Moral de victòria, regeneració política i independència
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala Museu Cerdà, Puigcerdà, 17 novembre de 2006)
(Sala d’actes de l’Hospici, Olot, 13 de gener de 2007)
(Sala Gran del Castell, Sta. Coloma de Queralt, 21 de gener de 2007)
(Casal l’Amistat, Calella, 13 de febrer de 2007)
(Garrigo Taverna, Les Borges Blanques, 16 de març 2007)
(Seu Omnium Cultural, Figueres, 7 de juny de 2007)
(Saló de Pedra de l’antic Ajuntament, Argentona, 23 d’octubre 2007)
(Sala d’actes de l’Escorxador, Vilafranca del Penedès, 19 de novembre de 2007)
(Sala d’actes Casa de la Vila, Juneda, 24 de novembre de 2007)
----------------------
Moral de victòria, regeneració política i independència
Senyores, senyors,
El gran patriota Daniel Cardona va deixar escrit en un parell de frases un dels millors resums del què han estat els darrers cent anys de la nostra història:
“Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha fet, com no l’ha fet mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.”
Si convenim que l’inici del catalanisme polític el podríem situar cap allà l’any 1886 amb l’aparició del llibre Lo catalanisme, de Valentí Almirall, haurem de reconèixer que després de cent vint anys de demanar justícia de manera pedagògica, amable, moderada i dialogant el què hem aconseguit al final d’aquest recorregut és que ens robin més de 19.000 milions d’euros cada any. No queda més remei que compartir la sentència d’en Cardona: l’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.
Ara bé, el nostre problema no és, com se’ns vol fer creure sempre, que els catalans no desitgem la independència nacional, perquè això equival a pensar que els holandesos viurien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns alemanys. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, la qüestió és que no creiem en la independència perquè el nostre drama és que tenim minada la moral de victòria. Aquell ànim victoriós per muntar un negoci, per fundar una associació cultural o per animar el Barça s’esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència. Així, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Es remunten a un llunyà segle xv amb el compromís de Casp, continuen amb la luctuosa derrota del 1714 i quan arriben a la batalla de l’Ebre ho fan amb un to i un posat de donar-ho tot per perdut. Però s’obliden que el nostre esdevenidor no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.
D’altres catalans, més despreocupats per les qüestions del país, adopten una altra actitud davant la possibilitat de la nostra independència. La seva rèplica es limita a un simple i desmenjat “això és impossible”, que sovint acompanyen amb un somriure de fotetes amb el qual pretenen fer sentir com un somiatruites aquell que es mostra partidari d’assolir la llibertat. Fan una cara com de dir que la nostra lluita per un Estat català és una mena de hobby de cap de setmana, com ho podria ser jugar al tennis o anar a esquiar. Tots aquests haurien de conèixer i prendre bona nota de l’actitud de l’etnòleg noruec Thor Heyerdahl, que en els anys quaranta afirmava, amb bones raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l’actual Perú. Sense entrar a discutir les seves raons li deien que era impossible travessar l’oceà Pacífic en una embarcació com la dels indígenes d’abans del descobriment d’Amèrica. Llavors Heyerdahl , amb cinc companys més, va fabricar una balsa de joncs com les d’aquells indígenes precolombins, que va batejar amb el nom de Kon-tiki, i va fer la travessa. Al final del seu viatge, entre les costes del Perú i les illes de la Polinèsia, assegurava que aquella odissea no demostrava pas la seva teoria sinó només la falsedat de l’única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.
L’exemple d’aquest científic nòrdic ens torna a demostrar que la humanitat i Catalunya sempre han avançat gràcies a aquells als quals els seus detractors sempre els deien que el que defensaven era impossible. Discutim, doncs, i en tot cas, sobre la validesa de les raons que esgrimim per defensar la independència de Catalunya, però abandonem d’una vegada per sempre el posat escèptic i pusil·lànime del qui se sent derrotat abans d’iniciar el combat. Fixeu-vos bé que l’anomenat “nacionalisme moderat” dels darrers vint i escaig anys mai no ha entrat a discutir sobre els avantatges o no d’un Estat català independent, perquè sap que en aquest terreny les tesis independentistes són irrefutables. El que ha fet és enrocar-se en aquella posició de dir, amb la boca petita i amb veu baixa, que ”nosaltres també ho voldríem… però és impossible”.
Amb tot aquesta excusa els ha anat meravellosament bé per defensar els seus interessos particulars. És clar, amb aquest estat d’ànim nostre tan aplatanat és fàcil que ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid i aguantem amb paciència africana avions que no s’enlairen i trens que no surten mai. Ens han pres tant la cabellera i ens han arribat a considerar tan idiotes, que encara hi ha qui qualifica de gran victòria política el fet que d’aquesta cabellera ens en donin quatre miserables pèls. Però és que, a més, aquestes quatre engrunes ens les donen després que els nostres representants vinclin l’esquena fins a tocar el terra amb la punta del nas. I, per a més inri, aquest demanar submisament, aquest demanar de l’esclau, es vol fer passar com “l’assenyat pactisme” dels catalans. Sempre hem d’estar així ?
Està vist i comprovat que fent el ploramiques i pensant que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen no es motiva la nostra gent. Vitalitzar l’ànima col·lectiva i la moral d’una nació significa mirar més enllà de les nostàlgies i de les especulacions ridícules dels aprenents d’estadista que avui ens representen. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d’encarar-se amb Espanya i França i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple peculiaritat regional. No és pas amb lirismes ridículs ni tampoc amb somriures hipòcrites de perdonavides quan es parla d’independència que retrobarem la fe i la confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això que us dic, i que té com a objectiu fer-vos veure que la independència no és impossible, sempre quedaran aquells catalans que encara poden dir-nos que quan ho hem intentat sempre hem fracassat. Us he de confessar que sempre que sento això recordo la resposta de qui va ser un dels grans triomfadors en la política mundial del segle xx, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l’èxit, i ell va respondre:
“L’èxit és el final d’una sèrie de fracassos.”
Ara bé, podem recuperar la nostra moral de victòria. Podem tornar a tenir confiança en les nostres possibilitats. Podem, en definitiva, aixecar el nostre ànim col·lectiu, però si ens fallen els dirigents polítics del país com ens han fallat i ens continuen fallant, no farem mai res. Analitzem-los breument i veurem com es fa indispensable una regeneració política si Catalunya vol unir-se al concert de les nacions lliures del món.
Fixeu-vos bé que sempre ens parlen de l’avenç de Catalunya. Ens diuen que hem progressat econòmicament, socialment, i també afirmen categòricament que hem progressat políticament. Deixem de banda els dos primers, perquè també són producte del ritme de creixement global de la societat occidental en la qual estem inserits. Tot i que aquestes afirmacions, després de saber que ja ens roben 52 milions d’euros cada dia, cal, com a mínim, posar-les en quarantena. Però cenyim-nos al fet que ens diuen que mai no hem tingut tant poder polític com ara des del 1714. Davant aquestes afirmacions tan entusiastes cal dir clarament que, en realitat, no ens hem mogut dels temps de les Bases de Manresa o de la Lliga Regionalista.
Bona prova del que dic ho constitueix la tragicomèdia del nou Estatut sorgit després d’haver passat per la piconadora de les Corts espanyoles. Tot plegat ha estat l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. També cal que ens preguntem si sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena o si bé som uns negats per fer política en majúscules. Més aviat hem de creure, si analitzem la nostra història, que l’èxit ens abandona sistemàticament quan es tracta de “salvar” Espanya o d’encaixar-nos-hi. Des de l’“Espanya gran” d’en Cambó fins a l’intent de Jordi Pujol de donar sempre “estabilidad al Estado”. Els darrers han estat, de forma grotesca, les esquerres catalanes amb una actitud que resumeix aquella frase que va pronunciar Joan Puigcercós al Parlament de Madrid, que deia:
“Extiendo la mano a las izquierdas españolas para caminar juntos hacia un modelo federal.”
Sigui com sigui, la resposta des de Madrid a les bones i ingènues intencions catalanes sempre han estat una sonora bufetada. En el cas d’en Cambó la rèplica a les seves intencions va estar la dictadura de Primo de Rivera, i el darrer intent federalista de certes esquerres casolanes ha estat respost amb campanyes d’incitació a l’odi contra nosaltres, que tots coneixem molt bé. Home! El balanç no és que convidi precisament a continuar una política de concòrdia i encaix.
Pel que fa a tot això el perspicaç periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut popularment amb el pseudònim de Gaziel, ja anunciava l’any 1947 per on havia fallat la idea d’encaix a Espanya, una idea que encara avui és el leitmotiv de tota la classe política del país. Així, Gaziel deia d’en Cambó que era el millor representant de la “tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere”.
De fet podem constatar que no s’ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” el “sentiment catalanesc”. Perquè això, i res més que això, és el que han estat les renúncies i especulacions partidistes de tots ells en el nou text estatutari. La realitat és que per fer efectiu aquell famós estatut sorgit del nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 calia encarar-se obertament amb Espanya amb el conseqüent sacrifici i dolor integral. Naturalment, tots s’han fet enrere com ho han estat fent de forma majoritària d’ençà que es va iniciar la nova restauració borbònica que patim. Per tant, vist que s’ha tancant un balanç de manera decebedora on no poden presentar-nos cap èxit significatiu, hem de dir que és l’hora de la regeneració política. Perquè la paciència té un límit i els catalans hem estat prou generosos amb els nostres representants en els darrers anys, malgrat les vergonyes que ens han fet passar. Recordem si no, només, la famosa samba d’en Joan Clos damunt d’una carrossa o la foto de la corona d’espines a Jerusalem. Aquest darrer va ser un acte que va tenir la facultat de posar en contra de Catalunya dos dels estats més influents en el concert internacional com són el Vaticà i Israel.
Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s’ha d’iniciar una nova etapa política. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia han arribat a un descrèdit majúscul que ja ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l’aparició de nous actors que ens permetin recuperar la moral i la dignitat. És la manera que tenim de proclamar la necessitat d’un recanvi polític imprescindible. Però, cap a on apunta? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l’alternativa desitjada?
No em cansaré d’insistir que, abans de res, cal fer una anàlisi profunda del que han estat els darrers anys del catalanisme tradicional. Hem d’enfrontar-nos a la realitat de quins han estat els resultats d’intentar fer entendre la nostra personalitat nacional arreu de l’Estat espanyol. No podem estar eternament ignorant el fracàs en aquesta matèria de tota una generació política simplement per interessos electorals. Per fer balanç d’aquests darrers trenta anys, podem entretenir-nos tant com vulguem (que si dretes, que si esquerres, que si polítiques conservadores o progressistes…), però el que sempre hi ha hagut ha estat una dinàmica constant: la claudicació davant Espanya. Ara bé, aquest fet inqüestionable ens l’han volgut fer passar amb eufemismes com “la política del peix al cove”, que l’única finalitat que tenien era la d’emmascarar una ambició nacional de volada gallinàcia.
Fins ara l’objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant la “qüestió catalana”. Ho han intentat pel dret i pel revés. Han estat fidels a l’Estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l’exèrcit, a tots els tribunals i a tot allò que els donés l’aire de col·laborar amb la governabilitat de l’Estat. Mai una paraula més alta que l’altra perquè, diuen ells, aquest és l’estil català de fer política. Actuant així durant tots aquest anys, doncs, qualsevol pelacanyes “rojigualdo” s’ha vist amb cor de dir-nos el nom del porc i de deixar-nos com un drap brut. Davant aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents, potser no la contundència d’un Xabier Arzalluz, però si una miqueta de punt d’honor.
Hem arribat a un punt en què el discurs de la partitocràcia actual ha donat de sí tot allò que podia donar. El tenen passat de rosca i difícilment ens tornaran a enredar. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han adobat la impressió popular que l’únic afany que tenen és purament personal i partidista. És normal, doncs, que gradualment se’ls hagi anat veient com uns simples mercenaris de la menjadora. En el pecat hi tindran la penitència.
Tot això que estic dient tindria una altra importància si Catalunya fos un Estat independent. Vull dir que ens estaríem referint a la crisi d’un règim determinat, la qual podria ventilar-se a través dels mateixos mecanismes de què disposaria l’Estat en qüestió. El nostre problema és molt més gros. Hem de fer front a una crisi de règim com l’autonòmic, a una crisi de personalitat nacional i a una espoliació econòmica monumental amb els mecanismes de l’Estat responsable de tot això. Algú amb dos dits de front pensa que ens en podem sortir?
Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia:
“Com que ja no crec en el centralisme, l’única opció per tirar endavant el país és la independència.”
De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre que a Escòcia s’aplica el sentit comú i es mira per l’interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d’uns certs membres de l’Administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments?
Els catalans podem continuar sent espectadors d’aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i això, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per tal de capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s’ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de manera senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, la autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l’hem més o menys consentit. Amb tot, els dos s’han demostrat insuficients, o bé per acabar amb Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya.
Malgrat que alguns m’acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya “no hi ha res a fer” es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s’escrivís:
“L’expedient més recent per a una separació és el dels catalans. […] Les fronteres no són necessàriament eternes. L’aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.”
Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d’unitat d’acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, atès que ens fa l’efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d’esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de pronunciar una conferència a Olot, convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia:
“És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d’aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d’aglutinar l’objectiu comú: la independència.”
Sincerament, seria d’inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l’escenari actual veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d’esquena als discursos oficials, la sensació d’espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l’opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible Estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l’hora de guanyar.
Perquè ha arribat el moment de dir prou, atès que no és que ens hi juguem el nostre futur sinó que està en joc el dels nostres fills. Ens estan advertint veus qualificades que, si continua l’actual ofec cultural i econòmic, d’aquí a vint o vint-i-cinc anys la llengua catalana serà una cosa residual i el panorama de creixement econòmic es limitarà al que puguin oferir viles turístiques com Salou o Lloret de Mar.
No sé vostès, però si el meu fill que ara té nou anys em preguntés d’aquí a vint anys com és que la meva generació, que no ha patit les dramàtiques persecucions de les generacions dels nostres pares o dels nostres avis, no va tenir el coratge i l’idealisme d’intentar evitar l’agonia material i espiritual del nostre poble, jo no em veig amb cor de dir-li només que “és que era impossible”. Siguem conscients que la pervivència dels pobles es forja a través del bon exemple de les generacions anteriors.
Som en una cruïlla, com molts dels nostres no es cansen de reconèixer. I aquest encreuament, tinguem-ho ben present, és entre dos camins ben diferenciats: dissolució com a poble o independència. Arribats en aquest punt, on podem veure clarament que el nostre benestar anímic i econòmic depèn més que mai de la creació d’un futur Estat propi, també caldrà reconèixer que uns altres dirigents polítics seran els que el construeixin. On cercarem aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals amb representació parlamentària? Allà no hi trobarem la saba purificadora. Cerquem-la en el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, el sacrifici, l’eficàcia i, sobretot, la insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res hauran de veure que hi ha vida més enllà del trist escenari autonòmic on ens volen encabir per sempre més. Hauran de saber que hi ha una vida d’independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. I permeteu-me acabar recuperant una altra vegada l’odissea de Theor Heyerdhal, perquè la seva també va ser una travessa per vèncer l’escepticisme. Va demostrar que per combatre’l no n’hi ha prou amb raons intel·ligents i de pes, també cal audàcia. Si ell va fer una barca per creuar el Pacífic, nosaltres n’hem de construir una per travessar un mar de pessimisme que encongeix l’ànim de gran part de la nostra gent. A Heyerdhal el van acompanyar cinc valents, però jo espero, i n’estic convençut, que a la nostra barca de la llibertat s’hi embarcaran milers i milers de catalans. Ells seran, i ho són ja els que han iniciat el viatge, l’orgull i l’esperança de la pàtria. La mateixa esperança que sempre va tenir un dels quatre o cinc més grans genis que ha donat mai la literatura catalana, en Josep Maria de Segarra, quan després dels fets del 6 d’octubre de 1934 escrivia:
“Si ens haguessin de subjectar a una teoria fatalista, lògicament hauríem d’afirmar que Catalunya és un poble de tràgics destins, a partir del Compromís de Casp. Jo no sóc fatalista, no vull creure en aquests tràgics destins, ni estic disposat per ara a abandonar el timó. Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera. Jo vull creure, ara més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.”
I no en dubteu, mentre aquest poble tingui una estelada com la que hi ha penjada d’aquest pal i una ànima com la que avui es respira en aquesta sala de la capital de la Cerdanya, hem de creure en nosaltres mateixos. Hem de creure en Catalunya.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
dilluns, 27 de juliol del 2009
diumenge, 26 de juliol del 2009
3 - Conferència "NO PAGAREM"
Conferència "NO PAGAREM", la crua realitat de l'espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l'estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.
“No pagarem!”
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)
(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)
(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)
(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)
(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)
(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)
Conferència NO PAGAREM,
a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i
promotor de Força Catalunya
----------------------------------------
Senyores, senyors,
Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:
“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”
Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.
Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?
Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.
No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?
Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:
“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”
D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:
“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”
Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.
A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.
D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.
No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?
Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.
Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.
Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.
El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:
“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”
En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.
Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.
Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn... Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té... En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.
Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.
Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:
“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”
Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.
És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.
Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:
“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”
Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.
Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.
En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.
D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:
“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”
Però, després, més avall, afirma:
“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”
Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:
“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”
I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.
Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
“No pagarem!”
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)
(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)
(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)
(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)
(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)
(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)
(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)
Conferència NO PAGAREM,
a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i
promotor de Força Catalunya
----------------------------------------
Senyores, senyors,
Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:
“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”
Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.
Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?
Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.
No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?
Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:
“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”
D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:
“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”
Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.
A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.
D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.
No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?
Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.
Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.
Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.
El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:
“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”
En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.
Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.
Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn... Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té... En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.
Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.
Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:
“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”
Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.
És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.
Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:
“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”
Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.
Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.
En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.
D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:
“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”
Però, després, més avall, afirma:
“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”
Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:
“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”
I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.
Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Subscriure's a:
Missatges (Atom)