputats, del Tribunal Constitucional de torn o de si aquell ministre està d’humor per donar-nos alguna transferència. Quan parlo d’aquestes coses (em refereixo a les relacions entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat) recordo un article del catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas publicat el passat mes de gener. El seu contingut explica com un exalt càrrec català acostumat a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit a l’autor de l’article que en una ocasió, i al final d’una conversa amb un secretari d’Estat on s’havien discutit coses referents al nostre autogovern, aquest li endegà aquest comentari:
“No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.”
Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d’aquest pobre home que, tot representant Catalunya, accepta sense piular que li diguin bestiola. Més que res per evitar que qualsevol funcionari energumen espanyol es mofi de nosaltres davant d’un català pocapena amb la marca de l’esclau gravada a la cara.
Quan veiem aquestes coses, quan veiem la inoperància i la covardia (que ens la volen fer passar com a “pragmatisme”) que caracteritzen aquells que haurien de defensar els nostres interessos col·lectius, i quan veiem que s’ha imposat a casa nostra una concepció política basada en la promoció personal, és quan arribem a la conclusió que el país ens falla per dalt. Perquè és injust carregar les culpes a la gent del carrer, tot dient que no es mobilitzen davant les injustícies comeses. No es pot dir això quan fa pocs mesos (concretament l’1 de desembre de 2007) centenars de milers de catalans van omplir els carrers de Barcelona per protestar contra els abusos comesos pel govern de Madrid. Ara bé, si aquell dia, després de més de tres hores cridant massivament “Independència!” els discursos finals d’aquella manifestació es limitaren a demanar que els trens arribin a l’hora, doncs no és estrany que el poble es desentengui de moltes coses. No estem desmobilitzats, ens sentim estafats.
I és que hem pensat que amb eufemismes, dient les coses a mitges i amb un to baixet i falsament amable, guanyarem moltes més voluntats. Però al final el que passa és que ni ens guanyem les que en teoria són més a prop perquè s’afarten d’esperar, ni tampoc ens guanyem les que són més allunyades perquè no saben exactament què dimonis volem. De fet, la nostra també és una crisi d’eloqüència a la qual no donem cap importància. Aquesta és una de les diferències entre tenir una mentalitat colonitzada o una mentalitat d’homes lliures. Segurament per això ara fa dos anys l’editorialista de la revista Time, Joe Klein, no tenia cap mania a afirmar que la decadència de les institucions democràtiques dels EUA i la caiguda de l’interès per la política en aquell país es deu a la “manca d’eloqüència” dels homes públics. Aquí encara és el dia que haguem de sentir que amb un home de l’eloqüència de José Montilla a la presidència de la Generalitat estem abocats al desastre més absolut.
Hem de ser conscients que cap societat no pot progressar mai en mans de qui diposita la difícil tasca de dirigir-la. Cal que sapiguem que el polític és qui crea un estat d’ànim col·lectiu. És qui, amb les seves idees, discursos i actituds dóna forma i fa cristal·litzar els sentiments del poble. Ha de motivar i preveure cap a on poden anar els esdeveniments. El poble, com deia el president Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat. Ho fan els actuals representants polítics del país?
Massa sovint no ens fem aquestes preguntes i després tenim les decepcions que tenim amb polítics de casa, dels quals esperàvem molt. Som massa poc exigents a l’hora de fer les primeres valoracions d’aquells que diuen representar-nos. La veritat és que els que hi ha ara al capdavant del país ni saben crear un estat d’ànim victoriós en el poble, ni saben donar forma al creixent sentiment independentista que existeix. I pel que fa a la seva capacitat de preveure, només cal veure com Espanya ha hagut de practicar el saqueig econòmic absolut contra nosaltres perquè ara s’adonin que ens hem quedat més pobres que les rates.
No. A Catalunya no li falla la seva gent, no li fallen tots aquells patriotes ferms defensors de la seva llengua, cultura, història o valors col·lectius. Ells són afortunadament els qui encara conserven una dignitat. Ara bé, si convenim que tot procés d’independència s’ha de moure a través de la coordinació de dues voluntats (la popular i la política), haurem de reconèixer que la primera és a anys llum de la segona, atès que dins la voluntat popular cada vegada són més les veus que clamen pel trencament amb Espanya i França. La independència com a únic camí és allò que es va imposant.
Llavors, doncs, i torno al principi d’aquesta exposició, és quan podem dir que el poble està descobrint (o li estan fent descobrir a cop d’espoliació o a cop de campanya contra Catalunya) que només la independència pot garantir la nostra supervivència espiritual i material. Però per molt que descobrim això (que és com descobrir la sopa d’all), per molt que tinguem un poble que finalment comença a veure la llum, no farem res si aquest poble no pren la ferma determinació d’iniciar la via de la construcció del seu propi Estat. Ho farà de forma espontània? S’ompliran per art de màgia els carrers de Perpinyà, València o Barcelona de catalans tot exigint l’Estat català?
Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud.
Deixem d’autoenganyar-nos infantilment tot pensant que els que avui ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions o els principals partits del país seran els artífexs de la independència. Si ho volguessin ser, cap problema; però que ho demostrin obertament sense fer ridículs jocs de paraules, que en realitat amaguen la seva impotència.
Com que des de Catalunya Acció no pensem que els miracles siguin possibles (almenys en política) no ens quedarem esperant. Per això ha arribat l’hora que tingui veu i representativitat pública l’independentisme sense adjectius. Aquell que l’únic cartell amb el qual li cal presentar-se és el de l’ideal d’una pàtria lliure. Aquell que no es pregunta què és el que ens diferencia entre nosaltres, sinó que busca tot allò que ens ha de coordinar i fer operatius.
És per tot això que ara és el moment de constituir una nova força electoral producte de l’aliança de tots aquells sectors patriòtics del país que estiguin disposats a caminar rere un únic estendard: el de la independència de Catalunya. Nosaltres, la gent de Catalunya Acció, ja hem començat a posar fil a l’agulla i us puc assegurar que són molts més dels que ens podem imaginar en un principi els disposats a emprendre aquest camí. Quan parlo d’això no m’estic referint només als patriotes dels anomenats per l’establishment “grups petits” , estic parlant també de molts dels que ja han vist que el nord dels seus partits no és iniciar l’enfrontament polític i institucional per encetar el procès de creació d’un Estat català. Aquests també seguiran aquest camí.
Els uns i els altres són conscients que només podem encarar aquest camí amb una eina nova. Totes les altres estan obsoletes o podrides. Només una nova formació política amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions és l’esperança que cada dia més reclamen els nostres connacionals. Ara bé, si em pregunten quin ha de ser l’esperit que ha d’inspirar aquesta que podem anomenar “gran coalició independentista”, crec que no hi ha res millor que aquelles paraules que va escriure José Martí, líder de la independència cubana, quan deia quina era la fórmula més eficaç per fer front als espanyols. En un famós article, intitulat “L’art de combatre” afirma:
“Es combat sobretot quan els que han estat netejant les armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb el seu estendard i el seu emblema, i tots ells, a la llum del dia, inicien una marxa que se sent i es veu, darrere de la bandera de la pàtria.”
Aquesta marxa, doncs, aquesta marxa darrere la bandera estelada ja ha començat. Potser encara de manera embrionària. Però, i us ho dic de debò, amb la ferma determinació de saber que aquesta vegada la victòria ni se’ns pot escapar ni se’ns escaparà. Tot depèn de nosaltres mateixos i de la fe que tinguem en Catalunya.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
----------------------
Fotografia adjunta, cartell anunciador de l'0edició de l'UCE del 2009.
16 - Per una nova Constitució Catalana
16 - "Per una nova Constitució Catalana"
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Lloc on es va fer aquest Discurs en commemoració dels vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana (1928)
(Acte organitzat pel Partit Republicà Català. Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 d’octubre de 2008)
"Per una nova Constitució Catalana"
Abans de res vull felicitar la gent del Partit Republicà Català per haver tingut la iniciativa d’organitzar aquest acte, que commemora els vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana.
Aquesta mateixa setmana, la revista El Triangle dedica la seva entrevista central a un historiador mexicà, fill d’exiliats catalans en aquell país americà que tan solidàriament va acollir els nostres represaliats després de la desfeta del 1939. Es tracta de Josep M. Murià, a qui en un moment determinat d’aquesta entrevista li pregunten què li ha semblat el debat estatutari, i ell, textualment, respon: “Pobre. Perquè jo ja no discutiria en termes d’Estatut sinó de Constitució.” Quina casualitat que just els dies que es compleixen vuitanta anys de l’elaboració d’aquella Carta Magna inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba, sigui un fill d’uns catalans d’Amèrica qui torna a dir-nos que ens deixem de tronats estatuts i anem directament a discutir sobre la Constitució catalana.
Suposo que deu ser perquè com que els americans d’origen català ja es van treure de sobre els espanyols una vegada, es veuen amb cor de tornar a repetir la jugada. I suposo que perquè també saben que els espanyols són una gent que sempre tenen de la política i del món en general un concepte exclusivament totalitari. Només cal repassar la llista dels seus prohoms més destacats i veurem que cap d’ells no ha aportat res a la història universal de la democràcia.
Ara bé, avui aquí n’Agustí Barrera i en Josep Sort ens han parlat, de manera clara i entenedora, del que va significar aquella Constitució, i no cal que jo afegeixi res més sobre aquesta qüestió. Particularment he de reconèixer que hi ha dues coses d’aquells catalans de Cuba que m’admiren: la seva moral de victòria i la seva gran visió política (dos elements que no abunden gaire entre nosaltres actualment).
Perquè ningú no podrà negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya. I, d’altra banda, quin gran sentit polític de cara a la comunitat internacional tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat o la futura República catalana. Però és que, a més a més, el fet de tenir enllestida aquella Constitució representava tapar la boca a aquells catalans llepafils de l’època (ara també en tenim) que davant la possibilitat de la nostra independència sempre pregunten primer: “I com serà, aquesta independència?” Com si la llibertat de ser amos dels nostres destins i deixar de viure com uns esclaus no fos ja el màxim premi per trencar amb Espanya i França.
Imagino que la intenció dels seus redactors era també aixecar la moral dels seus connacionals de l’altra banda de l’Atlàntic. Segur que encara tenien ben present la independència del seu país d’adopció (Cuba) i eren conscients del que significa tenir fe en la victòria. Els devien resultar familiars aquelles paraules del pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), que deien:
“Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
Aquestes paraules continuen sent vàlides avui, potser més vàlides que mai en el nostre cas. Perquè, ens agradi o no, per guanyar la batalla de la nostra independència ens caldrà aixecar la nostra moral. I els primers combats us puc assegurar que no són contra Espanya o França, són contra nosaltres mateixos. Són contra la nostra secular tendència a veure-ho tot perdut i no creure en els èxits col·lectius de casa nostra. Aquest combat reclama tossuderia, un bon diagnòstic i uns mètodes que vagin més enllà del simple pragmatisme. És així com podem abrandar l’esperit col·lectiu i retornar la confiança i la dignitat al nostre poble.
Però no podem oblidar que aquestes primeres lluites també hauran de tenir com a objectiu desemmascarar les actituds col·laboracionistes d’uns dirigents polítics actuals que no han tingut ni la voluntat, ni la capacitat, ni el coratge d’afrontar la condició de colònia que pateix Catalunya i que avui queda consagrada precisament en les respectives cartes magnes d’Espanya i França. Tanmateix, quan parlem de constitucions espanyoles o franceses i les comparem amb les constitucions catalanes que van des del segle xiii fins a primers del xviii no podem sinó pensar que, en aquesta matèria i des del 1659 amb el Tractat del Pirineus o el 1714 amb el Tractat de Nova Planta, hem retrocedit fins l’època antidiluviana.
Només cal veure com a partir de la cort de Barcelona del 1283 s’institueix l’anomenat “dret paccionat”, fruit d’un pacte entre el rei i els estaments que la formaven, un concepte sense precedents a Europa i que, naturalment, impossibilitava la figura del monarca absolut i totalitari. Mentre això passava a la Catalunya del 1283, els espanyols havien d’esperar més de cinc-cents anys per abolir amb la constitució de Cadis (1812) el tribunal de la Santa Inquisició, i pel que respecta a França no oblidem que no fou fins a la Constitució del 1791 que es van abolir els impúdics privilegis feudals de la seva monarquia i aristocràcia.
A la constitució de Cadis se la coneixia popularment com “La Pepa”, atès que va ser aprovada el dia de Sant Josep del 1812. Amb un sobrenom com aquest poques garanties podia tenir. Una bona prova n’era que els mateixos carlins s’havien mofat del primer article, que es referia a “los españoles de ambos hemisferios”, tot posant-se una mà a cada anca i amb to de marietes fent posats obscens, tal com explica Carles M. Espinalt en el seu llibre Preludi de la independència. Com que aquesta no va funcionar (va durar només dos anys i encara després van voler ressuscitar-la en el Trienni Liberal del 1820-1823) havien d’intentar fer-ne d’altres, com la del 1876, promoguda per Cánovas del Castillo. Aquí crec que val la pena explicar la principal anècdota d’aquest text legislatiu, sobretot per tal que els catalans acabem de veure clar del tot la impossibilitat d’estructurar mínimament una estructura política com l’Estat espanyol. És en el mateix llibre del professor Carles M. Espinalt on es narra com Cánovas del Castillo estava reunit amb un equip de juristes per elaborar la nova Constitució i començaven l’esborrany d’un primer article que es referia a aquells que havien d’ostentar la condició d’espanyols. És clar, després de “La Pepa” del 1812 amb “los españoles de ambos hemisferios” no es podia fer el ridícul. Començaven dient “Son españoles…” i quedaven com ofegats amb els punts suspensius. Però tornaven a intentar-ho: “Son españoles…” Res a fer. No hi havia manera de definir-ho. “Son españoles…” i després es feia un silenci. Llavors Cánovas del Castillo, veient que era impossible concretar alguna cosa coherent sobre això de ser espanyol, va exclamar amb causticitat: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa.” Aquesta anècdota per si sola ja és un test suficient per demostrar que per moltes lectures que es facin de qualsevol Constitució espanyola, els catalans no hi tenim res a veure. El nostre problema rau en la incapacitat i perversió dels nostres actuals dirigents, que no volen posar remei a aquestes coses.
Per redreçar aquesta situació i posar la proa de la nostra política en direcció cap a la independència, ara només hi ha una solució: convulsionar l’escenari parlamentari català amb l’aparició d’una nova força electoral que tingui com a objectiu únic i innegociable la creació d’un Estat català. El seu estil serà dur i rotund, i farà, doncs, que la política catalana es divideixi en dos fronts: l’encaixista i l’independentista. Les altres formacions polítiques el que hauran de fer és triar i posicionar-se davant la que a partir d’ara ha de ser la nostra divisa: “Qui no treballa per la independència de Catalunya, treballa contra Catalunya.”
Per tot plegat, els qui avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria, i hem d’esdevenir els artífexs d’aquest procés. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i si en algun moment ens fallen les forces, recordem l’esperança que tenien dipositada en la nostra nació aquells catalans de Cuba, als quals avui retem homenatge. Entendrem, llavors, que no podem fallar.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
----------------------
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Lloc on es va fer aquest Discurs en commemoració dels vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana (1928)
(Acte organitzat pel Partit Republicà Català. Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 d’octubre de 2008)
"Per una nova Constitució Catalana"
Abans de res vull felicitar la gent del Partit Republicà Català per haver tingut la iniciativa d’organitzar aquest acte, que commemora els vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana.
Aquesta mateixa setmana, la revista El Triangle dedica la seva entrevista central a un historiador mexicà, fill d’exiliats catalans en aquell país americà que tan solidàriament va acollir els nostres represaliats després de la desfeta del 1939. Es tracta de Josep M. Murià, a qui en un moment determinat d’aquesta entrevista li pregunten què li ha semblat el debat estatutari, i ell, textualment, respon: “Pobre. Perquè jo ja no discutiria en termes d’Estatut sinó de Constitució.” Quina casualitat que just els dies que es compleixen vuitanta anys de l’elaboració d’aquella Carta Magna inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba, sigui un fill d’uns catalans d’Amèrica qui torna a dir-nos que ens deixem de tronats estatuts i anem directament a discutir sobre la Constitució catalana.
Suposo que deu ser perquè com que els americans d’origen català ja es van treure de sobre els espanyols una vegada, es veuen amb cor de tornar a repetir la jugada. I suposo que perquè també saben que els espanyols són una gent que sempre tenen de la política i del món en general un concepte exclusivament totalitari. Només cal repassar la llista dels seus prohoms més destacats i veurem que cap d’ells no ha aportat res a la història universal de la democràcia.
Ara bé, avui aquí n’Agustí Barrera i en Josep Sort ens han parlat, de manera clara i entenedora, del que va significar aquella Constitució, i no cal que jo afegeixi res més sobre aquesta qüestió. Particularment he de reconèixer que hi ha dues coses d’aquells catalans de Cuba que m’admiren: la seva moral de victòria i la seva gran visió política (dos elements que no abunden gaire entre nosaltres actualment).
Perquè ningú no podrà negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya. I, d’altra banda, quin gran sentit polític de cara a la comunitat internacional tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat o la futura República catalana. Però és que, a més a més, el fet de tenir enllestida aquella Constitució representava tapar la boca a aquells catalans llepafils de l’època (ara també en tenim) que davant la possibilitat de la nostra independència sempre pregunten primer: “I com serà, aquesta independència?” Com si la llibertat de ser amos dels nostres destins i deixar de viure com uns esclaus no fos ja el màxim premi per trencar amb Espanya i França.
Imagino que la intenció dels seus redactors era també aixecar la moral dels seus connacionals de l’altra banda de l’Atlàntic. Segur que encara tenien ben present la independència del seu país d’adopció (Cuba) i eren conscients del que significa tenir fe en la victòria. Els devien resultar familiars aquelles paraules del pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), que deien:
“Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
Aquestes paraules continuen sent vàlides avui, potser més vàlides que mai en el nostre cas. Perquè, ens agradi o no, per guanyar la batalla de la nostra independència ens caldrà aixecar la nostra moral. I els primers combats us puc assegurar que no són contra Espanya o França, són contra nosaltres mateixos. Són contra la nostra secular tendència a veure-ho tot perdut i no creure en els èxits col·lectius de casa nostra. Aquest combat reclama tossuderia, un bon diagnòstic i uns mètodes que vagin més enllà del simple pragmatisme. És així com podem abrandar l’esperit col·lectiu i retornar la confiança i la dignitat al nostre poble.
Però no podem oblidar que aquestes primeres lluites també hauran de tenir com a objectiu desemmascarar les actituds col·laboracionistes d’uns dirigents polítics actuals que no han tingut ni la voluntat, ni la capacitat, ni el coratge d’afrontar la condició de colònia que pateix Catalunya i que avui queda consagrada precisament en les respectives cartes magnes d’Espanya i França. Tanmateix, quan parlem de constitucions espanyoles o franceses i les comparem amb les constitucions catalanes que van des del segle xiii fins a primers del xviii no podem sinó pensar que, en aquesta matèria i des del 1659 amb el Tractat del Pirineus o el 1714 amb el Tractat de Nova Planta, hem retrocedit fins l’època antidiluviana.
Només cal veure com a partir de la cort de Barcelona del 1283 s’institueix l’anomenat “dret paccionat”, fruit d’un pacte entre el rei i els estaments que la formaven, un concepte sense precedents a Europa i que, naturalment, impossibilitava la figura del monarca absolut i totalitari. Mentre això passava a la Catalunya del 1283, els espanyols havien d’esperar més de cinc-cents anys per abolir amb la constitució de Cadis (1812) el tribunal de la Santa Inquisició, i pel que respecta a França no oblidem que no fou fins a la Constitució del 1791 que es van abolir els impúdics privilegis feudals de la seva monarquia i aristocràcia.
A la constitució de Cadis se la coneixia popularment com “La Pepa”, atès que va ser aprovada el dia de Sant Josep del 1812. Amb un sobrenom com aquest poques garanties podia tenir. Una bona prova n’era que els mateixos carlins s’havien mofat del primer article, que es referia a “los españoles de ambos hemisferios”, tot posant-se una mà a cada anca i amb to de marietes fent posats obscens, tal com explica Carles M. Espinalt en el seu llibre Preludi de la independència. Com que aquesta no va funcionar (va durar només dos anys i encara després van voler ressuscitar-la en el Trienni Liberal del 1820-1823) havien d’intentar fer-ne d’altres, com la del 1876, promoguda per Cánovas del Castillo. Aquí crec que val la pena explicar la principal anècdota d’aquest text legislatiu, sobretot per tal que els catalans acabem de veure clar del tot la impossibilitat d’estructurar mínimament una estructura política com l’Estat espanyol. És en el mateix llibre del professor Carles M. Espinalt on es narra com Cánovas del Castillo estava reunit amb un equip de juristes per elaborar la nova Constitució i començaven l’esborrany d’un primer article que es referia a aquells que havien d’ostentar la condició d’espanyols. És clar, després de “La Pepa” del 1812 amb “los españoles de ambos hemisferios” no es podia fer el ridícul. Començaven dient “Son españoles…” i quedaven com ofegats amb els punts suspensius. Però tornaven a intentar-ho: “Son españoles…” Res a fer. No hi havia manera de definir-ho. “Son españoles…” i després es feia un silenci. Llavors Cánovas del Castillo, veient que era impossible concretar alguna cosa coherent sobre això de ser espanyol, va exclamar amb causticitat: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa.” Aquesta anècdota per si sola ja és un test suficient per demostrar que per moltes lectures que es facin de qualsevol Constitució espanyola, els catalans no hi tenim res a veure. El nostre problema rau en la incapacitat i perversió dels nostres actuals dirigents, que no volen posar remei a aquestes coses.
Per redreçar aquesta situació i posar la proa de la nostra política en direcció cap a la independència, ara només hi ha una solució: convulsionar l’escenari parlamentari català amb l’aparició d’una nova força electoral que tingui com a objectiu únic i innegociable la creació d’un Estat català. El seu estil serà dur i rotund, i farà, doncs, que la política catalana es divideixi en dos fronts: l’encaixista i l’independentista. Les altres formacions polítiques el que hauran de fer és triar i posicionar-se davant la que a partir d’ara ha de ser la nostra divisa: “Qui no treballa per la independència de Catalunya, treballa contra Catalunya.”
Per tot plegat, els qui avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria, i hem d’esdevenir els artífexs d’aquest procés. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i si en algun moment ens fallen les forces, recordem l’esperança que tenien dipositada en la nostra nació aquells catalans de Cuba, als quals avui retem homenatge. Entendrem, llavors, que no podem fallar.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
----------------------
15 - L’aptitud econòmica dels catalans en el segle XXI
L’aptitud econòmica dels catalans en el segle XXI
(Acte “Estat, prosperitat i benestar”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 4 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si el passat 19 d’abril, i en aquesta mateixa sala, Catalunya Acció va organitzar l’acte que duia per títol “Llengua i Estat” era, tal com va quedar demostrat al llarg de les conferències que s’hi van pronunciar, perquè el nostre idioma és l’ànima de la nostra nació. Si avui en fem una altra, que genèricament anomenem “Estat, prosperitat i benestar”, és perquè els aspectes que fins ara s’han exposat aquí són aquells que ens donen cos com a nació per poder prosperar materialment.
Els pobles, igual que l’ésser humà, també tenen cos i ànima; i com que Catalunya Acció té l’ambició d’esdevenir una eina cabdal per independitzar aquest país, el que ha de fer és intentar analitzar i teoritzar al màxim sobre Catalunya. Només així, només coneixent amb profunditat l’esperit col·lectiu i els aspectes materials que configuren el nostre dia a dia és com podem assolir el nostre objectiu. Per tot això, tant en Josep Castany, com n’Oleguer Brustenga, com n’Àngel Làzaro, han exposat aquí l’esbós d’un seguit de propostes del què hauran de ser unes polítiques d’Estat en matèria d’infraestructures d’empresa i d’innovació respectivament. Ells no han parlat d’aquestes coses sobre la base només del que tenim i com ho podem aprofitar. Tampoc no ho han fet pensant en les concessions que ens pot fer Espanya. Ells ho han fet de l’única manera que ho hem de fer els catalans si volem un futur pròsper i amb llibertat: pensant com a homes lliures. Els seus han estat uns plantejaments que demostren que se senten amos de casa seva, i aquesta és la primera condició per esdevenir un dirigent polític eficaç per a Catalunya.
En el meu cas, el títol del meu parlament m’obliga a explicar com els catalans podem ser capaços de dur a terme les polítiques que han explicat els que m’han precedit. Llavors, cal que ens preguntem si els catalans tenim les aptituds necessàries per fer-les efectives. Aquest interrogant d’alguna manera ja el va respondre fa uns vuitanta anys un eminent català, el qual aquí abans ja s’ha citat, en Carles Pi i Sunyer. Ell va ser qui va escriure el conegut llibre L’aptitud econòmica de Catalunya, en el qual jo m’he basat per donar nom a la meva intervenció. Allà hi podem trobar el que sens dubte és el millor resum de les nostres possibilitats econòmiques:
“Tots els que estudien els fonaments de la nostra vida econòmica coincideixen unànimement a assenyalar com a causa principal del progrés de Catalunya el caràcter dels seus fills.”
Pi i Sunyer escriu aquestes paraules l’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. Però com que és conscient del que significa per a Catalunya viure sota un règim tirànic com era aquell, s’afanya a proclamar en aquelles mateixes planes quina ha de ser la pedra angular que ens garanteixi un esdevenidor en condicions, i afirma que “tenim el deure imperiós, si volem assegurar el progrés econòmic del nostre poble, de reconstruir el seu caràcter”.
Des que això va ser escrit fins al dia d’avui potser que ens preguntem quines oportunitats hem tingut i quines polítiques s’han fet per poder “reconstruir“ el nostre caràcter col·lectiu tal com apuntava en Pi i Sunyer. Durant el franquisme evidentment que no, allà la feina era sobreviure com a poble. Més tard, quan va arribar l’anomenada recuperació del nostre autogovern, se’ns va parlar d’aquestes coses? Recorda algú cap dirigent dels governs de CiU o dels posteriors tripartits que hagin esmentat, ni que sigui de passada, això del caràcter? Això pel que fa als líders polítics, però si parlem de dirigents empresarials, com ho poden ser els senyors del Círculo de Economía, saben vostès que n’hagin parlat mai en alguna de les seves solemnes sessions o commemoracions? Convindria que aquests senyors invertissin el seu temps lliure a llegir Pi i Sunyer. Si ho haguessin fet, segurament la celebració del seu cinquantè aniversari d’aquest darrer cap de setmana hagués estat presidida per la intel·ligència i l’elegància i no pas pel simple vassallatge borbònic.
Tanmateix, hi pot haver qui pensi que això del caràcter és una relíquia del passat, pròpia de catalans romàntics, que no té res a veure amb el món dels negocis, de l’empresa o de l’economia del segle xxi. A qui cregui això jo li recomanaria que llegís les opinions de qui avui està considerat la més gran autoritat mundial en gestió d’empreses familiars, i que és cap del programa de formació executiva de la Harvard Business School, el doctor John Davis, el qual és columnista habitual sobre la seva especialitat en els diaris Wall Street Journal, New York Times, Financial Times o The Economist. Ell, que no és català o cap relíquia del passat, sembla que té més presents els preceptes d’en Pi i Sunyer que no pas els nostres dirigents polítics, empresarials i acadèmics. Així, en el decurs d’una conferència que va pronunciar el passat mes de setembre, i davant la pregunta d’alguns importants empresaris presents que li demanaven consell sobre com poder tenir una successió exitosa al davant de les seves companyies per part de fills o familiars, textualment va afirmar:
“La fortuna s’hereta, però el caràcter per seguir creant riquesa se’l forja un mateix. Cal caràcter per disposar d’una fortuna sense caure en la peresa mental, que és enemiga de la creativitat i el lideratge necessaris per esdevenir empresaris d’èxit.”
Poden estar tranquils a Harvard, perquè el seu prestigi continuarà a l’alça amb professors com aquest al davant de la formació de les noves fornades d’homes i dones d’empresa. La llàstima és que, vist el profund sentit iconoclasta de la nostra gent, hàgim de recórrer a l’altra banda de l’Atlàntic per veure unes coses que els nostres prohoms fa dècades que ja havien pronosticat. Però bé, ara tant se val, atès que la situació que travessem no ens permet entretenir-nos gaire en aquestes coses. La qüestió rau en el fet que tinguem ben present, ho digui en John Davis o l’insigne Pi i Sunyer, que les nostres perspectives econòmiques dependran del fet que les futures autoritats polítiques, empresarials i acadèmiques catalanes entenguin que la seva funció, a banda d’inculcar uns coneixements tècnics, és formar unes generacions el caràcter de les quals sigui capaç d’enfrontar-se amb garanties als reptes d’una societat tan competitiva i canviant com la del segle xxi. Sense oblidar que aquesta formació s’ha de cercar en els valors que ens han distingit tradicionalment, així com en el concepte alt i noble que té de la feina la mentalitat catalana. Amb tot, sé que l’assalariat corrent no pensa en aquestes coses, però les sent i les comparteix en la seva realització. Per a nosaltres, allò de guanyar-se la vida amb esforç no sembla cap càstig; ans al contrari, per als catalans treballar és una funció natural de la vida que ens dóna com a premi aquella personal satisfacció de superar-ne les dificultats gràcies al nostre propi esforç.
Fins aquí hem parlat de les nostres aptituds col·lectives com a poble i de com explotar-les. Tot això, però, ha de tenir un marc polític adient on emmotllar-nos amb uns dirigents que inspirin un clima de confiança i rigor i que siguin coneixedors d’aquests matisos que configuren la nostra cultura econòmica. En això no som diferents als altres països. Sempre és indispensable per a qualsevol progrés i benestar un context polític sòlid i amb garanties de futur. Això ja ho advertia fa més de trenta anys un dels grans referents que ha donat l’economia de tots els temps, com ho era aquell que fou assessor del president Kennedy, el professor John K. Galbraith. Sobre això afirmava:
“Si el sistema polític és estable i es pot predir; si és honest i eficaç; si existeix la sensació i la realitat de la participació dels ciutadans, llavors la conseqüència ha de ser el progrés econòmic.”
Creuen vostès que el sistema polític de l’Estat Espanyol pot predir alguna cosa pel que fa a Catalunya tret que ens continuaran robant com fins ara? D’altra banda, parlar d’estabilitat en la història política espanyola és parlar de ciència-ficció i, quant a l’honestedat, només cal recordar que han hagut de tancar a la presó per lladres ministres, directors d’hisenda, governadors del Banc d’Espanya o directors de la Guàrdia Civil. I sobre la participació dels ciutadans en el sistema polític, només cal veure el divorci absolut entre el poble i la seva classe dirigent que es manifesta amb unes xifres abstencionistes esfereïdores. Sospito que en John K. Galbraith ens recomanaria als catalans crear-nos el nostre propi sistema polític si volem el progrés econòmic. Ens recomanaria, en definitiva, la independència.
Altres nacions sembla com si li fessin cas en el seu dia a dia, tot arribant a la conclusió que la condició de colònia mai pot comportar l’avenç d’un país. Només cal recordar les actuals repúbliques bàltiques (abans soviètiques) d’Estònia, Letònia i Lituània, o l’actual Eslovènia (abans part de Iugoslàvia). Les seves economies han esdevingut modernes i competitives amb poc més de quinze anys després de la seva independència. Tot això tenint present que sortien d’un pou com ho era el règim comunista, que és la negació de tot progrés. Si analitzem només l’exemple d’Estònia, veurem que quan es respecta l’Estat de dret; quan hi ha una autèntica independència dels poders legislatiu, executiu i judicial; quan la justícia es guanya un prestigi i una eficàcia; quan la burocràcia no és una llosa sinó un simple tràmit; quan l’oposició és escoltada i no reduïda a una colla d’indesitjables, i quan els contractes no són violats pels capricis del poder, aleshores és quan comencen a arribar capitals a aquest petit país que van obrir noves fonts de treball, van incrementar una sana i rica competència i, en definitiva, el van catapultar cap a una prosperitat que avui és l’enveja de molts.
Per a aquells que encara pensen que la independència de Catalunya suposarà la pèrdua del mercat espanyol i, en conseqüència, un empobriment per a les nostres empreses, els hem de recordar que quan Estònia va trencar amb l’antiga URSS, el seu comerç amb Rússia suposava el 83% de les transaccions exteriors del país. L’any següent aquesta quota es va reduir el 35% i l’any 2000 es va situar per sota del 10%. A partir d’aquell moment és quan el seu PIB passa a ser de 6.190 milions de dòlars l’any 2001, als gairebé 17.000 milions de dòlars l’any 2006. En cinc anys, amb la independència i deixant de vendre a l’antiga metròpoli, van fer-se quasi tres vegades més rics. Els estonians han demostrat que no hi ha secrets, que quan una nació assoleix la llibertat automàticament es dispara la seva riquesa. El seu únic secret, probablement, consisteixi a tenir uns dirigents amb valentia, un autèntic patriotisme i una gran visió de futur.
Si això ho va fer Estònia, imaginem el que pot fer Catalunya amb un Estat propi. A banda que deixaran de saquejar-nos 20.000 milions d’euros cada any, hem de tenir prenent que nosaltres no hem de sortir d’un sistema econòmic nefast com el soviètic i que, a més, acumulem una excepcional tradició mercantil i industrial. Sense oblidar que els catalans hem demostrat, al llarg de la nostra existència, saber adaptar-nos als nous temps i als nous corrents tecnològics. L’antiga aptitud del nostre poble per la indústria, la tradició general de les arts i els oficis, és un símptoma de traça col·lectiva que sovint compaginem amb l’enginy. Tenim, doncs, ben assentades les bases per esdevenir en un futur pròxim un Estat líder europeu i mundial en matèria econòmica. Ho aconseguirem? Tot està en les nostres mans i tot depèn de la nostra voluntat, tant l’ambició col·lectiva per arribar a ser una nació moderna i operativa, com per saber triar i potenciar els homes i les dones que han de ser els artífexs de la nostra independència. Si no ens falla la moral de victòria, la intel·ligència i el coratge, no dubteu que el triomf serà nostre.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
----------------------
(Acte “Estat, prosperitat i benestar”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 4 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si el passat 19 d’abril, i en aquesta mateixa sala, Catalunya Acció va organitzar l’acte que duia per títol “Llengua i Estat” era, tal com va quedar demostrat al llarg de les conferències que s’hi van pronunciar, perquè el nostre idioma és l’ànima de la nostra nació. Si avui en fem una altra, que genèricament anomenem “Estat, prosperitat i benestar”, és perquè els aspectes que fins ara s’han exposat aquí són aquells que ens donen cos com a nació per poder prosperar materialment.
Els pobles, igual que l’ésser humà, també tenen cos i ànima; i com que Catalunya Acció té l’ambició d’esdevenir una eina cabdal per independitzar aquest país, el que ha de fer és intentar analitzar i teoritzar al màxim sobre Catalunya. Només així, només coneixent amb profunditat l’esperit col·lectiu i els aspectes materials que configuren el nostre dia a dia és com podem assolir el nostre objectiu. Per tot això, tant en Josep Castany, com n’Oleguer Brustenga, com n’Àngel Làzaro, han exposat aquí l’esbós d’un seguit de propostes del què hauran de ser unes polítiques d’Estat en matèria d’infraestructures d’empresa i d’innovació respectivament. Ells no han parlat d’aquestes coses sobre la base només del que tenim i com ho podem aprofitar. Tampoc no ho han fet pensant en les concessions que ens pot fer Espanya. Ells ho han fet de l’única manera que ho hem de fer els catalans si volem un futur pròsper i amb llibertat: pensant com a homes lliures. Els seus han estat uns plantejaments que demostren que se senten amos de casa seva, i aquesta és la primera condició per esdevenir un dirigent polític eficaç per a Catalunya.
En el meu cas, el títol del meu parlament m’obliga a explicar com els catalans podem ser capaços de dur a terme les polítiques que han explicat els que m’han precedit. Llavors, cal que ens preguntem si els catalans tenim les aptituds necessàries per fer-les efectives. Aquest interrogant d’alguna manera ja el va respondre fa uns vuitanta anys un eminent català, el qual aquí abans ja s’ha citat, en Carles Pi i Sunyer. Ell va ser qui va escriure el conegut llibre L’aptitud econòmica de Catalunya, en el qual jo m’he basat per donar nom a la meva intervenció. Allà hi podem trobar el que sens dubte és el millor resum de les nostres possibilitats econòmiques:
“Tots els que estudien els fonaments de la nostra vida econòmica coincideixen unànimement a assenyalar com a causa principal del progrés de Catalunya el caràcter dels seus fills.”
Pi i Sunyer escriu aquestes paraules l’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera. Però com que és conscient del que significa per a Catalunya viure sota un règim tirànic com era aquell, s’afanya a proclamar en aquelles mateixes planes quina ha de ser la pedra angular que ens garanteixi un esdevenidor en condicions, i afirma que “tenim el deure imperiós, si volem assegurar el progrés econòmic del nostre poble, de reconstruir el seu caràcter”.
Des que això va ser escrit fins al dia d’avui potser que ens preguntem quines oportunitats hem tingut i quines polítiques s’han fet per poder “reconstruir“ el nostre caràcter col·lectiu tal com apuntava en Pi i Sunyer. Durant el franquisme evidentment que no, allà la feina era sobreviure com a poble. Més tard, quan va arribar l’anomenada recuperació del nostre autogovern, se’ns va parlar d’aquestes coses? Recorda algú cap dirigent dels governs de CiU o dels posteriors tripartits que hagin esmentat, ni que sigui de passada, això del caràcter? Això pel que fa als líders polítics, però si parlem de dirigents empresarials, com ho poden ser els senyors del Círculo de Economía, saben vostès que n’hagin parlat mai en alguna de les seves solemnes sessions o commemoracions? Convindria que aquests senyors invertissin el seu temps lliure a llegir Pi i Sunyer. Si ho haguessin fet, segurament la celebració del seu cinquantè aniversari d’aquest darrer cap de setmana hagués estat presidida per la intel·ligència i l’elegància i no pas pel simple vassallatge borbònic.
Tanmateix, hi pot haver qui pensi que això del caràcter és una relíquia del passat, pròpia de catalans romàntics, que no té res a veure amb el món dels negocis, de l’empresa o de l’economia del segle xxi. A qui cregui això jo li recomanaria que llegís les opinions de qui avui està considerat la més gran autoritat mundial en gestió d’empreses familiars, i que és cap del programa de formació executiva de la Harvard Business School, el doctor John Davis, el qual és columnista habitual sobre la seva especialitat en els diaris Wall Street Journal, New York Times, Financial Times o The Economist. Ell, que no és català o cap relíquia del passat, sembla que té més presents els preceptes d’en Pi i Sunyer que no pas els nostres dirigents polítics, empresarials i acadèmics. Així, en el decurs d’una conferència que va pronunciar el passat mes de setembre, i davant la pregunta d’alguns importants empresaris presents que li demanaven consell sobre com poder tenir una successió exitosa al davant de les seves companyies per part de fills o familiars, textualment va afirmar:
“La fortuna s’hereta, però el caràcter per seguir creant riquesa se’l forja un mateix. Cal caràcter per disposar d’una fortuna sense caure en la peresa mental, que és enemiga de la creativitat i el lideratge necessaris per esdevenir empresaris d’èxit.”
Poden estar tranquils a Harvard, perquè el seu prestigi continuarà a l’alça amb professors com aquest al davant de la formació de les noves fornades d’homes i dones d’empresa. La llàstima és que, vist el profund sentit iconoclasta de la nostra gent, hàgim de recórrer a l’altra banda de l’Atlàntic per veure unes coses que els nostres prohoms fa dècades que ja havien pronosticat. Però bé, ara tant se val, atès que la situació que travessem no ens permet entretenir-nos gaire en aquestes coses. La qüestió rau en el fet que tinguem ben present, ho digui en John Davis o l’insigne Pi i Sunyer, que les nostres perspectives econòmiques dependran del fet que les futures autoritats polítiques, empresarials i acadèmiques catalanes entenguin que la seva funció, a banda d’inculcar uns coneixements tècnics, és formar unes generacions el caràcter de les quals sigui capaç d’enfrontar-se amb garanties als reptes d’una societat tan competitiva i canviant com la del segle xxi. Sense oblidar que aquesta formació s’ha de cercar en els valors que ens han distingit tradicionalment, així com en el concepte alt i noble que té de la feina la mentalitat catalana. Amb tot, sé que l’assalariat corrent no pensa en aquestes coses, però les sent i les comparteix en la seva realització. Per a nosaltres, allò de guanyar-se la vida amb esforç no sembla cap càstig; ans al contrari, per als catalans treballar és una funció natural de la vida que ens dóna com a premi aquella personal satisfacció de superar-ne les dificultats gràcies al nostre propi esforç.
Fins aquí hem parlat de les nostres aptituds col·lectives com a poble i de com explotar-les. Tot això, però, ha de tenir un marc polític adient on emmotllar-nos amb uns dirigents que inspirin un clima de confiança i rigor i que siguin coneixedors d’aquests matisos que configuren la nostra cultura econòmica. En això no som diferents als altres països. Sempre és indispensable per a qualsevol progrés i benestar un context polític sòlid i amb garanties de futur. Això ja ho advertia fa més de trenta anys un dels grans referents que ha donat l’economia de tots els temps, com ho era aquell que fou assessor del president Kennedy, el professor John K. Galbraith. Sobre això afirmava:
“Si el sistema polític és estable i es pot predir; si és honest i eficaç; si existeix la sensació i la realitat de la participació dels ciutadans, llavors la conseqüència ha de ser el progrés econòmic.”
Creuen vostès que el sistema polític de l’Estat Espanyol pot predir alguna cosa pel que fa a Catalunya tret que ens continuaran robant com fins ara? D’altra banda, parlar d’estabilitat en la història política espanyola és parlar de ciència-ficció i, quant a l’honestedat, només cal recordar que han hagut de tancar a la presó per lladres ministres, directors d’hisenda, governadors del Banc d’Espanya o directors de la Guàrdia Civil. I sobre la participació dels ciutadans en el sistema polític, només cal veure el divorci absolut entre el poble i la seva classe dirigent que es manifesta amb unes xifres abstencionistes esfereïdores. Sospito que en John K. Galbraith ens recomanaria als catalans crear-nos el nostre propi sistema polític si volem el progrés econòmic. Ens recomanaria, en definitiva, la independència.
Altres nacions sembla com si li fessin cas en el seu dia a dia, tot arribant a la conclusió que la condició de colònia mai pot comportar l’avenç d’un país. Només cal recordar les actuals repúbliques bàltiques (abans soviètiques) d’Estònia, Letònia i Lituània, o l’actual Eslovènia (abans part de Iugoslàvia). Les seves economies han esdevingut modernes i competitives amb poc més de quinze anys després de la seva independència. Tot això tenint present que sortien d’un pou com ho era el règim comunista, que és la negació de tot progrés. Si analitzem només l’exemple d’Estònia, veurem que quan es respecta l’Estat de dret; quan hi ha una autèntica independència dels poders legislatiu, executiu i judicial; quan la justícia es guanya un prestigi i una eficàcia; quan la burocràcia no és una llosa sinó un simple tràmit; quan l’oposició és escoltada i no reduïda a una colla d’indesitjables, i quan els contractes no són violats pels capricis del poder, aleshores és quan comencen a arribar capitals a aquest petit país que van obrir noves fonts de treball, van incrementar una sana i rica competència i, en definitiva, el van catapultar cap a una prosperitat que avui és l’enveja de molts.
Per a aquells que encara pensen que la independència de Catalunya suposarà la pèrdua del mercat espanyol i, en conseqüència, un empobriment per a les nostres empreses, els hem de recordar que quan Estònia va trencar amb l’antiga URSS, el seu comerç amb Rússia suposava el 83% de les transaccions exteriors del país. L’any següent aquesta quota es va reduir el 35% i l’any 2000 es va situar per sota del 10%. A partir d’aquell moment és quan el seu PIB passa a ser de 6.190 milions de dòlars l’any 2001, als gairebé 17.000 milions de dòlars l’any 2006. En cinc anys, amb la independència i deixant de vendre a l’antiga metròpoli, van fer-se quasi tres vegades més rics. Els estonians han demostrat que no hi ha secrets, que quan una nació assoleix la llibertat automàticament es dispara la seva riquesa. El seu únic secret, probablement, consisteixi a tenir uns dirigents amb valentia, un autèntic patriotisme i una gran visió de futur.
Si això ho va fer Estònia, imaginem el que pot fer Catalunya amb un Estat propi. A banda que deixaran de saquejar-nos 20.000 milions d’euros cada any, hem de tenir prenent que nosaltres no hem de sortir d’un sistema econòmic nefast com el soviètic i que, a més, acumulem una excepcional tradició mercantil i industrial. Sense oblidar que els catalans hem demostrat, al llarg de la nostra existència, saber adaptar-nos als nous temps i als nous corrents tecnològics. L’antiga aptitud del nostre poble per la indústria, la tradició general de les arts i els oficis, és un símptoma de traça col·lectiva que sovint compaginem amb l’enginy. Tenim, doncs, ben assentades les bases per esdevenir en un futur pròxim un Estat líder europeu i mundial en matèria econòmica. Ho aconseguirem? Tot està en les nostres mans i tot depèn de la nostra voluntat, tant l’ambició col·lectiva per arribar a ser una nació moderna i operativa, com per saber triar i potenciar els homes i les dones que han de ser els artífexs de la nostra independència. Si no ens falla la moral de victòria, la intel·ligència i el coratge, no dubteu que el triomf serà nostre.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
----------------------
14 - L’Estat català i la plenitud de la llengua
L’Estat català i la plenitud de la llengua
(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)
(Sala Municipal, Borredà, 13 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.
Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:
“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”
La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.
Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.
Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.
Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?
Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.
Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:
“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”
D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.
Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.
Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):
“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”
Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.
La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:
“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”
Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.
Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:
–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.
–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.
–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.
Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.
Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.
Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)
(Sala Municipal, Borredà, 13 de juny de 2008)
Senyores, senyors,
Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.
Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:
“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”
La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.
Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.
Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.
Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?
Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.
Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:
“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”
D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.
Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.
Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):
“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”
Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.
La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:
“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”
Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.
Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.
Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:
–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.
–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.
–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.
Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.
Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.
Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
13 - Una nova estratègia independentista
Una nova estratègia independentista
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala de Columnes de la Casa de la Vila, Cardedeu, 10 d’abril de 2008)
(Sala d’actes Convent de Sant Francesc, Berga, 2 de maig de 2008)
(Biblioteca Municipal, Caldes de Malavella, 30 de maig de 2008)
---------------------------------------
Una nova estratègia independentista
Senyores, senyors,
Quan vaig posar títol a aquesta conferència imaginava que els catalans som perfectament conscients del significat del terme “estratègia”, però a mesura que anava rumiant el quE avui exposaria aquí, a la vila de Cardedeu, vaig pensar que probablement molts dels nostres errors comencen per no tenir una plena noció del significat d’aquesta paraula. Per això, crec que serà un bon exercici per a tots plegats (començant per mi mateix) intentar, en primer lloc i breument, copsar l’autèntic sentit d’aquest mot.
Hem de començar per dir que, etimològicament parlant, estratègia és una paraula que prové dels mots grecs “stratos” (exèrcit) i “agein” (conductor, guia). Es tracta d’un concepte vinculat des del seu origen al camp militar, però no és fins a finals del segle xviii i primers del xix que se’n comença a parlar. Sobre tot a partir de la publicació del llibre De la guerra, del general prussià Karl von Clausewitz, que va combatre en totes les campanyes que el seu exèrcit va lliurar contra Napoleó. En certa mesura, podem dir que Von Clausewitz va donar cos teòric al geni militar de Bonaparte, el qual va tenir la facultat de canviar la naturalesa de la pròpia guerra tal com s’havia conegut fins a aquell moment.
Malgrat que molts vulguin desacreditar la figura d’aquest militat prussià pel fet de ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de manera nefasta, el cert és que avui les seves idees són de lectura obligatòria en les acadèmies militars i en les més prestigioses escoles de negocis. De fet, ell va ser el primer a parlar dels termes “tàctica” i “logística” lligats a l’estratègia. La primera, la “tàctica”, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. La “logística”, per la seva banda, seria l’encarregada de calcular i preparar tot el què fa referència a la vida, al moviment i a les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficiència en cada operació. Com poden veure, estem parlant de conceptes que avui formen també part del nostre present econòmic i empresarial. Així, aquell a qui podem anomenar creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix d’aquesta manera:
“L’estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forces militars en el combat.”
Ara que hem fet una aproximació a l’autèntic sentit d’aquest concepte tot prenent com a model un dels seus principals pares intel·lectuals, podem saber on tenim la mà dreta i la mà esquerra quan parlem d’aquestes coses. Per desgràcia, si fem cas de la definició del general prussià, haurem de reconèixer que l’estratègia seguida majoritàriament per l’independentisme o el nacionalisme anomenat parlamentari ha estat la negació del significat del mateix mot. És a dir, no és que hagi estat un èxit o un fracàs, el que ha passat és que simplement no n’ha existit cap. Fixeu-vos bé que en els darrers trenta anys els seus principals dirigents han optat, no pel combat, que és l’essència del mot en qüestió, sinó que han optat per contemporitzar o intentar convèncer l’enemic. Tota estratègia és enfrontament, i aquí s’ha preferit refusar-lo per sistema.
El més greu de tot plegat és que aquesta manera de fer sembla la tònica habitual en la política catalana del darrer segle. Podem dir que el que coneixem com a catalanisme polític s’ha caracteritzat per l’absència d’estratègia, atès, repeteixo, que ha refusat l’encarament gairebé sempre, salvant comptades excepcions, les quals han estat precisament aquelles en què el catalanisme s’ha situat en el màxim grau d’acceptació popular. Si fem un repàs històric veurem com la Lliga Regionalista de primers del segle passat assoleix el seu màxim esplendor a partir d’aquella famosa proclama d’en Cambó: “Monarquia? República? Catalunya!” Aquesta expressió sintetitza una estratègia perquè demostra una voluntat d’anar al combat polític. Això li ho va reconèixer el poble de Catalunya donant-li la seva confiança en les respectives conteses electorals del moment. Més tard, quan Francesc Cambó queda seduït i guanyat pel poder madrileny (la seva etapa de l’“Espanya gran”), aleshores perd pistonada i el suport dels catalans. Ho fa de tal manera que, arribada la Segona República espanyola, el seu partit queda reduït a la mínima expressió. En aquells moments, l’home que té una estratègia clara, l’home que podem dir que sí que està disposat a encetar un combat total contra Espanya, és l’home que es guanya el suport i el cor dels catalans. M’estic referint a Francesc Macià, que suposo alguna cosa deu tenir a veure la seva condició d’exmilitar amb el fet de ser l’únic polític català des del 1714 que més a prop ha estat de fer triomfar la seva iniciativa política.
Podem dir que el triomf d’en Macià el 1931 és possiblement la victòria més esclatant de la història del nacionalisme català. I es produeix gràcies a una trajectòria caracteritzada per una fermesa patriòtica insubornable. Després, amb la figura de Lluís Companys, aquest patriotisme es va, en certa mesura, desinflant i perdent suport popular fins a arribar a la dramàtica situació del 1936.
Si fem un salt en la història i ens situem en el nostre present més recent, podem veure que aquestes situacions s’han anat repetint i amb actors similars. Recordem com la CDC de Jordi Pujol (una mena de Lliga Regionalista posada al dia) es guanya al principi la confiança majoritària dels catalans quan fa, aparentment i per simples interessos electorals, una política on no refusa del tot la confrontació amb el govern d’Espanya. Era l’època en què es va obrir el Canal 33 de manera il·legal per a Madrid i contra la voluntat del mateix govern espanyol. Avui podem veure com no ha passat absolutament res i aquest canal televisiu forma part del nostre dia a dia. Després, la història dels governs Pujol la coneixem molt bé. Van abandonar aquests mínims enfrontaments per tal de fer una política clarament d’encaix a Espanya. O, el que és el mateix, en lloc de combatre l’enemic el van intentar convèncer. Tornem, doncs, a no tenir estratègia, i CDC a cada bugada electoral hi perd un llençol.
Després de vint-i-tres anys de govern de nacionalisme moderat, adquireix gran protagonisme una ERC renovada amb unes cares, uns discursos i unes formes que feien pensar en un independentisme combatiu i ferm. No és d’estranyar que rebés a partir de l’any 2003 la confiança i el suport d’una part significativa del nostre poble. S’intuïa en el seu missatge una disposició a plantar cara. S’intuïa, doncs, una estratègia. Però d’això es passa dòcilment a voler aliar-se amb una part de l’enemic (les esquerres espanyoles), i el final d’aquesta història s’escriu amb la pèrdua de centenars de milers de vots i greus enfrontaments interns. És el que acostuma a passar quan algú vol jugar a ser estrateg i no ha passat de la primera lliçó. Per entendre el que li ha passat a l’actual ERC només cal llegir aquella frase de l’antic general xinès Sun Tzu, autor del famós llibre L’art de la guerra:
“Si alhora ho ignores tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla.”
I és que els dirigents republicans han demostrat ignorar el poder de les esquerres espanyoles i també han deixat clar que no coneixien les pròpies febleses internes que han aflorat en forma de famílies diverses. Ni coneixien l’enemic, ni es coneixien ells mateixos i, a més, ni coneixien els seus electors, que és el pitjor que et pot passar quan et presentes a unes eleccions. En definitiva, el balanç és que quan l’independentisme, el nacionalisme o el mateix regionalisme abandonen la política de confrontació amb Espanya per donar pas a una política de falsa confraternització, és quan els abandona també el reconeixement dels catalans. Ara bé, no creguem que sempre ens ha de passar el mateix, que sempre actuem de la mateixa manera per una mena de fatalitat històrica. Tampoc no podem creure que entre nosaltres no hi pot haver homes i dones amb el caràcter suficient per aguantar la pressió que suposa portar fins al final una autèntica política independentista. Si els hem tingut, els podem tornar a tenir; i si no han reeixit no ha estat només per causa de l’enemic, ha estat també per culpa d’altres catalans partidaris de la “concòrdia” amb Espanya i França. A diferència de nosaltres, ells, espanyols i francesos, ens tenen ben apamats i saben com crear discòrdia entre nosaltres. Saben aprofitar les baixeses d’aquells dels nostres connacionals que tenen una visió servil de la política per intentar neutralitzar els qui volem la nostra independència. En la majoria de les ocasions ni els cal embrutar-se les mans. La feina bruta els la fan els col·laboracionistes que tenim a casa. Davant d’aquestes situacions, què hem de fer els partidaris d’un Estat català? Hem de rebaixar els nostres plantejaments tot creient que així s’acostaran al nostre ideal els caragirats que tenim a casa?
Massa sovint pensem que reduir la contundència del nostre discurs ens farà més acceptables. La veritat, però, és que ens incomoden i no sabem com enfrontar-nos a les situacions que generen tensions. Fa la impressió que voldríem viure el procés de secessió de Catalunya com si fos un conte de fades. En aquesta línia, resulta infantil i demostra una capacitat política alarmant sentir com fa pocs mesos el cap del principal partit del país, Artur Mas, declarava públicament a una televisió que ell estaria a favor de la independència de Catalunya si els espanyols també hi estiguessin d’acord. Quan escoltem raonaments com aquests no és d’estranyar la pobresa conceptual i estratègica que ha caracteritzat la política del nacionalisme “oficial” en les darreres èpoques. Quina diferència de plantejaments amb els que ha pogut tenir el món del nacionalisme basc. Un exemple significatiu el vaig trobar fa pocs dies tot llegint el llibre El Consell Nacional Català, de l’historiador Víctor Castells. L’autor fa un repàs dels intents titànics del separatisme català en el seu exili durant el franquisme per tal de divulgar internacionalment l’intent de genocidi que s’estava cometent contra Catalunya. Encapçalats pel professor Batista i Roca, aquells catalans del Consell Nacional Català van deixar, molts d’ells, la salut i la fortuna en defensa de la pàtria. Algun dia, i permeteu-me el parèntesi, caldrà fer un reconeixement públic i massiu a aquells homes gràcies als quals, i crec no equivocar-me, avui encara podem parlar d’independència. El seu sí és un exemple a seguir. La qüestió és que podem llegir en aquell llibre que a la primavera del 1962 es van produir a la ciutat de Biarritz unes converses entre Batista i Roca i Julen Madariaga, que en aquell moment era un destacat activista basc. D’aquelles converses en va sortir un esborrany de manifest que havien de signar bascos i catalans. Madariaga, pocs dies després, envia a Batista la seva contraproposta amb el comentari següent:
“Como podrà ver, nuestra postura es simple y clara. También ante muchos puede que sea ‘demasiado’ dura. Siempre hemos tendido a líneas nítidas e inequívocas desde el principio. Así nadie se puede llevar a engaño. Luego siempre hay tiempo para retroceder y ‘suavizar’, de ser necesario.”
Aquestes frases d’en Madariaga són, en elles mateixes, gairebé un tractat d’estratègia. Simple, si vostès volen, però d’un gran sentit comú i efectivitat. Tant de bo haguessin seguit aquesta línia els principals dirigents del nostre país després del franquisme. Malauradament, en lloc d’encarar-se amb aquells que ens roben, que ens insulten i que han comès continuats intents d’aniquilació contra nosaltres prefereixen acceptar joiosament qualsevol “gràcia” que els donin des de la capital de la metròpoli. Respecte d’això que dic, no podem oblidar com un teòric republicà com Josep Tarradellas va abraçar gustosament el marquesat que li va donar Juan Carlos I. O en Jordi Pujol, que va córrer “raudo y veloz” a recollir el títol d’“español del año” concedit cap allà a mitjan anys 80 per un diari tan amic de la llengua i de la cultura catalana com ho és l’ABC. Sense oblidar, és clar, la cara de satisfacció de Joan Puigcercós quan va acceptar el premi de “diputado revelación” durant la seva primera legislatura a Madrid. Jo em pregunto quina mena de forces còsmiques ha de tenir aquesta ciutat castellana per transformar republicans en monàrquics, nacionalistes catalans en campions de la hispanitat i diputats independentistes en el millor exemple de diputat espanyol. Aquest és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.
Ara bé, no ens podem desmoralitzar davant d’aquests mals exemples, atès que, per sobre d’ells, hi trobem catalans que no han estat fets de la pasta de l’esclau i en els quals podem emmirallar-nos. Em ve a la memòria el savi i eminent lingüista Joan Coromines, que va rebutjar públicament una molt ben remunerada càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa de l’intent sistemàtic de l’Estat espanyol per fer desaparèixer la llengua catalana. També recordo com l’expresident Barrera mai no va acceptar el règim monàrquic quan era diputat a Madrid en l’època de l’anomenada transició, i fa pocs mesos va declarar públicament davant d’un estorat Jordi Pujol que es trobava en “estat de guerra mental” amb Espanya. Aquests dos homes són un clar exemple del que ha de ser una autèntica estratègia independentista. Les seves són actituds efectives de combat i demostren que no cal agafar cap fusell, simplement cal armar-se de dignitat i de patriotisme.
Hem estat parlant fins ara sobre l’estratègia independentista, però cal dir que sense generals, sense estrategs, mai no pot arribar a bon port. Ens caldrà, doncs, situar al capdavant de l’independentisme gent amb un alt grau de formació i un profund coneixement de l’enemic. Personatges que acreditin un discurs que inspiri confiança i que sàpiguen colpejar els punts flacs de l’adversari. Han de ser dirigents que s’imposin gràcies a les idees, als discursos, a la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi i d’una visió de futur. I sobretot, que estiguin disposats a sacrificar-se per la nació tot entenent que els beneficis dels seus esforços no els han de revertir només en ells mateixos. Caldrà que entenguin que Catalunya és molt més que aquest present que en certs moments ens desmoralitza quan veiem les renúncies, covardies i claudicacions de molta de la nostra gent. Hem de veure clar que el nostre poble és un passat del qual aprendre i un futur pel qual lluitar, i nosaltres, ara, hi som al mig. Siguem fidels als esforços titànics dels nostres avantpassats, i siguem fidels al que de nosaltres esperarien els nostres fills. I si ens declarem independentistes, la primera pregunta que ens hem de fer nosaltres mateixos no és com assolir el nostre objectiu o quin ha de ser el full de ruta per arribar a assolir l’objectiu. Abans d’això caldrà que ens preguntem quin sacrifici estem disposats a fer a favor de la nostra causa. Segurament per aquest motiu el venerable president Macià, que com a bon estratega era un gran coneixedor de l’ànima col·lectiva del poble que dirigia, volia inculcar als catalans del seu moment l’exemple que havien donat les generacions anteriors. És per això que pocs mesos abans de morir, amb motiu d’un discurs a la ciutat de Manresa en homenatge als homes de la Unió Catalanista de finals del segle xix, va parlar de sacrifici en uns termes que avui tenen plena vigència:
“Aquests homes ja abans de la proclamació de les Bases de Manresa anaven pels pobles fent pàtria, dient a tots que Catalunya havia estat lliure i desvetllant llurs sentiments perquè comprenguessin que per tal de tornar a alliberar-la calia tornar a fer sacrificis.”
Deia la crònica de La Publicitat que va informar sobre aquest acte que després d’aquestes paraules d’en Macià es va produir una tronadora ovació dins l’auditori.
De vegades la història sembla que no es vulgui moure de lloc perquè, per molt que ens dolgui, també avui per alliberar Catalunya ens caldrà fer sacrificis. La qüestió és si hi estem disposats. Si ho estem, deixem de banda entre nosaltres allò què ens pot separar i mirem el que ens pot unir. Amb tot, la unió que tants proclamen haurà de ser sobre la base que tinguem molt clar que la nostra haurà de ser una política de confrontació amb espanyols i francesos, i una política per desemmascarar els col·laboracionistes que tenim a casa. En aquest projecte, que més tard o més d’hora haurà de tenir l’estructura d’una nova força política, no hi caben ni els que ho donen tot per perdut ni els que pensen que la duresa és prescindible. Cap independència de cap poble s’ha fet de manera plàcida i tranquil·la.
Ara és l’hora de tots aquells que anteposen la llibertat de Catalunya a qualsevol altre ideal. Ara és l’hora dels patriotes. I als patriotes, siguin d’on siguin, sempre els mou una única cosa: la seva fe en la victòria.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala de Columnes de la Casa de la Vila, Cardedeu, 10 d’abril de 2008)
(Sala d’actes Convent de Sant Francesc, Berga, 2 de maig de 2008)
(Biblioteca Municipal, Caldes de Malavella, 30 de maig de 2008)
---------------------------------------
Una nova estratègia independentista
Senyores, senyors,
Quan vaig posar títol a aquesta conferència imaginava que els catalans som perfectament conscients del significat del terme “estratègia”, però a mesura que anava rumiant el quE avui exposaria aquí, a la vila de Cardedeu, vaig pensar que probablement molts dels nostres errors comencen per no tenir una plena noció del significat d’aquesta paraula. Per això, crec que serà un bon exercici per a tots plegats (començant per mi mateix) intentar, en primer lloc i breument, copsar l’autèntic sentit d’aquest mot.
Hem de començar per dir que, etimològicament parlant, estratègia és una paraula que prové dels mots grecs “stratos” (exèrcit) i “agein” (conductor, guia). Es tracta d’un concepte vinculat des del seu origen al camp militar, però no és fins a finals del segle xviii i primers del xix que se’n comença a parlar. Sobre tot a partir de la publicació del llibre De la guerra, del general prussià Karl von Clausewitz, que va combatre en totes les campanyes que el seu exèrcit va lliurar contra Napoleó. En certa mesura, podem dir que Von Clausewitz va donar cos teòric al geni militar de Bonaparte, el qual va tenir la facultat de canviar la naturalesa de la pròpia guerra tal com s’havia conegut fins a aquell moment.
Malgrat que molts vulguin desacreditar la figura d’aquest militat prussià pel fet de ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de manera nefasta, el cert és que avui les seves idees són de lectura obligatòria en les acadèmies militars i en les més prestigioses escoles de negocis. De fet, ell va ser el primer a parlar dels termes “tàctica” i “logística” lligats a l’estratègia. La primera, la “tàctica”, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. La “logística”, per la seva banda, seria l’encarregada de calcular i preparar tot el què fa referència a la vida, al moviment i a les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficiència en cada operació. Com poden veure, estem parlant de conceptes que avui formen també part del nostre present econòmic i empresarial. Així, aquell a qui podem anomenar creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix d’aquesta manera:
“L’estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forces militars en el combat.”
Ara que hem fet una aproximació a l’autèntic sentit d’aquest concepte tot prenent com a model un dels seus principals pares intel·lectuals, podem saber on tenim la mà dreta i la mà esquerra quan parlem d’aquestes coses. Per desgràcia, si fem cas de la definició del general prussià, haurem de reconèixer que l’estratègia seguida majoritàriament per l’independentisme o el nacionalisme anomenat parlamentari ha estat la negació del significat del mateix mot. És a dir, no és que hagi estat un èxit o un fracàs, el que ha passat és que simplement no n’ha existit cap. Fixeu-vos bé que en els darrers trenta anys els seus principals dirigents han optat, no pel combat, que és l’essència del mot en qüestió, sinó que han optat per contemporitzar o intentar convèncer l’enemic. Tota estratègia és enfrontament, i aquí s’ha preferit refusar-lo per sistema.
El més greu de tot plegat és que aquesta manera de fer sembla la tònica habitual en la política catalana del darrer segle. Podem dir que el que coneixem com a catalanisme polític s’ha caracteritzat per l’absència d’estratègia, atès, repeteixo, que ha refusat l’encarament gairebé sempre, salvant comptades excepcions, les quals han estat precisament aquelles en què el catalanisme s’ha situat en el màxim grau d’acceptació popular. Si fem un repàs històric veurem com la Lliga Regionalista de primers del segle passat assoleix el seu màxim esplendor a partir d’aquella famosa proclama d’en Cambó: “Monarquia? República? Catalunya!” Aquesta expressió sintetitza una estratègia perquè demostra una voluntat d’anar al combat polític. Això li ho va reconèixer el poble de Catalunya donant-li la seva confiança en les respectives conteses electorals del moment. Més tard, quan Francesc Cambó queda seduït i guanyat pel poder madrileny (la seva etapa de l’“Espanya gran”), aleshores perd pistonada i el suport dels catalans. Ho fa de tal manera que, arribada la Segona República espanyola, el seu partit queda reduït a la mínima expressió. En aquells moments, l’home que té una estratègia clara, l’home que podem dir que sí que està disposat a encetar un combat total contra Espanya, és l’home que es guanya el suport i el cor dels catalans. M’estic referint a Francesc Macià, que suposo alguna cosa deu tenir a veure la seva condició d’exmilitar amb el fet de ser l’únic polític català des del 1714 que més a prop ha estat de fer triomfar la seva iniciativa política.
Podem dir que el triomf d’en Macià el 1931 és possiblement la victòria més esclatant de la història del nacionalisme català. I es produeix gràcies a una trajectòria caracteritzada per una fermesa patriòtica insubornable. Després, amb la figura de Lluís Companys, aquest patriotisme es va, en certa mesura, desinflant i perdent suport popular fins a arribar a la dramàtica situació del 1936.
Si fem un salt en la història i ens situem en el nostre present més recent, podem veure que aquestes situacions s’han anat repetint i amb actors similars. Recordem com la CDC de Jordi Pujol (una mena de Lliga Regionalista posada al dia) es guanya al principi la confiança majoritària dels catalans quan fa, aparentment i per simples interessos electorals, una política on no refusa del tot la confrontació amb el govern d’Espanya. Era l’època en què es va obrir el Canal 33 de manera il·legal per a Madrid i contra la voluntat del mateix govern espanyol. Avui podem veure com no ha passat absolutament res i aquest canal televisiu forma part del nostre dia a dia. Després, la història dels governs Pujol la coneixem molt bé. Van abandonar aquests mínims enfrontaments per tal de fer una política clarament d’encaix a Espanya. O, el que és el mateix, en lloc de combatre l’enemic el van intentar convèncer. Tornem, doncs, a no tenir estratègia, i CDC a cada bugada electoral hi perd un llençol.
Després de vint-i-tres anys de govern de nacionalisme moderat, adquireix gran protagonisme una ERC renovada amb unes cares, uns discursos i unes formes que feien pensar en un independentisme combatiu i ferm. No és d’estranyar que rebés a partir de l’any 2003 la confiança i el suport d’una part significativa del nostre poble. S’intuïa en el seu missatge una disposició a plantar cara. S’intuïa, doncs, una estratègia. Però d’això es passa dòcilment a voler aliar-se amb una part de l’enemic (les esquerres espanyoles), i el final d’aquesta història s’escriu amb la pèrdua de centenars de milers de vots i greus enfrontaments interns. És el que acostuma a passar quan algú vol jugar a ser estrateg i no ha passat de la primera lliçó. Per entendre el que li ha passat a l’actual ERC només cal llegir aquella frase de l’antic general xinès Sun Tzu, autor del famós llibre L’art de la guerra:
“Si alhora ho ignores tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla.”
I és que els dirigents republicans han demostrat ignorar el poder de les esquerres espanyoles i també han deixat clar que no coneixien les pròpies febleses internes que han aflorat en forma de famílies diverses. Ni coneixien l’enemic, ni es coneixien ells mateixos i, a més, ni coneixien els seus electors, que és el pitjor que et pot passar quan et presentes a unes eleccions. En definitiva, el balanç és que quan l’independentisme, el nacionalisme o el mateix regionalisme abandonen la política de confrontació amb Espanya per donar pas a una política de falsa confraternització, és quan els abandona també el reconeixement dels catalans. Ara bé, no creguem que sempre ens ha de passar el mateix, que sempre actuem de la mateixa manera per una mena de fatalitat històrica. Tampoc no podem creure que entre nosaltres no hi pot haver homes i dones amb el caràcter suficient per aguantar la pressió que suposa portar fins al final una autèntica política independentista. Si els hem tingut, els podem tornar a tenir; i si no han reeixit no ha estat només per causa de l’enemic, ha estat també per culpa d’altres catalans partidaris de la “concòrdia” amb Espanya i França. A diferència de nosaltres, ells, espanyols i francesos, ens tenen ben apamats i saben com crear discòrdia entre nosaltres. Saben aprofitar les baixeses d’aquells dels nostres connacionals que tenen una visió servil de la política per intentar neutralitzar els qui volem la nostra independència. En la majoria de les ocasions ni els cal embrutar-se les mans. La feina bruta els la fan els col·laboracionistes que tenim a casa. Davant d’aquestes situacions, què hem de fer els partidaris d’un Estat català? Hem de rebaixar els nostres plantejaments tot creient que així s’acostaran al nostre ideal els caragirats que tenim a casa?
Massa sovint pensem que reduir la contundència del nostre discurs ens farà més acceptables. La veritat, però, és que ens incomoden i no sabem com enfrontar-nos a les situacions que generen tensions. Fa la impressió que voldríem viure el procés de secessió de Catalunya com si fos un conte de fades. En aquesta línia, resulta infantil i demostra una capacitat política alarmant sentir com fa pocs mesos el cap del principal partit del país, Artur Mas, declarava públicament a una televisió que ell estaria a favor de la independència de Catalunya si els espanyols també hi estiguessin d’acord. Quan escoltem raonaments com aquests no és d’estranyar la pobresa conceptual i estratègica que ha caracteritzat la política del nacionalisme “oficial” en les darreres èpoques. Quina diferència de plantejaments amb els que ha pogut tenir el món del nacionalisme basc. Un exemple significatiu el vaig trobar fa pocs dies tot llegint el llibre El Consell Nacional Català, de l’historiador Víctor Castells. L’autor fa un repàs dels intents titànics del separatisme català en el seu exili durant el franquisme per tal de divulgar internacionalment l’intent de genocidi que s’estava cometent contra Catalunya. Encapçalats pel professor Batista i Roca, aquells catalans del Consell Nacional Català van deixar, molts d’ells, la salut i la fortuna en defensa de la pàtria. Algun dia, i permeteu-me el parèntesi, caldrà fer un reconeixement públic i massiu a aquells homes gràcies als quals, i crec no equivocar-me, avui encara podem parlar d’independència. El seu sí és un exemple a seguir. La qüestió és que podem llegir en aquell llibre que a la primavera del 1962 es van produir a la ciutat de Biarritz unes converses entre Batista i Roca i Julen Madariaga, que en aquell moment era un destacat activista basc. D’aquelles converses en va sortir un esborrany de manifest que havien de signar bascos i catalans. Madariaga, pocs dies després, envia a Batista la seva contraproposta amb el comentari següent:
“Como podrà ver, nuestra postura es simple y clara. También ante muchos puede que sea ‘demasiado’ dura. Siempre hemos tendido a líneas nítidas e inequívocas desde el principio. Así nadie se puede llevar a engaño. Luego siempre hay tiempo para retroceder y ‘suavizar’, de ser necesario.”
Aquestes frases d’en Madariaga són, en elles mateixes, gairebé un tractat d’estratègia. Simple, si vostès volen, però d’un gran sentit comú i efectivitat. Tant de bo haguessin seguit aquesta línia els principals dirigents del nostre país després del franquisme. Malauradament, en lloc d’encarar-se amb aquells que ens roben, que ens insulten i que han comès continuats intents d’aniquilació contra nosaltres prefereixen acceptar joiosament qualsevol “gràcia” que els donin des de la capital de la metròpoli. Respecte d’això que dic, no podem oblidar com un teòric republicà com Josep Tarradellas va abraçar gustosament el marquesat que li va donar Juan Carlos I. O en Jordi Pujol, que va córrer “raudo y veloz” a recollir el títol d’“español del año” concedit cap allà a mitjan anys 80 per un diari tan amic de la llengua i de la cultura catalana com ho és l’ABC. Sense oblidar, és clar, la cara de satisfacció de Joan Puigcercós quan va acceptar el premi de “diputado revelación” durant la seva primera legislatura a Madrid. Jo em pregunto quina mena de forces còsmiques ha de tenir aquesta ciutat castellana per transformar republicans en monàrquics, nacionalistes catalans en campions de la hispanitat i diputats independentistes en el millor exemple de diputat espanyol. Aquest és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.
Ara bé, no ens podem desmoralitzar davant d’aquests mals exemples, atès que, per sobre d’ells, hi trobem catalans que no han estat fets de la pasta de l’esclau i en els quals podem emmirallar-nos. Em ve a la memòria el savi i eminent lingüista Joan Coromines, que va rebutjar públicament una molt ben remunerada càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa de l’intent sistemàtic de l’Estat espanyol per fer desaparèixer la llengua catalana. També recordo com l’expresident Barrera mai no va acceptar el règim monàrquic quan era diputat a Madrid en l’època de l’anomenada transició, i fa pocs mesos va declarar públicament davant d’un estorat Jordi Pujol que es trobava en “estat de guerra mental” amb Espanya. Aquests dos homes són un clar exemple del que ha de ser una autèntica estratègia independentista. Les seves són actituds efectives de combat i demostren que no cal agafar cap fusell, simplement cal armar-se de dignitat i de patriotisme.
Hem estat parlant fins ara sobre l’estratègia independentista, però cal dir que sense generals, sense estrategs, mai no pot arribar a bon port. Ens caldrà, doncs, situar al capdavant de l’independentisme gent amb un alt grau de formació i un profund coneixement de l’enemic. Personatges que acreditin un discurs que inspiri confiança i que sàpiguen colpejar els punts flacs de l’adversari. Han de ser dirigents que s’imposin gràcies a les idees, als discursos, a la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi i d’una visió de futur. I sobretot, que estiguin disposats a sacrificar-se per la nació tot entenent que els beneficis dels seus esforços no els han de revertir només en ells mateixos. Caldrà que entenguin que Catalunya és molt més que aquest present que en certs moments ens desmoralitza quan veiem les renúncies, covardies i claudicacions de molta de la nostra gent. Hem de veure clar que el nostre poble és un passat del qual aprendre i un futur pel qual lluitar, i nosaltres, ara, hi som al mig. Siguem fidels als esforços titànics dels nostres avantpassats, i siguem fidels al que de nosaltres esperarien els nostres fills. I si ens declarem independentistes, la primera pregunta que ens hem de fer nosaltres mateixos no és com assolir el nostre objectiu o quin ha de ser el full de ruta per arribar a assolir l’objectiu. Abans d’això caldrà que ens preguntem quin sacrifici estem disposats a fer a favor de la nostra causa. Segurament per aquest motiu el venerable president Macià, que com a bon estratega era un gran coneixedor de l’ànima col·lectiva del poble que dirigia, volia inculcar als catalans del seu moment l’exemple que havien donat les generacions anteriors. És per això que pocs mesos abans de morir, amb motiu d’un discurs a la ciutat de Manresa en homenatge als homes de la Unió Catalanista de finals del segle xix, va parlar de sacrifici en uns termes que avui tenen plena vigència:
“Aquests homes ja abans de la proclamació de les Bases de Manresa anaven pels pobles fent pàtria, dient a tots que Catalunya havia estat lliure i desvetllant llurs sentiments perquè comprenguessin que per tal de tornar a alliberar-la calia tornar a fer sacrificis.”
Deia la crònica de La Publicitat que va informar sobre aquest acte que després d’aquestes paraules d’en Macià es va produir una tronadora ovació dins l’auditori.
De vegades la història sembla que no es vulgui moure de lloc perquè, per molt que ens dolgui, també avui per alliberar Catalunya ens caldrà fer sacrificis. La qüestió és si hi estem disposats. Si ho estem, deixem de banda entre nosaltres allò què ens pot separar i mirem el que ens pot unir. Amb tot, la unió que tants proclamen haurà de ser sobre la base que tinguem molt clar que la nostra haurà de ser una política de confrontació amb espanyols i francesos, i una política per desemmascarar els col·laboracionistes que tenim a casa. En aquest projecte, que més tard o més d’hora haurà de tenir l’estructura d’una nova força política, no hi caben ni els que ho donen tot per perdut ni els que pensen que la duresa és prescindible. Cap independència de cap poble s’ha fet de manera plàcida i tranquil·la.
Ara és l’hora de tots aquells que anteposen la llibertat de Catalunya a qualsevol altre ideal. Ara és l’hora dels patriotes. I als patriotes, siguin d’on siguin, sempre els mou una única cosa: la seva fe en la victòria.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Subscriure's a:
Missatges (Atom)