18 - L'ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al llibre)

10 gener 2009 (Diari El Punt)

L'ideal de Catalunya

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.

4 - Independència sobre Rodes

"Independència sobre Rodes"

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


Presentació del llibre “Independència sobre rodes”, de Jordi Basté, Pep Riera, Ramon Basiana, David Moner i Santiago Espot

(Ateneu Barcelonès, Barcelona, 18 de juny de 2004)

(Exposició Fira d’Entitats, Barcelona, 11 de setembre de 2004)

(Casa de Andalucia“Lucio Anneo Séneca, Sant Boi de Llobregat, 28 d’octubre de 2004)

(Restaurant Tallaferro, Terrassa, 14 de novembre de 2004)

(Sala Can Masalleras, Sant Boi de Llobregat, 26 de novembre de 2004)

(Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols, 28 de novembre de 2004)

(Sala d’actes del Castell, Pallejà, 15 de desembre de 2004)



---------------------



Independència sobre Rodes



L’il·lustre català i professor de la Universitat de Cambridge, Josep M. Batista i Roca, acostumava a dir que la millor definició de la política era segurament aquella que acostumen a fer els anglesos:

“La política és l’art d’equivocar-se menys vegades que el contrari.”

Si fem cas d’aquesta premissa, ens agradi o no, haurem de concloure que l’esport també és política. Així doncs, el llibre que avui presentem és la narració de la més gran victòria esportiva dels catalans i també un dels èxits polítics més importants assolits per Catalunya en les darreres dècades.

Com tots vostès ja saben a través de l’actualitat informativa dels darrers tres mesos, la independència de la Federació Catalana de Patinatge (FCP) no significa únicament que a partir d’ara uns determinats esportistes catalans podran competir oficialment vestint la samarreta quadribarrada. Tot plegat va molt més enllà. Més enllà, naturalment, dels normals i previsibles brams d’ase que hem pogut escoltar des de Madrid, atès que se’ls ha trencat la “unidad de la patria” esportiva i també de les actituds de parvulari d’algun alt càrrec del país volent-se adjudicar una medalla sense haver jugat cap partit. El més important és que hem guanyat com a poble perquè creiem que això de vèncer era cosa d’uns altres.

És per això que l’admissió de la FCP com a membre de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) significa sobretot una bona dosi col·lectiva de moral de victòria… que bona falta ens fa. Les jornades posteriors al 26 de març d’enguany [dia en què es fa fer efectiva la oficialitat internacional de la FCP] eren molts els catalans que tenien la sensació d’haver guanyat una batalla en tota regla. S’havia fet realitat una aspiració nacional. Ara bé, tenim aquesta independència al sac però no està del tot lligat. Cal esperar, per raons de funcionament intern de la FIRS, al mes de novembre i, com era de preveure, els “tercios de Flandes” del Consejo Superior de Deportes ja s’han posat a treballar per matar la nostra recent nascuda llibertat esportiva. Llavors, com actuar enfront els inquisidors de sempre que voldrien veure eternament els nostres esportistes disfressats de “rojigualdos”?

Abans de res, cal dir alt i clar que qui ha sabut concretar la il·lusió col·lectiva del patinatge català ha estat la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la FCP, amb el suport i la dignitat patriòtica de jugadors, directius, tècnics i aficionats, tal com van demostrar l’abril del 2003 amb la campanya “Hoquei per Catalunya”. El president mateix de la FIRS, el català Oliveras de la Riva, va manifestar públicament dies després del 26 de març que l’home clau en tot aquest procés havia estat en David Moner, president de la UFEC. Per tant, aquí s’ha demostrat qui és operatiu i qui sap concretar les aspiracions de l’esport català. Vull dir que si la Unió de Federacions i la Federació Catalana de Patinatge han portat a un primer bon port el nostre vaixell, que continuïn sent ells qui el comandin fins al final del trajecte. Tots els altres “capitans de la sardina” que vulguin agafar el timó el millor que poden fer és quedar-se en terra, no sigui que facin acabar tot aquest procés com el Prestige. Quan puguin presentar un balanç superior a cobrar un sou de l’erari o de col·locar germanets en despatxos oficials podrem començar a escoltar-los.

Com poden vostès sospitar, i no tinc motiu per amagar-me, em refereixo a determinats càrrecs polítics del país que semblen haver oblidat que són uns servidors del poble. I com que són al servei del comú també han d’estar amatents a les indicacions d’aquells catalans que, sense percebre cap retribució oficial, han demostrat una habilitat política i diplomàtica que ha possibilitat que avui els catalans es puguin calçar uns patins sent homes i dones lliures de metròpolis colonitzadores.

Tanmateix, cal remarcar un fet que sovint hom passa per alt i que demostra la poca o nul·la harmonia que hi ha a Catalunya entre la gent de l’esport i la classe política. Mentre els primers majoritàriament lluiten per assolir la seva plena independència a escala internacional, els altres continuen amb la seva malaltissa obsessió d’encaixar-se a Espanya en forma de federalismes, plurinacionalismes o autonomismes. Uns volem trencar amb la corda que ens uneix amb “la morta”, com deia en Joan Maragall, i els altres volen mantenir-nos-hi lligats amb més o menys nusos. Així és difícil coincidir, i cada dia ho serà més perquè, entre d’altres coses, els valors que imperen avui en la política són molt diferents als que ho fan dins el món de l’esport. Precisament el llibre que avui presentem no s’oblida de recordar-les i en les seves pàgines podem llegir:

“L’essència de la cultura esportiva moderna ha d’estar basada en un profund sentit democràtic i d’equip, una voluntat de ferro i un gran coratge.”

En aquesta línia, podem trobar-hi també aquestes frases:

“El triomf es fabrica i el món de l’esport ho sap prou bé. Aconseguir-ho és qüestió de caràcter, d’audàcia, d’il·lusió, de treball en equip, d’esforç i d’un ferm patriotisme. Ningú que vol reeixir pot anar pel món acomplexat.”

Podem copsar alguna d’aquestes característiques en els partits polítics actuals amb representació parlamentària? Crec no equivocar-me si afirmo que si en l’actual panorama polític català sorgís un nou projecte que aglutinés aquests valors íntimament lligats a l’esperit d’aquest poble, el seu èxit estaria assegurat. Això sí, amb cares noves i sense la menjadora com a prioritat.

Amb tot, convé no oblidar que el camí més dret per assolir la independència esportiva és tenir la independència política, que, com deia el genial filòsof Francesc Pujols respecte a Catalunya, “és el menys que pot tenir”. De moment, però, hem començat a assaborir-la “sobre rodes” i ningú ens podrà negar que és bon inici. Com a mínim comencem a fer efectiu, encara que sigui damunt uns patins, el pronòstic que deixà escrit el professor Carles M. Espinalt:

“Els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, seran els que anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.”

I no dubteu que veure pròximament uns jugadors catalans d’hoquei alçant a Macau la copa de campions del món esdevindrà una clara imatge motivacional de la nostra independència.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")


----------------------

2 - “Joan Fiveller. Model de caràcter”

Discurs núm.


“Joan Fiveller. Model de caràcter”

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on es va fer la Conferència com a Presentació d'aquell llibre de Santiago Espot:


“Joan Fiveller. Model de caràcter”
(Presentació d'aquell llibre de Santiago Espot)

(Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, 15 d’abril de 2004)

--------------------

“Joan Fiveller. Model de caràcter”


L’any 1844 la ciutat de Barcelona va decidir que calia dignificar aquest esplèndid edifici on ens trobem, i el batlle d’aquell moment, en Josep Parladé, va fer construir l’actual façana neoclàssica, que avui és un dels elements formals que més distingeixen la nostra Casa Gran. Segurament, aquest fet per si sol no mereixeria ara la nostra atenció (més enllà de la purament arquitectònica) si no fos perquè amb aquella remodelació, en Parladé i la resta del consistori, conscients de la importància que per a un poble significa perpetuar l’exemple cívic de les seves figures més destacades, van decidir substituir l’estàtua d’una figura purament mitològica com la d’Hèrcules per la d’aquell que va jugar-se la vida en defensa de les llibertats, els drets i la dignitat del cap i casal de Catalunya: l’insigne conseller Joan Fiveller.

La seva famosa gesta va consistir a encarar-se amb el primer rei castellà que la nostra nació va patir amb motiu de la negativa del monarca a pagar els impostos de la ciutat. El desenllaç de l’enfrontament ha merescut unes valoracions històriques com pocs catalans han pogut recollir mai. Des del cronista italià de l’època, Lorenzo de Valla, que va escriure que la seva gesta “fou superior a quantes hom pot llegir dels antics romans” fins a Rovira i Virgili, que va dir que “el seu capteniment ha esdevingut un alt exemple de coratge cívic, d’infatigable adhesió als drets públics i a les llibertats de la terra”. Sense oblidar els mots que l’historiador Robert Hughes li va dedicar dins el seu pregó de les festes de la Mercè de l’any 2000:

“Joan Fiveller, en el seu paper de conseller forçà la comitiva del primer rei castellà de Catalunya i Aragó a pagar els impostos municipals del bacallà que menjaven. Això és un heroi!”

No és estrany, doncs, que els homes que regien la Barcelona del segle xix tinguessin clar el que suposen els arquetipus de patriotisme per a la capital de la nostra nació. Plantar amb pedra picada la figura d’en Fiveller custodiant l’entrada d’aquesta noble casa és la millor manera d’immortalitzar el seu exemple. Un model a seguir, un model de caràcter. I és que ens ho mirem per on ens ho mirem, arribarem sempre a la conclusió que, sense caràcter, no es pot regenerar res. Fins i tot les institucions en paguen les conseqüències, d’aquesta mancança, perquè és allà on es concreta l’acció política dels homes que les governen. O algú pensa que l’antic Consell de Cent gaudiria del prestigi històric que té si en Fiveller hagués claudicat davant l’actitud despòtica d’en Ferran d’Antequera?

No ens enganyem. Des del llegendari Senat romà fins a l’actual Pparlament anglès, les institucions polítiques s’han guanyat una reputació en funció del caràcter que han tingut els homes que les representen. Són ells els qui, amb la seva determinació a l’hora de prendre decisions, els configuren un renom. Si això ho traslladem al nostre ajuntament, haurem de reconèixer que queden lluny els temps, per exemple, d’un doctor Robert. Naturalment, un home del seu caràcter (que va dimitir abans que cometre una injustícia contra els barcelonins) mai no podria tolerar tenir encara en el solemne Saló de Cent d’aquest edifici una placa que honora el tirà d’en Franco amb motiu del Congrés Eucarístic del 1952. Perquè al marge de la ignomínia que suposa per a la memòria dels milers i milers de barcelonins assassinats per aquell monstre, jo em pregunto la cara que han de posar les personalitats estrangeres que sovint visiten aquesta històrica sala tot veient un govern municipal socialista que no ha tingut la decència d’esborrar el nom d’aquell que va voler aniquilar-nos. Com tampoc un ajuntament amb caràcter no permetria que es perpetués el franquisme a través de mantenir el nom de carrer Ferran, que va substituir al de carrer d’en Fiveller quan Barcelona va caure el 1939.

En efecte, la manca o la feblesa de caràcter dels nostres dirigents ens comporta aquestes nefastes conseqüències. Aleshores, no ha de sorprendre que el poble es pregunti com diantre podem aspirar a alguna cosa important si els homes que ens representen no tenen ni el coratge de treure o posar una simple placa per restituir-nos la dignitat col·lectiva. És per això que vull demanar-li al senyor Jordi Portabella, que és al meu costat i que ha tingut la deferència de presidir aquest acte, que com a representant de la ciutat de Barcelona i també com a descendent polític d’un altre model de caràcter com ho fou el president Macià, col·labori a restablir la bona imatge de la nostra capital tot fent esborrar la placa franquista del Saló de Cent i tot restituint-li el carrer al nostre admirat Joan Fiveller.

D’altra banda, senyor Portabella, ara que la nostra ciutat s’ha declarat antitaurina (cosa que no ens desagrada perquè, a part de demostrar que els barcelonins som gent civilitzada, col·labora a desempallegar-nos d’un dels símbols més tronats de l’espanyolisme), seria lògic que el seu partit, ERC, conseqüent amb l’independentisme que diu defensar, el concreti i presenti en el plenari municipal la moció que cinquanta dos ajuntaments catalans ja han aprovat i que exigeix al nostre Parlament la convocatòria d’un plebiscit on tots els catalans puguem respondre amb un sí o un no la pregunta següent:

“Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”

Perquè es podria donar la grotesca i patètica situació que el govern del nostre cap i casal salvi abans els toros que el dret democràtic del poble català a triar el seu futur polític.

El nostre esdevenidor, per molts pegats federalistes o plurinacionals que hi vulguin posar, només té dos camins: mantenir-nos dins l’actual estatus colonial o bé independitzar-nos. Tres-cents anys d’obligada pertinença a l’Estat espanyol és un període suficient per poder valorar el que més ens convé. A més, estic convençut que els catalans sabrem, arribat el moment, defensar els drets d’aquesta terra que tantes vegades ens han esclafat. I per sobre de les nostres claudicacions, traïdories i febleses internes sempre surarà l’esperit insubornable i el caràcter dels Fiveller.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

6 - Acció i Independència

(Fotografia del professor i polític Josep Maria Batista i Roca)


"Acció i independència"
Discurs núm.

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Centre d’Amics de Reus, Reus, 22 de març de 2005)

(Penya Joan Santamaria, Hotel Ducs de Bergara, Barcelona, 20 d’abril de 2005)

(Casa de Cultura, Gironella, 21 d’abril de 2005)

(Casal Pirinenc, Vilada, 18 de juny de 2005)

---------------------

Acció i Independència

Senyores, senyors,

L’any 1928 es produïa el famós debat conegut amb el nom d’“intel·ligència i caràcter”. Els seus protagonistes eren, d’una banda, el canonge Dr. Carles Cardó, i d’una altra, el professor i polític Josep Maria Batista i Roca. En síntesi, direm que en Cardó volia fer creure que únicament amb el conreu de la intel·ligència era possible la salvació del nostre poble, i amb això també les de les nostres llengua, cultura i personalitat nacional. Per contra, Batista i Roca, sense negar mai la importància de la intel·ligència en la formació de tota persona, defensava la necessitat de l’educació del caràcter en l’estructuració espiritual del nostre poble. Sense caràcter, venia poc més o menys a dir Batista i Roca, sempre serem un poble sotmès.

Tot i que la Catalunya d’aquells anys va inclinar-se majoritàriament a favor de les tesi del canonge Cardó, és indubtable avui, veient la situació de postració col·lectiva del nostre poble, que els preceptes de Batista i Roca eren, i són encara, dels més indicats per garantir la supervivència amenaçada de Catalunya.

Tanmateix, quan Batista i Roca parlava de la formació del caràcter anava, indefectiblement, a raure en l’acció. Sí, caràcter i acció formen part d’un mateix cos. No hi pot haver l’una sense l’altra. Així, en ple debat sobre “intel·ligència i caràcter”, escrivia:

“Cal , doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç, combatre la inhibició, crear el gust per l’acció i la lluita contra les dificultats que se’ns presentin, i l’ambició de superar-les i triomfar.”

I, a més a més, afegia:

“La tenacitat en l’acció hauria de ser expressió d’aquesta voluntat disciplinada.”

Naturalment, si analitzem el fer lànguid, parsimoniós i desorientat (que és l’antítesi de l’acció) que caracteritza el panorama polític català, entendrem el perquè de la nostra ruïna espiritual i material. Per començar, si entenem per acció, tal com la descriu Pompeu Fabra en el Diccionari General de la Llengua Catalana, la “manifestació d’una força i l’acompliment d’una funció”, haurem de convenir que els nostres representants, a més de estar negats per a l’oratòria, l’operativitat, la valentia, la dialèctica, l’honradesa, la dignitat o el patriotisme, també ho estan per a l’acció.

Podem veure-ho, simplement, amb el robatori continuat practicat contra Catalunya. D’entrada, ells mai no l’anomenen així, sempre utilitzen l’eufemisme pertinent per tal de no molestar Espanya. Que si “dèficit fiscal”, que si “manca d’infraestructures”… Tot plegat, això no és res més que el capteniment de l’esclau que demana comprensió al negrer. Així doncs, quina és la seva “manifestació de força”? Pensem que el seu poder en aquest cas es manifestarà (si es produeix un miracle) d’aquí a uns deu o dotze anys, quan el que ells anomenen “dèficit fiscal” es redueixi del 9% fins a un 3 o 4%, segons ells. Això, diguem-ho clarament, no és res més que una simple enganyifa que té per objectiu que els anem votant durant aquest temps perquè puguin mantenir la menjadora oficial que tots nosaltres omplim.

I és que no cal ser doctorat cum laude en ciències polítiques per veure que si els espanyols han trigat trenta anys a treure una estàtua d’una plaça de Madrid del fastigós criminal Francisco Franco, com dimonis ens podem creure que d’aquí a dotze anys deixaran de robar-nos aquells diners que mantenen la meitat dels funcionarios de l’Estat espanyol?

La seva impotència no només queda reflectida en qüestions materials com els diners. També en afers que alguns anomenen de “simbologia nacional” l’absència de fortalesa dels nostres dirigents resulta dramàtica. Una de les proves més recents i que millor descriu el que acabo de dir la constitueix el procés fallit d’independència de la Federació Catalana de Patinatge a Fresno (EUA). Enfront de la humiliació comesa contra la voluntat de tot un poble, cap d’ells no ha estat capaç de posar contra les cordes els responsables d’aquesta vexació. Però aquesta nul·la força, ben mirat, en alguns casos és fins i tot sospitosa. Si no, com s’explica que el partit polític (ERC) que en teoria més dolgut hauria d’estar amb el cop rebut a Fresno s’afanyi a donar suport al govern espanyol del PSOE, que ha estat el responsable d’aquesta humiliació?

Però continuem amb l’acció i l’altre factor que la caracteritza: “l’acompliment d’una funció”. Quina és la “funció” dels nostres dirigents? La resposta és massa important perquè la puguem ventilar-la amb el tòpic que difonen els escolanets del règim actual i que sempre ve a dir que els polítics el que han de fer és solucionar els problemes que preocupen realment la població, com ara l’habitatge, la sanitat o les comunicacions. Sense negar, evidentment, que “una” de les prioritats ha de ser aquesta, hem de manifestar ben clar que si “només” és aquesta ens volen reduir a allò mateix que ja denunciava en Gabriel Alomar, aquell que fou dirigent socialista durant la Segona República espanyola, en el seu llibre escrit en castellà, La política idealista:

“Según los gobiernos el pueblo no ha de ser dignificado en su espíritu sino cebado en su carne. Tienen de él un concepto de rebaño, de piara: engordarlo para mejor aprovechar luego su carne o su fuerza; quieren un pueblo dedicado al cebo, no a la cría de almas e inquietudes. Para esos hombres el arte de gobernar es un goteo de cloroformo que proteja la amputación de la virilidad civil.”

Tot i que alguns l’acusaven d’aristòcrata, aquest és el pensament d’un autèntic socialista. Comparem-ho, per exemple, amb el que escrivia l’any 1989 en el Diari de Barcelona un home que encara té la barra d’anomenar-se també socialista, Raimon Obiols:

“Quan ve la fi de l’estiu, el meu amic C m’explica com, donant un darrer cop d’ull a la premsa estival, entre titulars i declaracions de personatges notoris perfectament destinables a anar a la paperera i, afegeix, més aviat cretines, sempre en la penombra del tòpic davant la menys no tòpica pregunta del ‘què fa durant les vacances?’, li han sobtat unes frases insòlites que em llegeix per telèfon: ‘m’agrada saltar sobre les onades, m’agrada el vent a la cara i la sal que s’enganxa a la pell’. Diu que des de feia moltíssim temps cap frase llegida o escoltada no li havia produït un sentiment semblant d’alegria, vitalitat, amor a la vida i bon humor. L’autor d’aquests mots és Joan Carles, aquest monarca sorprenent.”

Veient la idiotització col·lectiva a la qual que se’ns vol sotmetre amb frases com aquestes, cal reconèixer que les paraules de Gabriel Alomar semblen escrites ahir mateix. Però els catalans, per més que intentem evitar-ho, podem tenir un alt sentit del que significa dur la representativitat de la pàtria. I és per això que ens preguntem si els actuals representants del país acompleixen la funció de garantir la dignitat de Catalunya. Perquè tenir dignitat no és haver d’esperar vint anys per denunciar amb la boca petita un robatori que ens està empobrint a marxes forçades. Tenir dignitat no és callar com un mort quan Catalunya perdrà fins a 4.400 milions d’euros en la negociació dels fons de la Unió Europea. I tenir dignitat, finalment, tampoc no és permetre que en el nostre horitzó només puguem albirar la humiliació o la ruïna. O és que els nostres fills també hauran d’heretar el paper de “cornuts i pagar el beure”?

Vista, doncs, la inutilitat dels nostres dirigents per “manifestar una força i acomplir una funció”, hem de convenir que són inútils per a l’acció. Ara bé, també cal reconèixer que als homes d’acció tradicionalment se’ls ha infravalorat molt sovint. Com si la seva vitalitat molestés aquells que pensen que només amb posats meditatius es poden guanyar les batalles. El capteniment dels homes d’acció comporta un ritme trepidant i donar la cara. Això, naturalment, posa massa en evidència les formes especulatives dels que es creuen grans estrategs de la política i voldrien moure tots els fils sense sortir mai a escena.

En certa mesura, aquesta mena de lluita entre aquests dos tipus humans no és nova. El genial Maquiavel, que per molt que intentin tergiversar la seva obra és el pare de la ciència política moderna, ja se’n feia ressò en el llibre Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, quan apunta:

“La nostra religió ha glorificat més els homes contemplatius que els actius.”

I com que nosaltres (els homes i les dones de Catalunya Acció), tot i respectar totes les creences religioses, no pretenem pas la glorificació, sinó que el nostre objectiu és la independència de Catalunya, seguirem el model dels homes actius que deia Maquiavel. I com que els homes d’acció sempre hem començat estant en minoria, cal que sapiguem què significa això. Perquè és molt fàcil estar amb la majoria! No podem pensar que tenim raó i prou. Hem de sortir al carrer i aclarir, explicar i convèncer. Aquesta és la línia que hem de seguir els independentistes.

No ha d’estranyar a ningú, doncs, que el nom que millor exemplifica la regeneració política que s’ha de produir a casa nostra sigui el de Catalunya Acció. I és que avui la nació necessita un nou referent polític. Sense hipoteques de cap mena i amb la llibertat de dir públicament allò que tots pensem en privat. Que se’ns acusarà de demagogs o de sectaris? Segurament. Amb tot, serà el millor senyal que anem pel bon camí.

Sobretot, ens hem de fer invencibles en el camp de les idees. Hem de llançar proposicions originals i valentes, i no pas rutinàries. Ens fem nostra una consigna del malaurat president J.F. Kennedy:

“El què més necessita una nació és un corrent constant de noves idees.”

No ens podem deixar portar per l’atonia que envolta els pensadors “oficials” del país. Cercarem reflexions clares i motivadores sense l’estil d’una ànima en pena.

Ens hem fixat, i pretenem acomplir aquesta missió, la independència de Catalunya, i per això necessitem la força que només ens poden donar aquells catalans que es rebel·len contra un destí d’esclavatge. A Catalunya Acció no hauríem encetat el camí si no estiguéssim convençuts de la nostra victòria. Però en el cas que no l’assolíssim, esperem almenys poder passar la torxa de la dignitat de Catalunya a unes noves fornades de catalans que, amb l’ajut del nostre exemple, segur que no fallaran.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

17 - És l’hora de la independència

És l’hora de la independència

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Universitat Catalana d’Estiu. Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2008)

(Auditori Museu de la Pell, Igualada, 30 d’octubre de 2008)

(Sala d’actes de La Central, Vic, 6 de novembre de 2008)

(Sala Pompeia - Grups, Barcelona, 10 de novembre de 2008)


---------------------

És l’hora de la independència


Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.

Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà.

Naturalment, hi pot haver nacions que tot i que veuen que només la independència és el seu futur no tinguin ni la moral de victòria ni la confiança en les seves possibilitats i s’abandonin a allò que els catalans coneixem prou bé: qui dia passa, any empeny. És aquest el futur que li espera a Catalunya? Estic convençut que no. Però per saber com encarar amb èxit el procés de la nostra futura independència cal abans saber allà on som i per què hi som.

Així, la nostra nació, després d’haver intentat pel dret i pel revés, per activa i per passiva (i amb tota la bona fe del món), una concòrdia i una convivència civilitzada i pacífica amb Espanya i França, l’únic que ha rebut a canvi han estat continuats intents d’aniquilació. Des del “Soyez prope, parler francais” fins al més matusser “Perro catalán, habla en cristiano”. De fet, l’un i l’altre són el mateix, amb l’única diferència que França perfuma una mica més la pudor de la seva història.

Doncs bé, després de tot plegat, avui són una ínfima minoria aquells catalans conscients nacionalment que no comparteixen la idea que la creació d’un Estat propi és la solució als nostres principals problemes. Però no només els de caire “essencialista”, com diuen els nostres colonitzadors, sinó que és la solució per a coses tan bàsiques com poder agafar un avió, un tren o anar a cal metge abans que sigui massa tard. Malgrat això, tot i que veiem com ens menyspreen, com ens roben públicament sense cap pudor i com ens tracten com a autèntics empestats, sembla que els catalans no tinguem capacitat de reacció. Llavors és quan molts dels nostres compatriotes preocupats seriosament pel país es desesperen i exclamen amb resignació que “no hi ha res a fer”.

A tenir aquest estat d’ànim hi ha col·laborat sens dubte la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, els quals són incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. Però també les veus que tenen més difusió dins la nostra opinió pública s’encarreguen de generar la sensació que Espanya ens va guanyant la batalla. Només ha calgut, a sobre, que des de Madrid es publiquin les balances fiscals i no passi absolutament res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat.

Cap dels principals creadors d’opinió del país no va més enllà de descriure les malalties que ens provoquen Espanya i França. Estem tan mancats de gestos patriòtics que, fins i tot, hi ha qui ha volgut veure en algunes actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria no es pot bastir mai sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?

Són molts els que creuen que no hi ha vida més enllà dels partits polítics actuals amb representació parlamentària. Pensen que tot ha de passar pel sedàs d’ERC o CDC i es limiten a forçar un “pas endavant” dels principals capitostos d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és gairebé una obligació. Però la realitat és que veure així les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions i d’abaixar-se els pantalons davant el govern de Madrid i dels grans grups econòmics i de comunicació de casa nostra. No és estrany, doncs, que creixi la sensació que qui mana realment en el Principat són alguns senyors amb despatx a l’última planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, continuem veient com els veritables objectius de la classe política catalana continuen sent gestionar les escorrialles d’un poder delegat o, dit d’una altra manera més acadèmica si vostès volen, gestionar una simple descentralització administrativa. Sí, ja sabem que darrerament s’han produït els congressos dels grans partits anomenats d’obediència exclusivament catalana (no m’estic referint a UDC perquè aquests majoritàriament obeeixen només la voluntat d’un home), on s’han fet grans declaracions d’intencions que, després, a la pràctica, queden arraconades entre d’altres coses perquè el tempo polític sempre ve marcat des de la capital espanyola. Els agradi o no a ells, sempre van a remolc de quina sigui la majoria parlamentaria en el Congrés dels Diputats, del Tribunal Constitucional de torn o de si aquell ministre està d’humor per donar-nos alguna transferència. Quan parlo d’aquestes coses (em refereixo a les relacions entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat) recordo un article del catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas publicat el passat mes de gener. El seu contingut explica com un exalt càrrec català acostumat a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit a l’autor de l’article que en una ocasió, i al final d’una conversa amb un secretari d’Estat on s’havien discutit coses referents al nostre autogovern, aquest li endegà aquest comentari:

“No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.”

Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d’aquest pobre home que, tot representant Catalunya, accepta sense piular que li diguin bestiola. Més que res per evitar que qualsevol funcionari energumen espanyol es mofi de nosaltres davant d’un català pocapena amb la marca de l’esclau gravada a la cara.

Quan veiem aquestes coses, quan veiem la inoperància i la covardia (que ens la volen fer passar com a “pragmatisme”) que caracteritzen aquells que haurien de defensar els nostres interessos col·lectius, i quan veiem que s’ha imposat a casa nostra una concepció política basada en la promoció personal, és quan arribem a la conclusió que el país ens falla per dalt. Perquè és injust carregar les culpes a la gent del carrer, tot dient que no es mobilitzen davant les injustícies comeses. No es pot dir això quan fa pocs mesos (concretament l’1 de desembre de 2007) centenars de milers de catalans van omplir els carrers de Barcelona per protestar contra els abusos comesos pel govern de Madrid. Ara bé, si aquell dia, després de més de tres hores cridant massivament “Independència!” els discursos finals d’aquella manifestació es limitaren a demanar que els trens arribin a l’hora, doncs no és estrany que el poble es desentengui de moltes coses. No estem desmobilitzats, ens sentim estafats.

I és que hem pensat que amb eufemismes, dient les coses a mitges i amb un to baixet i falsament amable, guanyarem moltes més voluntats. Però al final el que passa és que ni ens guanyem les que en teoria són més a prop perquè s’afarten d’esperar, ni tampoc ens guanyem les que són més allunyades perquè no saben exactament què dimonis volem. De fet, la nostra també és una crisi d’eloqüència a la qual no donem cap importància. Aquesta és una de les diferències entre tenir una mentalitat colonitzada o una mentalitat d’homes lliures. Segurament per això ara fa dos anys l’editorialista de la revista Time, Joe Klein, no tenia cap mania a afirmar que la decadència de les institucions democràtiques dels EUA i la caiguda de l’interès per la política en aquell país es deu a la “manca d’eloqüència” dels homes públics. Aquí encara és el dia que haguem de sentir que amb un home de l’eloqüència de José Montilla a la presidència de la Generalitat estem abocats al desastre més absolut.

Hem de ser conscients que cap societat no pot progressar mai en mans de qui diposita la difícil tasca de dirigir-la. Cal que sapiguem que el polític és qui crea un estat d’ànim col·lectiu. És qui, amb les seves idees, discursos i actituds dóna forma i fa cristal·litzar els sentiments del poble. Ha de motivar i preveure cap a on poden anar els esdeveniments. El poble, com deia el president Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat. Ho fan els actuals representants polítics del país?

Massa sovint no ens fem aquestes preguntes i després tenim les decepcions que tenim amb polítics de casa, dels quals esperàvem molt. Som massa poc exigents a l’hora de fer les primeres valoracions d’aquells que diuen representar-nos. La veritat és que els que hi ha ara al capdavant del país ni saben crear un estat d’ànim victoriós en el poble, ni saben donar forma al creixent sentiment independentista que existeix. I pel que fa a la seva capacitat de preveure, només cal veure com Espanya ha hagut de practicar el saqueig econòmic absolut contra nosaltres perquè ara s’adonin que ens hem quedat més pobres que les rates.

No. A Catalunya no li falla la seva gent, no li fallen tots aquells patriotes ferms defensors de la seva llengua, cultura, història o valors col·lectius. Ells són afortunadament els qui encara conserven una dignitat. Ara bé, si convenim que tot procés d’independència s’ha de moure a través de la coordinació de dues voluntats (la popular i la política), haurem de reconèixer que la primera és a anys llum de la segona, atès que dins la voluntat popular cada vegada són més les veus que clamen pel trencament amb Espanya i França. La independència com a únic camí és allò que es va imposant.

Llavors, doncs, i torno al principi d’aquesta exposició, és quan podem dir que el poble està descobrint (o li estan fent descobrir a cop d’espoliació o a cop de campanya contra Catalunya) que només la independència pot garantir la nostra supervivència espiritual i material. Però per molt que descobrim això (que és com descobrir la sopa d’all), per molt que tinguem un poble que finalment comença a veure la llum, no farem res si aquest poble no pren la ferma determinació d’iniciar la via de la construcció del seu propi Estat. Ho farà de forma espontània? S’ompliran per art de màgia els carrers de Perpinyà, València o Barcelona de catalans tot exigint l’Estat català?

Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud.

Deixem d’autoenganyar-nos infantilment tot pensant que els que avui ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions o els principals partits del país seran els artífexs de la independència. Si ho volguessin ser, cap problema; però que ho demostrin obertament sense fer ridículs jocs de paraules, que en realitat amaguen la seva impotència.

Com que des de Catalunya Acció no pensem que els miracles siguin possibles (almenys en política) no ens quedarem esperant. Per això ha arribat l’hora que tingui veu i representativitat pública l’independentisme sense adjectius. Aquell que l’únic cartell amb el qual li cal presentar-se és el de l’ideal d’una pàtria lliure. Aquell que no es pregunta què és el que ens diferencia entre nosaltres, sinó que busca tot allò que ens ha de coordinar i fer operatius.

És per tot això que ara és el moment de constituir una nova força electoral producte de l’aliança de tots aquells sectors patriòtics del país que estiguin disposats a caminar rere un únic estendard: el de la independència de Catalunya. Nosaltres, la gent de Catalunya Acció, ja hem començat a posar fil a l’agulla i us puc assegurar que són molts més dels que ens podem imaginar en un principi els disposats a emprendre aquest camí. Quan parlo d’això no m’estic referint només als patriotes dels anomenats per l’establishment “grups petits” , estic parlant també de molts dels que ja han vist que el nord dels seus partits no és iniciar l’enfrontament polític i institucional per encetar el procès de creació d’un Estat català. Aquests també seguiran aquest camí.

Els uns i els altres són conscients que només podem encarar aquest camí amb una eina nova. Totes les altres estan obsoletes o podrides. Només una nova formació política amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions és l’esperança que cada dia més reclamen els nostres connacionals. Ara bé, si em pregunten quin ha de ser l’esperit que ha d’inspirar aquesta que podem anomenar “gran coalició independentista”, crec que no hi ha res millor que aquelles paraules que va escriure José Martí, líder de la independència cubana, quan deia quina era la fórmula més eficaç per fer front als espanyols. En un famós article, intitulat “L’art de combatre” afirma:

“Es combat sobretot quan els que han estat netejant les armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb el seu estendard i el seu emblema, i tots ells, a la llum del dia, inicien una marxa que se sent i es veu, darrere de la bandera de la pàtria.”

Aquesta marxa, doncs, aquesta marxa darrere la bandera estelada ja ha començat. Potser encara de manera embrionària. Però, i us ho dic de debò, amb la ferma determinació de saber que aquesta vegada la victòria ni se’ns pot escapar ni se’ns escaparà. Tot depèn de nosaltres mateixos i de la fe que tinguem en Catalunya.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")


----------------------

Fotografia adjunta, cartell anunciador de l'0edició de l'UCE del 2009.

8 - Pla Independència 2014

Pla Independència 2014

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


Pla Independència 2014

(Centre Cívic La Fonteta, Sant Feliu de Codines, 4 de març de 2006)

(Biblioteca Central, Terrassa, 20 de gener de 2006)

(Casal d’Europa, Berga, 9 de febrer de 2006)

(Centre Català, Lausanne – Suïssa, 25 de març de 2006)

(Cal Macarró, Calaf, 30 de març de 2007)

(Sala d’actes La Farinera, Girona, 26 d’abril de 2007)


-----------------------------

Pla Independència 2014


Senyores, senyors,

La primavera del 1942 sortia de la ciutat de Marsella, en direcció cap a Mèxic, un vaixell carregat de catalans exiliats entre els quals figuraven l’eminent filòsof i diputat republicà Jaume Serra i Hunter i el dirigent independentista i membre d’Estat Català Josep Maria Murià. És precisament en les memòries d’aquest últim, titulades Vivències d’un separatista, on pot llegir-se com va anar un dels diàlegs entre ambdós personatges:

“Se’m va gravar per sempre una de les converses que vaig sostenir amb el doctor Jaume Serra i Hunter, el gran mestre en filosofia. La seva posició la va resumir així: ‘Jo no he estat mai separatista i ara és massa tard per canviar, però reconec que vosaltres sou els únics que teniu raó. Endavant, nois!’.”

Aquesta anècdota és una de les moltes que exemplifiquen la dualitat en què ha viscut permanentment el que coneixem com a nacionalisme català des de fa més de vuitanta anys. És a dir, en una banda aquells que pensen i creuen que una convivència amb els altres pobles peninsulars és possible i, en l’altra, els que estem convençuts que l’única solució viable per garantir el nostre futur com a poble és la independència. Allò que podríem anomenar “lluita interna” entre nosaltres mateixos ha tingut moments de tot, però si hem de ser sincers caldrà reconèixer que fins ara han anat guanyant els partidaris de l’anomenat “encaix a Espanya”. És clar que, al marge de reconèixer que nosaltres, els que apostem per la construcció d’un Estat català independent, hem comès errors importants a l’hora de fer valer el nostre objectiu, també cal dir clarament que sempre és més fàcil, i menys compromès, contemporitzar amb qui ens colonitza que no pas encarar-s’hi. D’aquí que podem entendre com desprès d’haver passat quaranta anys sota un règim tirànic que ens volia aniquilar com a poble, la generació dels nostres pares optés per la política d’un home que va fer de l’“entesa” amb Espanya la seva màxima divisa i obsessió.

Ara, però, ja hem pres consciència del que ha donat de si una nova reedició de l’intent d’una altra concòrdia. Hem vist que l’odi contra Catalunya sempre existeix. A voltes de manera més o menys soterrada, i a voltes, com ara, de manera clara, directa i sense embuts. Així, per exemple, ara que l’espoliació econòmica practicada amb nosaltres amenaça el nostre futur immediat i el dels nostres fills, hem gosat demanar que ens robin una miqueta menys; doncs ara, ens neguen fins i tot el dret a protestar tot acusant-nos d’insolidaris i de lladres. No tenim ni aquest dret bàsic, atès que, pel que es veu, la nostra funció ha de ser exclusivament la de pagar i callar. Però afortunadament per a Catalunya, i desgraciadament per a aquells que practiquen la rapinya amb nosaltres, les noves generacions de catalans no tenim la vocació de majordom que caracteritza la major part de la nostra classe política. Nosaltres escoltem l’encoratjador “Endavant, nois!” de Jaume Serra i Hunter, i agraïm les seves paraules perquè signifiquen una autocrítica que no hem vist mai en els homes que protagonitzaren l’anomenada transició. Com també escoltem, i en prenem bona nota, les paraules d’un altre català que tampoc era independentista però que tenia sentit comú i sentit polític. Estic parlant de l’escriptor i periodista Agustí Calvet, que, en les seves Meditacions en el desert ha de sincerar-se amb aquestes paraules:

“Voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es pugui somiar entre el Pirineu i Gibraltar.”

Tot i ser escrites el 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d’en Calvet s’ha anat complint matemàticament fins el dia d’avui. L'entesa és una utopia i ens trobem encallats en el mateix lloc de fa cinquanta, setanta o cent anys. Estem discutint amb aquest nou Estatut d’autonomia el mateix que discutíem en temps de la Solidaritat Catalana o la Segona República. Fins i tot, la correlació de forces és la mateixa. Per una banda, unes esquerres espanyoles amb les quals alguns càndids pensen que ens podem entendre, i per un altre unes dretes espanyoles que porten encara a cada mà la creu i l’espasa com en els temps de la inquisició. Perpetuar aquesta discussió amb forma estatutària, com ara estem fent, és eternitzar el passat. La veritat és que hauríem de començar a pensar si una de les causes del divorci existent entre els catalans i els seus dirigents no és precisament que ens estan venent una política del passat en una època en què la gent el que volem és comprar futur.

No podem ignorar que el nostre present es caracteritza per un avenç vertiginós de la ciència i de la tecnologia, i tothom vol adquirir la darrera novetat, fins i tot en el camp del pensament. Mentre això passa, les idees i les prioritats oficials del país continuen sent aquelles que tenia en Prat de la Riba. Desenganyem-nos, no ens hem mogut de les polítiques regionalistes de la Lliga. Tot plegat és un contrasentit que provoca que, si avancem alguna cosa, ho fem a pas de tortuga.

Hem viscut ensarronats durant molts anys, ja que se’ns ha volgut fer creure que a Catalunya només pot optar-se per la regeneració d’Espanya. Però ara una part molt important de la nostra gent veu que tornar a jugar la carta estatutària és abocar-se al fracàs. Entre d’altres coses, perquè Catalunya no pot afrontar els grans reptes del segle xxi amb una simple i vulgar Ley orgànica del Estado. Apostar un altre cop per aquesta via és perpetuar el nostre contenciós i que els nostres descendents heretin les mateixes misèries que nosaltres hem heretat. El seu haurà de ser un altre combat, que no serà cap altre que el de situar el futur Estat català entre les nacions més avançades, modernes, operatives i respectades del món. Que el seu patriotisme, el qual tenim l’obligació moral de traspassar-los, no els hagi de servir només per sobreviure com a poble, sinó que els serveixi per progressar com els passa a suecs, danesos o australians. Així doncs, la màxima responsabilitat de la nostra generació és oferir als que ens seguiran en el temps una nació lliure de metròpolis colonitzadores. És per això que va néixer Catalunya Acció. Amb un discurs que va més enllà dels quatre anys d’una simple legislatura, perquè el nostre ha de ser, sobretot, un missatge de futur.

Amb tot, potser molts de vostès pensin que això que s’ha dit fins ara no és cap novetat. Que sabem prou bé com són aquests espanyols o francesos i que el nostre futur ha de passar per trencar amb ells. I és que la pregunta clau que sempre ens fem els independentistes és com fer realitat el nostre objectiu. Per on començar?

Catalunya Acció és un projecte polític que té com a objectiu la independència de Catalunya en una dècada aproximadament. Potser a alguns els semblarà pretensiós això que dic, i d’altres pensaran que som uns tocacampanes. Tant se val el que pensin aquells que donen la batalla per perduda abans de començar-la. Segurament per això el fundador de Nosaltres Sols, l’insigne Daniel Cardona, va titular La batalla el llibre que significa el seu testament polític. Precisament en les seves pàgines hi podem trobar el punt per on ens cal començar. Paga la pena reproduir quin ha de ser l’inici de qualsevol propòsit que vulgui fer passar Catalunya d’un règim colonial a un règim d’Estat independent. Diu Cardona:

“S’han de tenir sempre presents aquelles paraules del gran apòstol de la independència cubana, Josep Martí, que deia: ‘El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer; no cede jamás a quien se le humilla.’ Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin al poble a saber defensar-se la seva dignitat.”

Exacte! Saber defensar-nos la nostra dignitat! Justament el que no ens han ensenyat aquests darrers vint-i-cinc anys. I ara veiem com se’ns escup a la cara només per demanar que ens robin una mica menys i ningú no sap protestar; només sabem lamentar-nos sense que ningú no defensi la dignitat de Catalunya. I sense dignitat no hi pot haver mai moral de victòria, i sense moral de victòria no s’aconsegueix construir res. Per aquest motiu, dins el nostre pla d’acció (perquè si no tens pla i un objectiu concret no tens res, te’n pots anar a casa), la primera fita és aixecar la moral del nostre “exèrcit” d’independentistes convençuts per tal de connectar-los i fer-los operatius. Cal fer-ho a través de l’exemple d’encarar-se amb els opressors, tal com deia en Cardona. Ara no ens sobra el temps per anar a convèncer aquells que dubten sobre si ens convindria o no tenir un Estat propi; ara és el moment dels patriotes! És el moment de totes aquelles associacions, grups, o entitats amb un veritable sentiment patri. El seu esforç hem de fer-lo operatiu per evitar que vinguin uns altres i el recullin en forma de vots com passa fins ara. La partitocràcia actual s’aprofita de manera barroera de la feina que fan tots aquells que defensen la llengua, la cultura, la recuperació de la memòria històrica o les seleccions esportives catalanes. Per evitar-ho, cal emmarcar tota aquesta feina associativa dins d’un innegociable projecte de construcció d’Estat.

Entendran aleshores per què la primera etapa del nostre Pla Independència 2014 l’anomenem “il·lusionar i connectar els independentistes”. Hem d’aixecar la moral d’aquest “exèrcit” per conquerir el primer turó. Quin és aquest turó? Convertir-se en un referent polític en el país perquè els catalans puguin veure d’una vegada que és possible un discurs valent i coratjós allunyat de la simple especulació electoral. Si aquest capteniment fa que alguns dels nostres dirigents actuïn amb més contundència en la defensa dels interessos del país… perfecte! Ara bé, els asseguro que Catalunya Acció no ha nascut amb aquesta vocació, la nostra fita és simplement trencar amb Espanya i França.

Un cop aconseguit aquest protagonisme que ens ha de donar el fet d’esdevenir un nou referent polític, això ens ha de permetre poder començar a incidir en l’agenda política catalana. Vull dir fer, per exemple, que no només es parli d’Estatut, sinó que es parli també del que ens podrà suposar una futura Constitució catalana. No sempre hem de ballar la música que toquen els nostres diputats i aquelles capelletes que els fan costat per una misèrrima subvenció. Si arribem a aquesta segona fase amb èxit, podrem afirmar que Catalunya Acció s’ha convertit en un contrapoder o lobby. I què pot fer un lobby? Moltes coses, però sobretot una política amb molta més credibilitat que la dels partits actuals.

Arribat aquest moment, podem pensar en qualsevol escenari; o bé continuar jugant només fora de la política parlamentària o bé, si s’escau, jugar també des de dins mateix del parlament del Principat. Ja ho veurem.

Tot plegat ens hauria de dibuixar un panorama polític diferent, i amb actors diferents, del que estem acostumats en aquests darrers anys. Es trencaria la uniformitat de la partitocràcia actual i s’obririen les possibilitats de la convocatòria d’un plebiscit per decidir la independència de Catalunya. O el que és el mateix, activar el procés de secessió. Tanmateix, per tenir aquesta força, n’hi ha prou amb tot el que he apuntat fins ara? Són suficients aquests elements per assolir la nostra fita? Seríem ingenus si penséssim que sí, atès que hi ha dos factors que són imprescindibles i que sempre han de caminar paral·lels a tot aquest procés. Em refereixo al “Fons econòmic per la independència” i les relacions internacionals.

El primer respon a la premissa que la independència ens la pagarem els catalans de la nostra butxaca. Tot té un preu i ningú no sufragarà el nostre objectiu abans que nosaltres mateixos. I, a més, per garantir la insubornabilitat i la fidelitat del projecte no podem quedar en mans de subvencions o de préstecs bancaris. Pel que fa referència a les relacions internacionals, cal dir que avui dia, en ple segle xxi, en una època on tot està tan interrelacionat, no podem creure que un procés com el nostre pot dur-se a terme al marge dels diversos equilibris de la política internacional. Ens convé fer veure a aquells que tenen un pes important en el concert de les nacions lliures del món que la creació d’un Estat català pot resultar beneficiós per als seus interessos estratègics i de valors. No es tracta d’estar sotmès a ningú; es tracta que ens mentalitzem que els catalans com capaços d’establir aliances importants més enllà de bascos i de gallecs. Tinguem present que, arribat el cas de la proclamació de la independència, hem de tenir prèviament pactat l’immediat reconeixement per part d’aquells que inspiren respecte als estats espanyol i francès. Si no ho fem així, recordem com pot acabar allò que, eufemísticament i cínicament, la diplomàcia internacional anomena un “afer intern” d’un Estat sobirà. Almenys, a Catalunya Acció, tenim ben present la frase del qui fou l’inspirador, i pare teòric, de l’Estat d’Israel, en Theoder Herzl:

“Mentre no fem del problema jueu un problema de política internacional, no farem res.”

Aquest, senyores i senyors, és a grans trets el nostre pla d’acció, que té com a objectiu els voltants de l’any 2014. Al marge que aquesta és una data simbòlica, perquè representa els tres-cents anys de la caiguda de la capital catalana, creiem que una dècada avui és temps suficient per bastir una estratègia guanyadora. Potser això no podia passar en l’època d’en Valentí Almirall; aleshores segurament haguessin dit que estàvem bojos. Però actualment la gran rapidesa que s’experimenta en els avenços tècnics també es trasllada als canvis socials. Fa cent anys, Lenin va trigar vint-i-cinc anys per canviar un règim. Aquest mateix règim, fa només deu anys, es va desmuntar en poc més de setanta-dues hores.

Malgrat que ho puguem veure tot, atesa la nostra dissortada història i els errors que hem comès, no oblidem que els temps corren al nostre favor. Fa també cent anys hi havia menys de noranta estats independents i ara en són cent vuitanta-sis, amb noms tan desconeguts com Nauru o Tuvalu.

En aquesta lluita ens hi juguem molt. Ens hi juguem el nostre futur immediat i, recordem-ho sempre, el dels futurs catalans. Quin llegat els deixarem? Un país empobrit del qual hagin d’emigrar? Com a catalans, i com a pares i mares, no ho podem consentir. Catalunya Acció té un objectiu, un pla i, el que és més important, una ferma determinació. Ara bé, sols no podem fer-ho. Necessitem els catalans, tots vosaltres. Simplement perquè vosaltres sou Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

13 - Una nova estratègia independentista

Una nova estratègia independentista

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Sala de Columnes de la Casa de la Vila, Cardedeu, 10 d’abril de 2008)

(Sala d’actes Convent de Sant Francesc, Berga, 2 de maig de 2008)

(Biblioteca Municipal, Caldes de Malavella, 30 de maig de 2008)


---------------------------------------


Una nova estratègia independentista


Senyores, senyors,

Quan vaig posar títol a aquesta conferència imaginava que els catalans som perfectament conscients del significat del terme “estratègia”, però a mesura que anava rumiant el quE avui exposaria aquí, a la vila de Cardedeu, vaig pensar que probablement molts dels nostres errors comencen per no tenir una plena noció del significat d’aquesta paraula. Per això, crec que serà un bon exercici per a tots plegats (començant per mi mateix) intentar, en primer lloc i breument, copsar l’autèntic sentit d’aquest mot.

Hem de començar per dir que, etimològicament parlant, estratègia és una paraula que prové dels mots grecs “stratos” (exèrcit) i “agein” (conductor, guia). Es tracta d’un concepte vinculat des del seu origen al camp militar, però no és fins a finals del segle xviii i primers del xix que se’n comença a parlar. Sobre tot a partir de la publicació del llibre De la guerra, del general prussià Karl von Clausewitz, que va combatre en totes les campanyes que el seu exèrcit va lliurar contra Napoleó. En certa mesura, podem dir que Von Clausewitz va donar cos teòric al geni militar de Bonaparte, el qual va tenir la facultat de canviar la naturalesa de la pròpia guerra tal com s’havia conegut fins a aquell moment.

Malgrat que molts vulguin desacreditar la figura d’aquest militat prussià pel fet de ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de manera nefasta, el cert és que avui les seves idees són de lectura obligatòria en les acadèmies militars i en les més prestigioses escoles de negocis. De fet, ell va ser el primer a parlar dels termes “tàctica” i “logística” lligats a l’estratègia. La primera, la “tàctica”, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. La “logística”, per la seva banda, seria l’encarregada de calcular i preparar tot el què fa referència a la vida, al moviment i a les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficiència en cada operació. Com poden veure, estem parlant de conceptes que avui formen també part del nostre present econòmic i empresarial. Així, aquell a qui podem anomenar creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix d’aquesta manera:

“L’estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forces militars en el combat.”

Ara que hem fet una aproximació a l’autèntic sentit d’aquest concepte tot prenent com a model un dels seus principals pares intel·lectuals, podem saber on tenim la mà dreta i la mà esquerra quan parlem d’aquestes coses. Per desgràcia, si fem cas de la definició del general prussià, haurem de reconèixer que l’estratègia seguida majoritàriament per l’independentisme o el nacionalisme anomenat parlamentari ha estat la negació del significat del mateix mot. És a dir, no és que hagi estat un èxit o un fracàs, el que ha passat és que simplement no n’ha existit cap. Fixeu-vos bé que en els darrers trenta anys els seus principals dirigents han optat, no pel combat, que és l’essència del mot en qüestió, sinó que han optat per contemporitzar o intentar convèncer l’enemic. Tota estratègia és enfrontament, i aquí s’ha preferit refusar-lo per sistema.

El més greu de tot plegat és que aquesta manera de fer sembla la tònica habitual en la política catalana del darrer segle. Podem dir que el que coneixem com a catalanisme polític s’ha caracteritzat per l’absència d’estratègia, atès, repeteixo, que ha refusat l’encarament gairebé sempre, salvant comptades excepcions, les quals han estat precisament aquelles en què el catalanisme s’ha situat en el màxim grau d’acceptació popular. Si fem un repàs històric veurem com la Lliga Regionalista de primers del segle passat assoleix el seu màxim esplendor a partir d’aquella famosa proclama d’en Cambó: “Monarquia? República? Catalunya!” Aquesta expressió sintetitza una estratègia perquè demostra una voluntat d’anar al combat polític. Això li ho va reconèixer el poble de Catalunya donant-li la seva confiança en les respectives conteses electorals del moment. Més tard, quan Francesc Cambó queda seduït i guanyat pel poder madrileny (la seva etapa de l’“Espanya gran”), aleshores perd pistonada i el suport dels catalans. Ho fa de tal manera que, arribada la Segona República espanyola, el seu partit queda reduït a la mínima expressió. En aquells moments, l’home que té una estratègia clara, l’home que podem dir que sí que està disposat a encetar un combat total contra Espanya, és l’home que es guanya el suport i el cor dels catalans. M’estic referint a Francesc Macià, que suposo alguna cosa deu tenir a veure la seva condició d’exmilitar amb el fet de ser l’únic polític català des del 1714 que més a prop ha estat de fer triomfar la seva iniciativa política.

Podem dir que el triomf d’en Macià el 1931 és possiblement la victòria més esclatant de la història del nacionalisme català. I es produeix gràcies a una trajectòria caracteritzada per una fermesa patriòtica insubornable. Després, amb la figura de Lluís Companys, aquest patriotisme es va, en certa mesura, desinflant i perdent suport popular fins a arribar a la dramàtica situació del 1936.

Si fem un salt en la història i ens situem en el nostre present més recent, podem veure que aquestes situacions s’han anat repetint i amb actors similars. Recordem com la CDC de Jordi Pujol (una mena de Lliga Regionalista posada al dia) es guanya al principi la confiança majoritària dels catalans quan fa, aparentment i per simples interessos electorals, una política on no refusa del tot la confrontació amb el govern d’Espanya. Era l’època en què es va obrir el Canal 33 de manera il·legal per a Madrid i contra la voluntat del mateix govern espanyol. Avui podem veure com no ha passat absolutament res i aquest canal televisiu forma part del nostre dia a dia. Després, la història dels governs Pujol la coneixem molt bé. Van abandonar aquests mínims enfrontaments per tal de fer una política clarament d’encaix a Espanya. O, el que és el mateix, en lloc de combatre l’enemic el van intentar convèncer. Tornem, doncs, a no tenir estratègia, i CDC a cada bugada electoral hi perd un llençol.

Després de vint-i-tres anys de govern de nacionalisme moderat, adquireix gran protagonisme una ERC renovada amb unes cares, uns discursos i unes formes que feien pensar en un independentisme combatiu i ferm. No és d’estranyar que rebés a partir de l’any 2003 la confiança i el suport d’una part significativa del nostre poble. S’intuïa en el seu missatge una disposició a plantar cara. S’intuïa, doncs, una estratègia. Però d’això es passa dòcilment a voler aliar-se amb una part de l’enemic (les esquerres espanyoles), i el final d’aquesta història s’escriu amb la pèrdua de centenars de milers de vots i greus enfrontaments interns. És el que acostuma a passar quan algú vol jugar a ser estrateg i no ha passat de la primera lliçó. Per entendre el que li ha passat a l’actual ERC només cal llegir aquella frase de l’antic general xinès Sun Tzu, autor del famós llibre L’art de la guerra:

“Si alhora ho ignores tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla.”

I és que els dirigents republicans han demostrat ignorar el poder de les esquerres espanyoles i també han deixat clar que no coneixien les pròpies febleses internes que han aflorat en forma de famílies diverses. Ni coneixien l’enemic, ni es coneixien ells mateixos i, a més, ni coneixien els seus electors, que és el pitjor que et pot passar quan et presentes a unes eleccions. En definitiva, el balanç és que quan l’independentisme, el nacionalisme o el mateix regionalisme abandonen la política de confrontació amb Espanya per donar pas a una política de falsa confraternització, és quan els abandona també el reconeixement dels catalans. Ara bé, no creguem que sempre ens ha de passar el mateix, que sempre actuem de la mateixa manera per una mena de fatalitat històrica. Tampoc no podem creure que entre nosaltres no hi pot haver homes i dones amb el caràcter suficient per aguantar la pressió que suposa portar fins al final una autèntica política independentista. Si els hem tingut, els podem tornar a tenir; i si no han reeixit no ha estat només per causa de l’enemic, ha estat també per culpa d’altres catalans partidaris de la “concòrdia” amb Espanya i França. A diferència de nosaltres, ells, espanyols i francesos, ens tenen ben apamats i saben com crear discòrdia entre nosaltres. Saben aprofitar les baixeses d’aquells dels nostres connacionals que tenen una visió servil de la política per intentar neutralitzar els qui volem la nostra independència. En la majoria de les ocasions ni els cal embrutar-se les mans. La feina bruta els la fan els col·laboracionistes que tenim a casa. Davant d’aquestes situacions, què hem de fer els partidaris d’un Estat català? Hem de rebaixar els nostres plantejaments tot creient que així s’acostaran al nostre ideal els caragirats que tenim a casa?

Massa sovint pensem que reduir la contundència del nostre discurs ens farà més acceptables. La veritat, però, és que ens incomoden i no sabem com enfrontar-nos a les situacions que generen tensions. Fa la impressió que voldríem viure el procés de secessió de Catalunya com si fos un conte de fades. En aquesta línia, resulta infantil i demostra una capacitat política alarmant sentir com fa pocs mesos el cap del principal partit del país, Artur Mas, declarava públicament a una televisió que ell estaria a favor de la independència de Catalunya si els espanyols també hi estiguessin d’acord. Quan escoltem raonaments com aquests no és d’estranyar la pobresa conceptual i estratègica que ha caracteritzat la política del nacionalisme “oficial” en les darreres èpoques. Quina diferència de plantejaments amb els que ha pogut tenir el món del nacionalisme basc. Un exemple significatiu el vaig trobar fa pocs dies tot llegint el llibre El Consell Nacional Català, de l’historiador Víctor Castells. L’autor fa un repàs dels intents titànics del separatisme català en el seu exili durant el franquisme per tal de divulgar internacionalment l’intent de genocidi que s’estava cometent contra Catalunya. Encapçalats pel professor Batista i Roca, aquells catalans del Consell Nacional Català van deixar, molts d’ells, la salut i la fortuna en defensa de la pàtria. Algun dia, i permeteu-me el parèntesi, caldrà fer un reconeixement públic i massiu a aquells homes gràcies als quals, i crec no equivocar-me, avui encara podem parlar d’independència. El seu sí és un exemple a seguir. La qüestió és que podem llegir en aquell llibre que a la primavera del 1962 es van produir a la ciutat de Biarritz unes converses entre Batista i Roca i Julen Madariaga, que en aquell moment era un destacat activista basc. D’aquelles converses en va sortir un esborrany de manifest que havien de signar bascos i catalans. Madariaga, pocs dies després, envia a Batista la seva contraproposta amb el comentari següent:

“Como podrà ver, nuestra postura es simple y clara. También ante muchos puede que sea ‘demasiado’ dura. Siempre hemos tendido a líneas nítidas e inequívocas desde el principio. Así nadie se puede llevar a engaño. Luego siempre hay tiempo para retroceder y ‘suavizar’, de ser necesario.”

Aquestes frases d’en Madariaga són, en elles mateixes, gairebé un tractat d’estratègia. Simple, si vostès volen, però d’un gran sentit comú i efectivitat. Tant de bo haguessin seguit aquesta línia els principals dirigents del nostre país després del franquisme. Malauradament, en lloc d’encarar-se amb aquells que ens roben, que ens insulten i que han comès continuats intents d’aniquilació contra nosaltres prefereixen acceptar joiosament qualsevol “gràcia” que els donin des de la capital de la metròpoli. Respecte d’això que dic, no podem oblidar com un teòric republicà com Josep Tarradellas va abraçar gustosament el marquesat que li va donar Juan Carlos I. O en Jordi Pujol, que va córrer “raudo y veloz” a recollir el títol d’“español del año” concedit cap allà a mitjan anys 80 per un diari tan amic de la llengua i de la cultura catalana com ho és l’ABC. Sense oblidar, és clar, la cara de satisfacció de Joan Puigcercós quan va acceptar el premi de “diputado revelación” durant la seva primera legislatura a Madrid. Jo em pregunto quina mena de forces còsmiques ha de tenir aquesta ciutat castellana per transformar republicans en monàrquics, nacionalistes catalans en campions de la hispanitat i diputats independentistes en el millor exemple de diputat espanyol. Aquest és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat.

Ara bé, no ens podem desmoralitzar davant d’aquests mals exemples, atès que, per sobre d’ells, hi trobem catalans que no han estat fets de la pasta de l’esclau i en els quals podem emmirallar-nos. Em ve a la memòria el savi i eminent lingüista Joan Coromines, que va rebutjar públicament una molt ben remunerada càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa de l’intent sistemàtic de l’Estat espanyol per fer desaparèixer la llengua catalana. També recordo com l’expresident Barrera mai no va acceptar el règim monàrquic quan era diputat a Madrid en l’època de l’anomenada transició, i fa pocs mesos va declarar públicament davant d’un estorat Jordi Pujol que es trobava en “estat de guerra mental” amb Espanya. Aquests dos homes són un clar exemple del que ha de ser una autèntica estratègia independentista. Les seves són actituds efectives de combat i demostren que no cal agafar cap fusell, simplement cal armar-se de dignitat i de patriotisme.

Hem estat parlant fins ara sobre l’estratègia independentista, però cal dir que sense generals, sense estrategs, mai no pot arribar a bon port. Ens caldrà, doncs, situar al capdavant de l’independentisme gent amb un alt grau de formació i un profund coneixement de l’enemic. Personatges que acreditin un discurs que inspiri confiança i que sàpiguen colpejar els punts flacs de l’adversari. Han de ser dirigents que s’imposin gràcies a les idees, als discursos, a la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi i d’una visió de futur. I sobretot, que estiguin disposats a sacrificar-se per la nació tot entenent que els beneficis dels seus esforços no els han de revertir només en ells mateixos. Caldrà que entenguin que Catalunya és molt més que aquest present que en certs moments ens desmoralitza quan veiem les renúncies, covardies i claudicacions de molta de la nostra gent. Hem de veure clar que el nostre poble és un passat del qual aprendre i un futur pel qual lluitar, i nosaltres, ara, hi som al mig. Siguem fidels als esforços titànics dels nostres avantpassats, i siguem fidels al que de nosaltres esperarien els nostres fills. I si ens declarem independentistes, la primera pregunta que ens hem de fer nosaltres mateixos no és com assolir el nostre objectiu o quin ha de ser el full de ruta per arribar a assolir l’objectiu. Abans d’això caldrà que ens preguntem quin sacrifici estem disposats a fer a favor de la nostra causa. Segurament per aquest motiu el venerable president Macià, que com a bon estratega era un gran coneixedor de l’ànima col·lectiva del poble que dirigia, volia inculcar als catalans del seu moment l’exemple que havien donat les generacions anteriors. És per això que pocs mesos abans de morir, amb motiu d’un discurs a la ciutat de Manresa en homenatge als homes de la Unió Catalanista de finals del segle xix, va parlar de sacrifici en uns termes que avui tenen plena vigència:

“Aquests homes ja abans de la proclamació de les Bases de Manresa anaven pels pobles fent pàtria, dient a tots que Catalunya havia estat lliure i desvetllant llurs sentiments perquè comprenguessin que per tal de tornar a alliberar-la calia tornar a fer sacrificis.”

Deia la crònica de La Publicitat que va informar sobre aquest acte que després d’aquestes paraules d’en Macià es va produir una tronadora ovació dins l’auditori.

De vegades la història sembla que no es vulgui moure de lloc perquè, per molt que ens dolgui, també avui per alliberar Catalunya ens caldrà fer sacrificis. La qüestió és si hi estem disposats. Si ho estem, deixem de banda entre nosaltres allò què ens pot separar i mirem el que ens pot unir. Amb tot, la unió que tants proclamen haurà de ser sobre la base que tinguem molt clar que la nostra haurà de ser una política de confrontació amb espanyols i francesos, i una política per desemmascarar els col·laboracionistes que tenim a casa. En aquest projecte, que més tard o més d’hora haurà de tenir l’estructura d’una nova força política, no hi caben ni els que ho donen tot per perdut ni els que pensen que la duresa és prescindible. Cap independència de cap poble s’ha fet de manera plàcida i tranquil·la.

Ara és l’hora de tots aquells que anteposen la llibertat de Catalunya a qualsevol altre ideal. Ara és l’hora dels patriotes. I als patriotes, siguin d’on siguin, sempre els mou una única cosa: la seva fe en la victòria.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

7 - Nou Estatut? Independència !

Nou Estatut? Independència!

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:



(Sala Can Ametller, Molins de Rei, 24 de maig de 2005)

(Sala Municipal, Sant Quirze de Besora, 28 de maig de 2005)

(Cafè Foment, Igualada, 3 de juny de 2005)

(Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 de juny de 2005)

(Club d’Opinó Jaume Llavinia, Mataró, 20 de juny de 2005)

(Sala Gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, Solsona, 21 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Tàrrega, 10 d’octubre de 2005)


-----------


Nou Estatut? Independència!


Senyores, senyors,

Ara que tant es parla del “Nou Estatut” i de les meravelles que es veu que ens ha de reportar, convindria recordar les paraules d’aquell que fou gran escriptor, periodista i home, políticament parlant, moderat, com era Agustí Calvet i que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert podem llegir-hi textualment aquesta sentència:

“Voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar.”

Tot i que aquestes paraules varen ser escrites l’any 1947, haurem de convenir que aquest diagnòstic d’en Gaziel s’ha anat acomplint, de forma pràcticament matemàtica, en els darrers anys, concretament trenta anys, de restauració borbònica.

I és que, per combatre els vells problemes de sempre, volen aplicar-hi les mateixes solucions de sempre. No ens enganyem, però, qualsevol Estatut, el d’abans, el d’ara i el que pugui venir, no és res més que una simple Ley orgánica del Estado español. És a dir, no és res més que una, anomenem-la així, regulació interna que es fa al mateix imperi espanyol. És a dir, una concessió gran o petita que l’imperi o que la metròpoli fa a la colònia. I és que som això, una simple i desgraciada colònia, perquè no té cap altre nom una entitat a la qual es roben diàriament quaranta milions d’euros.

A aquestes alçades, ja sabem tots que amb el nou Estatut l’espoli econòmic continuarà, que l’esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament serà la mateixa i que el rang de la llengua catalana no anirà més enllà del que avui té. És a dir, que perpetuem els que podríem anomenar els nostres problemes domèstics, i a sobre no tindrem capacitat per encarar, amb unes mínimes garanties, els nous reptes que se’ns presenten en aquest segle xxi i que són comuns amb les altres societats occidentals.

Ara bé, potser sí que, fa vint-i-cinc o setanta-cinc anys, un estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu, sense, diguem-ne, veure’s amenaçada la nostra supervivència com a poble, però ara no. Avui, afrontar els canvis vertiginosos que afronten qualsevol de les anomenades societats modernes, i que comporten, no ho oblidem, un alt grau d’uniformitat, afrontar-los amb una atrotinada Ley orgánica del Estado español equival a voler canalitzar un tsunami amb un embut. I si dic embut, ho dic amb tota la intencionalitat, perquè vostès ja saben perfectament que, a través de la història, tota la legislació espanyola respecte a Catalunya s’ha caracteritzat precisament per allò tan castís de la llei de l’embut.

Però no és només això el que invalida ja d’entrada el fet de tornar a jugar la casta estatutària, el que resulta molt més greu és voler perpetuar la política autonomista. Una política que ha fracassat precisament per allò que contava el mateix Gaziel, és a dir, que aquí hem de pensar que aquest afany malaltís que té la nostra classe política per tal d’encaixar-nos Espanya sempre s’ha fet a partir de la ingènua i infundada confiança que la seva tesi era falsa.

I és clar, els nostres dirigents pensen i diuen que potser amb les dretes espanyoles no ens hi entendrem, però amb les esquerres segur que arribarem a bon port. Això és una cosa que vostès han pogut sentir durant tots aquests dies. I la veritat és que la darrera escenificació, i permetin-me, un pèl ridícula de tot això, la vam poder veure en el passat Debate general del Estado de la Nación quan el cap dels republicans catalans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana va afirmar textualment:

“Extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal.”

I jo, certament, quan vaig sentir aquesta frase, no vaig poder més que pensar en un articulista de La Vanguardia que dues o tres setmanes abans havia escrit textualment:

“A Puigcercós cada día que pasa se le pone más cara de Miguel Roca i a Rubalcaba de… Rubalcaba.”

Ben mirat, hi ha catalans que tenen una mena de dèria especial per voler desafiar les lleis de la història i de la ciència política. Si no, ja em diran com pot algú pensar a canviar la mentalitat de les esquerres espanyoles, que no fa pas ni quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” anomenats GAL, que enterraven gent en calç viva. I això ho recorden tots vostès.

Aquests polítics catalans volen portar els espanyols al federalisme, quan en realitat no han superat ni el feudalisme. I és que prou que ja ho advertia un autèntic il·lustre català com era en Serra i Moret, polític de la Segona República, quan escrivia textualment:

“L’arquitectura de l’Estat espanyol, en general, s’ha resolt en amos i esclaus, en senyors i en vassalls.”

I pensen vostès que avui estem gaire lluny d’aquesta descripció que feia en Serra i Moret? O potser pensem que, després de l’espoli econòmic que pateix aquest país, la nostra relació amb l’Estat va més enllà de la del simple vassall? I la veritat és que caldria preguntar-ho als nostres dirigents, que s’empatollen quan parlen de ciutadans quan es refereixen a nosaltres. Perquè en realitat a l’Estat Espanyol la divisió social encara és la de Grècia i Roma, és a dir, aquella divisió en què hi havia uns ciutadans que tenien garantits els seus drets civils, i després hi havia els esclaus, que aquí som els catalans. I uns esclaus que, a més a més, no tenim ni el dret de protestar, perquè si ho fem, i ho recordaran tots vostès, se’ns acusa de cretins.

Ara, creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que tenen una mentalitat política, no ja de l’època dels Reis Catòlics, sinó de l’època d’abans de Crist, pràcticament és haver-se begut l’enteniment. I, naturalment, aquest fet comporta una mentalitat de volada gallinàcia. Per tant, no ens ha d’estranyar que el seu horitzó comenci i acabi amb un simple i vulgar estatut. No ha d’estranyar que sempre que se’ls demani a ells, als nostres dirigents polítics, que facin una definició de què és la política, tots ells, majoritàriament, i això sí, amb un cert aire de setciències, diguin: “La política és l’art del possible”.

En efecte, però no de les autèntiques possibilitats de Catalunya, no estan parlant d’això, sinó que parlen de les seves pròpies i limitades possibilitats. És que, certament, què pot fer i on pot arribar una gent que quan surt a l’estranger en representació de Catalunya, com tots vam poder veure fa tres setmanes, es comporten com si fossin en una taverna? On poden anar una gent d’aquesta mena? I quina imatge de nosaltres ha de donar una gent que es comporten com uns autèntics ximplets? Millor que es quedin a casa, perquè no poden anar enlloc i menys en nom de Catalunya. Així doncs, vist el desgavell de l’actual escena política catalana, ens cal, naturalment, regenerar la política catalana si volem tenir alguna esperança.

Si aquest president espanyol, en Zapatero, declarava a l’abril del 2004 que la seva política era “la cohesión de los territorios peninsulares o de los territorios del Estado español”, hem de dir que el nostre nord és simplement i purament trencar amb Espanya. I trencar amb Espanya vol dir també trencar amb els possibilismes que sempre ens aboquen a la ruïna. I és que no ens cal acceptar i no podem acceptar cap fórmula per fer la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element indispensable, repeteixo, trencar amb Espanya. I deixem-nos de sentimentalismes ridículs i de les coses que ens uneixen, perquè nosaltres tenim per tarannà més relació i més vinculació amb una persona de Ginebra o de Milà que no pas amb un senyor de Madrid, perquè amb una gent que ens roba el que ens roba i que a sobre ens acusa de lladres de la península Ibèrica, certament no es pot anar enlloc.

I això que dic no és intransigència, això és sentit comú. I això que dic no és arrauxament o radicalisme, com algú podria pensar, sinó que és moderació, i estirant una mica el sentit del mot conservadorisme fins i tot és això, conservadorisme, simplement perquè volem conservar allò que és nostre.

I la veritat és que almenys nosaltres, a Catalunya Acció, el dit no ens el mamem, perquè el dit, com deia el venerable Joan Fuster, “només se’l mama qui se’l vol mamar”, i nosaltres com a mínim no ens el mamem. I per tant, ignorem i menyspreem qualsevol cant de sirena imperial que pugui venir des de Madrid, amb música, tons de sobirania compartida, federalisme o solidaritat. El nord, repeteixo, el nord i l’acció de la nostra política, els ben asseguro que queda perfectament reflectit i retratat, per inversemblant que els pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista, però que tenia coneixement. L’autor d’aquestes frases breus, per sorpresa de molts vostès, com reconec que van ser per sorpresa meva la primera vegada que les vaig llegir, és Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich deia:

“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”

Així doncs, entendran llavors, per què diem que n’estem farts, que se’ns parli a mitges. Ens volen mantenir en un pur infantilisme polític, i ja és hora d’una vegada de dir obertament allò que molts catalans pensen: o ens independitzem o desapareixem.

I no pensem que nosaltres som una cosa especial de la historia, perquè per desgràcia la història, la història de la humanitat, de tombes col·lectives n’és plena.

Ara bé, el que resulta sincerament més penós és que la nostra identitat com a poble es vulgui diluir entre la d’una gent que ha demostrat al llarg de la seva existència que a la història només hi ha aportat fanatisme, corrupció i immoralitat. Mirin si han de ser grans les seves misèries que el mateix Manuel Azaña, aquell que va ser president de la Segona República, va arribar a escriure, no va tenir més remei que reconèixer que “las desdichas de España más que para lamentarlas o execrarlas son para que nos avergoncemos de ellas como de una degradación que no admite disculpa”.

Així, durant vint-i-tres anys, n’hi ha hagut uns que ens han volgut encaixar amb uns degradats, amb els quals precisament, uns altres ara, volen federar-se. Quan, i permetin-me fer un incís, això del federalisme és com el matrimoni, ambdues parts l’han de voler, i la veritat, i per començar, qui es voldria casar amb un saldo com és Espanya? Qui s’hi voldria casar? I després, una altra cosa: em volen dir quin federalista podem trobar més enllà del Cinca? Perquè jo només voldria que me’n portessin un, un només, de federalista, però és que aquests espanyols, per no tenir, no tenen ni l’excepció que confirma la regla, i ja és gros, això.

D’aquí, i ja per anar acabant, senyores i senyors, que resulti certament contra natura, el fet de voler fer un nou Estatut. Mentre els nostres polítics juguen, com feien aquest matí, a voler dibuixar-nos un panorama afalagador amb el nou text estatutari, nosaltres, certament, hem d’anar més enllà. I comencen, i hem de començar, a perfilar el que ha de ser el futur Estat català, modern i operatiu. Perquè no és el moment ara de pensar i de rumiar què faria la nostra administració autonòmica si li deixessin de robar un dos o un tres per cent més o menys del seu PIB. Ara és l’hora de difondre el que guanyarem deixant de ser una colònia econòmica i política.

Perquè, la veritat, difícilment pot mobilitzar-se un poble com el català, tan acostumat a callar i a pagar, per tal que li deixin de robar només una mica menys del que ja li roben. Perquè Catalunya només es pot mobilitzar, únicament i exclusivament, perquè en aquest cas no li robin res, i sobretot pot mobilitzar-se quan al capdavant del país hi hagi uns homes i unes dones que sense el papanatisme i la por imperant donin la cara per retornar-nos la dignitat, que els vividors del sistema imperant ens han deixat per terra. Perquè si per a ells és l’hora de l’Estatut, per a nosaltres ha de ser l’hora de la independència de Catalunya.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

9 - Moral de victòria, regeneració política i independència

Moral de victòria, regeneració política i independència


A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Sala Museu Cerdà, Puigcerdà, 17 novembre de 2006)

(Sala d’actes de l’Hospici, Olot, 13 de gener de 2007)

(Sala Gran del Castell, Sta. Coloma de Queralt, 21 de gener de 2007)

(Casal l’Amistat, Calella, 13 de febrer de 2007)

(Garrigo Taverna, Les Borges Blanques, 16 de març 2007)

(Seu Omnium Cultural, Figueres, 7 de juny de 2007)

(Saló de Pedra de l’antic Ajuntament, Argentona, 23 d’octubre 2007)

(Sala d’actes de l’Escorxador, Vilafranca del Penedès, 19 de novembre de 2007)

(Sala d’actes Casa de la Vila, Juneda, 24 de novembre de 2007)

----------------------

Moral de victòria, regeneració política i independència


Senyores, senyors,

El gran patriota Daniel Cardona va deixar escrit en un parell de frases un dels millors resums del què han estat els darrers cent anys de la nostra història:

“Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha fet, com no l’ha fet mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.”

Si convenim que l’inici del catalanisme polític el podríem situar cap allà l’any 1886 amb l’aparició del llibre Lo catalanisme, de Valentí Almirall, haurem de reconèixer que després de cent vint anys de demanar justícia de manera pedagògica, amable, moderada i dialogant el què hem aconseguit al final d’aquest recorregut és que ens robin més de 19.000 milions d’euros cada any. No queda més remei que compartir la sentència d’en Cardona: l’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.

Ara bé, el nostre problema no és, com se’ns vol fer creure sempre, que els catalans no desitgem la independència nacional, perquè això equival a pensar que els holandesos viurien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns alemanys. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, la qüestió és que no creiem en la independència perquè el nostre drama és que tenim minada la moral de victòria. Aquell ànim victoriós per muntar un negoci, per fundar una associació cultural o per animar el Barça s’esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència. Així, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Es remunten a un llunyà segle xv amb el compromís de Casp, continuen amb la luctuosa derrota del 1714 i quan arriben a la batalla de l’Ebre ho fan amb un to i un posat de donar-ho tot per perdut. Però s’obliden que el nostre esdevenidor no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

D’altres catalans, més despreocupats per les qüestions del país, adopten una altra actitud davant la possibilitat de la nostra independència. La seva rèplica es limita a un simple i desmenjat “això és impossible”, que sovint acompanyen amb un somriure de fotetes amb el qual pretenen fer sentir com un somiatruites aquell que es mostra partidari d’assolir la llibertat. Fan una cara com de dir que la nostra lluita per un Estat català és una mena de hobby de cap de setmana, com ho podria ser jugar al tennis o anar a esquiar. Tots aquests haurien de conèixer i prendre bona nota de l’actitud de l’etnòleg noruec Thor Heyerdahl, que en els anys quaranta afirmava, amb bones raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l’actual Perú. Sense entrar a discutir les seves raons li deien que era impossible travessar l’oceà Pacífic en una embarcació com la dels indígenes d’abans del descobriment d’Amèrica. Llavors Heyerdahl , amb cinc companys més, va fabricar una balsa de joncs com les d’aquells indígenes precolombins, que va batejar amb el nom de Kon-tiki, i va fer la travessa. Al final del seu viatge, entre les costes del Perú i les illes de la Polinèsia, assegurava que aquella odissea no demostrava pas la seva teoria sinó només la falsedat de l’única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

L’exemple d’aquest científic nòrdic ens torna a demostrar que la humanitat i Catalunya sempre han avançat gràcies a aquells als quals els seus detractors sempre els deien que el que defensaven era impossible. Discutim, doncs, i en tot cas, sobre la validesa de les raons que esgrimim per defensar la independència de Catalunya, però abandonem d’una vegada per sempre el posat escèptic i pusil·lànime del qui se sent derrotat abans d’iniciar el combat. Fixeu-vos bé que l’anomenat “nacionalisme moderat” dels darrers vint i escaig anys mai no ha entrat a discutir sobre els avantatges o no d’un Estat català independent, perquè sap que en aquest terreny les tesis independentistes són irrefutables. El que ha fet és enrocar-se en aquella posició de dir, amb la boca petita i amb veu baixa, que ”nosaltres també ho voldríem… però és impossible”.

Amb tot aquesta excusa els ha anat meravellosament bé per defensar els seus interessos particulars. És clar, amb aquest estat d’ànim nostre tan aplatanat és fàcil que ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid i aguantem amb paciència africana avions que no s’enlairen i trens que no surten mai. Ens han pres tant la cabellera i ens han arribat a considerar tan idiotes, que encara hi ha qui qualifica de gran victòria política el fet que d’aquesta cabellera ens en donin quatre miserables pèls. Però és que, a més, aquestes quatre engrunes ens les donen després que els nostres representants vinclin l’esquena fins a tocar el terra amb la punta del nas. I, per a més inri, aquest demanar submisament, aquest demanar de l’esclau, es vol fer passar com “l’assenyat pactisme” dels catalans. Sempre hem d’estar així ?

Està vist i comprovat que fent el ploramiques i pensant que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen no es motiva la nostra gent. Vitalitzar l’ànima col·lectiva i la moral d’una nació significa mirar més enllà de les nostàlgies i de les especulacions ridícules dels aprenents d’estadista que avui ens representen. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d’encarar-se amb Espanya i França i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple peculiaritat regional. No és pas amb lirismes ridículs ni tampoc amb somriures hipòcrites de perdonavides quan es parla d’independència que retrobarem la fe i la confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això que us dic, i que té com a objectiu fer-vos veure que la independència no és impossible, sempre quedaran aquells catalans que encara poden dir-nos que quan ho hem intentat sempre hem fracassat. Us he de confessar que sempre que sento això recordo la resposta de qui va ser un dels grans triomfadors en la política mundial del segle xx, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l’èxit, i ell va respondre:

“L’èxit és el final d’una sèrie de fracassos.”

Ara bé, podem recuperar la nostra moral de victòria. Podem tornar a tenir confiança en les nostres possibilitats. Podem, en definitiva, aixecar el nostre ànim col·lectiu, però si ens fallen els dirigents polítics del país com ens han fallat i ens continuen fallant, no farem mai res. Analitzem-los breument i veurem com es fa indispensable una regeneració política si Catalunya vol unir-se al concert de les nacions lliures del món.

Fixeu-vos bé que sempre ens parlen de l’avenç de Catalunya. Ens diuen que hem progressat econòmicament, socialment, i també afirmen categòricament que hem progressat políticament. Deixem de banda els dos primers, perquè també són producte del ritme de creixement global de la societat occidental en la qual estem inserits. Tot i que aquestes afirmacions, després de saber que ja ens roben 52 milions d’euros cada dia, cal, com a mínim, posar-les en quarantena. Però cenyim-nos al fet que ens diuen que mai no hem tingut tant poder polític com ara des del 1714. Davant aquestes afirmacions tan entusiastes cal dir clarament que, en realitat, no ens hem mogut dels temps de les Bases de Manresa o de la Lliga Regionalista.

Bona prova del que dic ho constitueix la tragicomèdia del nou Estatut sorgit després d’haver passat per la piconadora de les Corts espanyoles. Tot plegat ha estat l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. També cal que ens preguntem si sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena o si bé som uns negats per fer política en majúscules. Més aviat hem de creure, si analitzem la nostra història, que l’èxit ens abandona sistemàticament quan es tracta de “salvar” Espanya o d’encaixar-nos-hi. Des de l’“Espanya gran” d’en Cambó fins a l’intent de Jordi Pujol de donar sempre “estabilidad al Estado”. Els darrers han estat, de forma grotesca, les esquerres catalanes amb una actitud que resumeix aquella frase que va pronunciar Joan Puigcercós al Parlament de Madrid, que deia:

“Extiendo la mano a las izquierdas españolas para caminar juntos hacia un modelo federal.”

Sigui com sigui, la resposta des de Madrid a les bones i ingènues intencions catalanes sempre han estat una sonora bufetada. En el cas d’en Cambó la rèplica a les seves intencions va estar la dictadura de Primo de Rivera, i el darrer intent federalista de certes esquerres casolanes ha estat respost amb campanyes d’incitació a l’odi contra nosaltres, que tots coneixem molt bé. Home! El balanç no és que convidi precisament a continuar una política de concòrdia i encaix.

Pel que fa a tot això el perspicaç periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut popularment amb el pseudònim de Gaziel, ja anunciava l’any 1947 per on havia fallat la idea d’encaix a Espanya, una idea que encara avui és el leitmotiv de tota la classe política del país. Així, Gaziel deia d’en Cambó que era el millor representant de la “tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere”.

De fet podem constatar que no s’ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” el “sentiment catalanesc”. Perquè això, i res més que això, és el que han estat les renúncies i especulacions partidistes de tots ells en el nou text estatutari. La realitat és que per fer efectiu aquell famós estatut sorgit del nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 calia encarar-se obertament amb Espanya amb el conseqüent sacrifici i dolor integral. Naturalment, tots s’han fet enrere com ho han estat fent de forma majoritària d’ençà que es va iniciar la nova restauració borbònica que patim. Per tant, vist que s’ha tancant un balanç de manera decebedora on no poden presentar-nos cap èxit significatiu, hem de dir que és l’hora de la regeneració política. Perquè la paciència té un límit i els catalans hem estat prou generosos amb els nostres representants en els darrers anys, malgrat les vergonyes que ens han fet passar. Recordem si no, només, la famosa samba d’en Joan Clos damunt d’una carrossa o la foto de la corona d’espines a Jerusalem. Aquest darrer va ser un acte que va tenir la facultat de posar en contra de Catalunya dos dels estats més influents en el concert internacional com són el Vaticà i Israel.

Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s’ha d’iniciar una nova etapa política. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia han arribat a un descrèdit majúscul que ja ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l’aparició de nous actors que ens permetin recuperar la moral i la dignitat. És la manera que tenim de proclamar la necessitat d’un recanvi polític imprescindible. Però, cap a on apunta? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l’alternativa desitjada?

No em cansaré d’insistir que, abans de res, cal fer una anàlisi profunda del que han estat els darrers anys del catalanisme tradicional. Hem d’enfrontar-nos a la realitat de quins han estat els resultats d’intentar fer entendre la nostra personalitat nacional arreu de l’Estat espanyol. No podem estar eternament ignorant el fracàs en aquesta matèria de tota una generació política simplement per interessos electorals. Per fer balanç d’aquests darrers trenta anys, podem entretenir-nos tant com vulguem (que si dretes, que si esquerres, que si polítiques conservadores o progressistes…), però el que sempre hi ha hagut ha estat una dinàmica constant: la claudicació davant Espanya. Ara bé, aquest fet inqüestionable ens l’han volgut fer passar amb eufemismes com “la política del peix al cove”, que l’única finalitat que tenien era la d’emmascarar una ambició nacional de volada gallinàcia.

Fins ara l’objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant la “qüestió catalana”. Ho han intentat pel dret i pel revés. Han estat fidels a l’Estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l’exèrcit, a tots els tribunals i a tot allò que els donés l’aire de col·laborar amb la governabilitat de l’Estat. Mai una paraula més alta que l’altra perquè, diuen ells, aquest és l’estil català de fer política. Actuant així durant tots aquest anys, doncs, qualsevol pelacanyes “rojigualdo” s’ha vist amb cor de dir-nos el nom del porc i de deixar-nos com un drap brut. Davant aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents, potser no la contundència d’un Xabier Arzalluz, però si una miqueta de punt d’honor.

Hem arribat a un punt en què el discurs de la partitocràcia actual ha donat de sí tot allò que podia donar. El tenen passat de rosca i difícilment ens tornaran a enredar. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han adobat la impressió popular que l’únic afany que tenen és purament personal i partidista. És normal, doncs, que gradualment se’ls hagi anat veient com uns simples mercenaris de la menjadora. En el pecat hi tindran la penitència.

Tot això que estic dient tindria una altra importància si Catalunya fos un Estat independent. Vull dir que ens estaríem referint a la crisi d’un règim determinat, la qual podria ventilar-se a través dels mateixos mecanismes de què disposaria l’Estat en qüestió. El nostre problema és molt més gros. Hem de fer front a una crisi de règim com l’autonòmic, a una crisi de personalitat nacional i a una espoliació econòmica monumental amb els mecanismes de l’Estat responsable de tot això. Algú amb dos dits de front pensa que ens en podem sortir?

Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia:

“Com que ja no crec en el centralisme, l’única opció per tirar endavant el país és la independència.”

De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre que a Escòcia s’aplica el sentit comú i es mira per l’interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d’uns certs membres de l’Administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments?

Els catalans podem continuar sent espectadors d’aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i això, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per tal de capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s’ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de manera senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, la autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l’hem més o menys consentit. Amb tot, els dos s’han demostrat insuficients, o bé per acabar amb Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya.

Malgrat que alguns m’acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya “no hi ha res a fer” es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s’escrivís:

“L’expedient més recent per a una separació és el dels catalans. […] Les fronteres no són necessàriament eternes. L’aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.”

Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d’unitat d’acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, atès que ens fa l’efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d’esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de pronunciar una conferència a Olot, convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia:

“És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d’aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d’aglutinar l’objectiu comú: la independència.”

Sincerament, seria d’inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l’escenari actual veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d’esquena als discursos oficials, la sensació d’espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l’opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible Estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l’hora de guanyar.

Perquè ha arribat el moment de dir prou, atès que no és que ens hi juguem el nostre futur sinó que està en joc el dels nostres fills. Ens estan advertint veus qualificades que, si continua l’actual ofec cultural i econòmic, d’aquí a vint o vint-i-cinc anys la llengua catalana serà una cosa residual i el panorama de creixement econòmic es limitarà al que puguin oferir viles turístiques com Salou o Lloret de Mar.

No sé vostès, però si el meu fill que ara té nou anys em preguntés d’aquí a vint anys com és que la meva generació, que no ha patit les dramàtiques persecucions de les generacions dels nostres pares o dels nostres avis, no va tenir el coratge i l’idealisme d’intentar evitar l’agonia material i espiritual del nostre poble, jo no em veig amb cor de dir-li només que “és que era impossible”. Siguem conscients que la pervivència dels pobles es forja a través del bon exemple de les generacions anteriors.

Som en una cruïlla, com molts dels nostres no es cansen de reconèixer. I aquest encreuament, tinguem-ho ben present, és entre dos camins ben diferenciats: dissolució com a poble o independència. Arribats en aquest punt, on podem veure clarament que el nostre benestar anímic i econòmic depèn més que mai de la creació d’un futur Estat propi, també caldrà reconèixer que uns altres dirigents polítics seran els que el construeixin. On cercarem aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals amb representació parlamentària? Allà no hi trobarem la saba purificadora. Cerquem-la en el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, el sacrifici, l’eficàcia i, sobretot, la insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res hauran de veure que hi ha vida més enllà del trist escenari autonòmic on ens volen encabir per sempre més. Hauran de saber que hi ha una vida d’independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. I permeteu-me acabar recuperant una altra vegada l’odissea de Theor Heyerdhal, perquè la seva també va ser una travessa per vèncer l’escepticisme. Va demostrar que per combatre’l no n’hi ha prou amb raons intel·ligents i de pes, també cal audàcia. Si ell va fer una barca per creuar el Pacífic, nosaltres n’hem de construir una per travessar un mar de pessimisme que encongeix l’ànim de gran part de la nostra gent. A Heyerdhal el van acompanyar cinc valents, però jo espero, i n’estic convençut, que a la nostra barca de la llibertat s’hi embarcaran milers i milers de catalans. Ells seran, i ho són ja els que han iniciat el viatge, l’orgull i l’esperança de la pàtria. La mateixa esperança que sempre va tenir un dels quatre o cinc més grans genis que ha donat mai la literatura catalana, en Josep Maria de Segarra, quan després dels fets del 6 d’octubre de 1934 escrivia:

“Si ens haguessin de subjectar a una teoria fatalista, lògicament hauríem d’afirmar que Catalunya és un poble de tràgics destins, a partir del Compromís de Casp. Jo no sóc fatalista, no vull creure en aquests tràgics destins, ni estic disposat per ara a abandonar el timó. Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera. Jo vull creure, ara més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.”

I no en dubteu, mentre aquest poble tingui una estelada com la que hi ha penjada d’aquest pal i una ànima com la que avui es respira en aquesta sala de la capital de la Cerdanya, hem de creure en nosaltres mateixos. Hem de creure en Catalunya.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")