Duresa i conservadorisme, dit i sirenes imperials (Català no t'entendreixis)

Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich deia:

“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”



Nou Estatut? Independència!

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:



(Sala Can Ametller, Molins de Rei, 24 de maig de 2005)

(Sala Municipal, Sant Quirze de Besora, 28 de maig de 2005)

(Cafè Foment, Igualada, 3 de juny de 2005)

(Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 de juny de 2005)

(Club d’Opinó Jaume Llavinia, Mataró, 20 de juny de 2005)

(Sala Gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, Solsona, 21 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Tàrrega, 10 d’octubre de 2005)


-----------


Nou Estatut? Independència!


Senyores, senyors,

Ara que tant es parla del “Nou Estatut” i de les meravelles que es veu que ens ha de reportar, convindria recordar les paraules d’aquell que fou gran escriptor, periodista i home, políticament parlant, moderat, com era Agustí Calvet i que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert podem llegir-hi textualment aquesta sentència:

“Voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar.”

Tot i que aquestes paraules varen ser escrites l’any 1947, haurem de convenir que aquest diagnòstic d’en Gaziel s’ha anat acomplint, de forma pràcticament matemàtica, en els darrers anys, concretament trenta anys, de restauració borbònica.

I és que, per combatre els vells problemes de sempre, volen aplicar-hi les mateixes solucions de sempre. No ens enganyem, però, qualsevol Estatut, el d’abans, el d’ara i el que pugui venir, no és res més que una simple Ley orgánica del Estado español. És a dir, no és res més que una, anomenem-la així, regulació interna que es fa al mateix imperi espanyol. És a dir, una concessió gran o petita que l’imperi o que la metròpoli fa a la colònia. I és que som això, una simple i desgraciada colònia, perquè no té cap altre nom una entitat a la qual es roben diàriament quaranta milions d’euros.

A aquestes alçades, ja sabem tots que amb el nou Estatut l’espoli econòmic continuarà, que l’esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament serà la mateixa i que el rang de la llengua catalana no anirà més enllà del que avui té. És a dir, que perpetuem els que podríem anomenar els nostres problemes domèstics, i a sobre no tindrem capacitat per encarar, amb unes mínimes garanties, els nous reptes que se’ns presenten en aquest segle xxi i que són comuns amb les altres societats occidentals.

Ara bé, potser sí que, fa vint-i-cinc o setanta-cinc anys, un estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu, sense, diguem-ne, veure’s amenaçada la nostra supervivència com a poble, però ara no. Avui, afrontar els canvis vertiginosos que afronten qualsevol de les anomenades societats modernes, i que comporten, no ho oblidem, un alt grau d’uniformitat, afrontar-los amb una atrotinada Ley orgánica del Estado español equival a voler canalitzar un tsunami amb un embut. I si dic embut, ho dic amb tota la intencionalitat, perquè vostès ja saben perfectament que, a través de la història, tota la legislació espanyola respecte a Catalunya s’ha caracteritzat precisament per allò tan castís de la llei de l’embut.

Però no és només això el que invalida ja d’entrada el fet de tornar a jugar la casta estatutària, el que resulta molt més greu és voler perpetuar la política autonomista. Una política que ha fracassat precisament per allò que contava el mateix Gaziel, és a dir, que aquí hem de pensar que aquest afany malaltís que té la nostra classe política per tal d’encaixar-nos Espanya sempre s’ha fet a partir de la ingènua i infundada confiança que la seva tesi era falsa.

I és clar, els nostres dirigents pensen i diuen que potser amb les dretes espanyoles no ens hi entendrem, però amb les esquerres segur que arribarem a bon port. Això és una cosa que vostès han pogut sentir durant tots aquests dies. I la veritat és que la darrera escenificació, i permetin-me, un pèl ridícula de tot això, la vam poder veure en el passat Debate general del Estado de la Nación quan el cap dels republicans catalans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana va afirmar textualment:

“Extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal.”

I jo, certament, quan vaig sentir aquesta frase, no vaig poder més que pensar en un articulista de La Vanguardia que dues o tres setmanes abans havia escrit textualment:

“A Puigcercós cada día que pasa se le pone más cara de Miguel Roca i a Rubalcaba de… Rubalcaba.”

Ben mirat, hi ha catalans que tenen una mena de dèria especial per voler desafiar les lleis de la història i de la ciència política. Si no, ja em diran com pot algú pensar a canviar la mentalitat de les esquerres espanyoles, que no fa pas ni quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” anomenats GAL, que enterraven gent en calç viva. I això ho recorden tots vostès.

Aquests polítics catalans volen portar els espanyols al federalisme, quan en realitat no han superat ni el feudalisme. I és que prou que ja ho advertia un autèntic il·lustre català com era en Serra i Moret, polític de la Segona República, quan escrivia textualment:

“L’arquitectura de l’Estat espanyol, en general, s’ha resolt en amos i esclaus, en senyors i en vassalls.”

I pensen vostès que avui estem gaire lluny d’aquesta descripció que feia en Serra i Moret? O potser pensem que, després de l’espoli econòmic que pateix aquest país, la nostra relació amb l’Estat va més enllà de la del simple vassall? I la veritat és que caldria preguntar-ho als nostres dirigents, que s’empatollen quan parlen de ciutadans quan es refereixen a nosaltres. Perquè en realitat a l’Estat Espanyol la divisió social encara és la de Grècia i Roma, és a dir, aquella divisió en què hi havia uns ciutadans que tenien garantits els seus drets civils, i després hi havia els esclaus, que aquí som els catalans. I uns esclaus que, a més a més, no tenim ni el dret de protestar, perquè si ho fem, i ho recordaran tots vostès, se’ns acusa de cretins.

Ara, creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que tenen una mentalitat política, no ja de l’època dels Reis Catòlics, sinó de l’època d’abans de Crist, pràcticament és haver-se begut l’enteniment. I, naturalment, aquest fet comporta una mentalitat de volada gallinàcia. Per tant, no ens ha d’estranyar que el seu horitzó comenci i acabi amb un simple i vulgar estatut. No ha d’estranyar que sempre que se’ls demani a ells, als nostres dirigents polítics, que facin una definició de què és la política, tots ells, majoritàriament, i això sí, amb un cert aire de setciències, diguin: “La política és l’art del possible”.

En efecte, però no de les autèntiques possibilitats de Catalunya, no estan parlant d’això, sinó que parlen de les seves pròpies i limitades possibilitats. És que, certament, què pot fer i on pot arribar una gent que quan surt a l’estranger en representació de Catalunya, com tots vam poder veure fa tres setmanes, es comporten com si fossin en una taverna? On poden anar una gent d’aquesta mena? I quina imatge de nosaltres ha de donar una gent que es comporten com uns autèntics ximplets? Millor que es quedin a casa, perquè no poden anar enlloc i menys en nom de Catalunya. Així doncs, vist el desgavell de l’actual escena política catalana, ens cal, naturalment, regenerar la política catalana si volem tenir alguna esperança.

Si aquest president espanyol, en Zapatero, declarava a l’abril del 2004 que la seva política era “la cohesión de los territorios peninsulares o de los territorios del Estado español”, hem de dir que el nostre nord és simplement i purament trencar amb Espanya. I trencar amb Espanya vol dir també trencar amb els possibilismes que sempre ens aboquen a la ruïna. I és que no ens cal acceptar i no podem acceptar cap fórmula per fer la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element indispensable, repeteixo, trencar amb Espanya. I deixem-nos de sentimentalismes ridículs i de les coses que ens uneixen, perquè nosaltres tenim per tarannà més relació i més vinculació amb una persona de Ginebra o de Milà que no pas amb un senyor de Madrid, perquè amb una gent que ens roba el que ens roba i que a sobre ens acusa de lladres de la península Ibèrica, certament no es pot anar enlloc.

I això que dic no és intransigència, això és sentit comú. I això que dic no és arrauxament o radicalisme, com algú podria pensar, sinó que és moderació, i estirant una mica el sentit del mot conservadorisme fins i tot és això, conservadorisme, simplement perquè volem conservar allò que és nostre.

I la veritat és que almenys nosaltres, a Catalunya Acció, el dit no ens el mamem, perquè el dit, com deia el venerable Joan Fuster, “només se’l mama qui se’l vol mamar”, i nosaltres com a mínim no ens el mamem. I per tant, ignorem i menyspreem qualsevol cant de sirena imperial que pugui venir des de Madrid, amb música, tons de sobirania compartida, federalisme o solidaritat. El nord, repeteixo, el nord i l’acció de la nostra política, els ben asseguro que queda perfectament reflectit i retratat, per inversemblant que els pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista, però que tenia coneixement. L’autor d’aquestes frases breus, per sorpresa de molts vostès, com reconec que van ser per sorpresa meva la primera vegada que les vaig llegir, és Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich deia:

“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”

Així doncs, entendran llavors, per què diem que n’estem farts, que se’ns parli a mitges. Ens volen mantenir en un pur infantilisme polític, i ja és hora d’una vegada de dir obertament allò que molts catalans pensen: o ens independitzem o desapareixem.

I no pensem que nosaltres som una cosa especial de la historia, perquè per desgràcia la història, la història de la humanitat, de tombes col·lectives n’és plena.

Ara bé, el que resulta sincerament més penós és que la nostra identitat com a poble es vulgui diluir entre la d’una gent que ha demostrat al llarg de la seva existència que a la història només hi ha aportat fanatisme, corrupció i immoralitat. Mirin si han de ser grans les seves misèries que el mateix Manuel Azaña, aquell que va ser president de la Segona República, va arribar a escriure, no va tenir més remei que reconèixer que “las desdichas de España más que para lamentarlas o execrarlas son para que nos avergoncemos de ellas como de una degradación que no admite disculpa”.

Així, durant vint-i-tres anys, n’hi ha hagut uns que ens han volgut encaixar amb uns degradats, amb els quals precisament, uns altres ara, volen federar-se. Quan, i permetin-me fer un incís, això del federalisme és com el matrimoni, ambdues parts l’han de voler, i la veritat, i per començar, qui es voldria casar amb un saldo com és Espanya? Qui s’hi voldria casar? I després, una altra cosa: em volen dir quin federalista podem trobar més enllà del Cinca? Perquè jo només voldria que me’n portessin un, un només, de federalista, però és que aquests espanyols, per no tenir, no tenen ni l’excepció que confirma la regla, i ja és gros, això.

D’aquí, i ja per anar acabant, senyores i senyors, que resulti certament contra natura, el fet de voler fer un nou Estatut. Mentre els nostres polítics juguen, com feien aquest matí, a voler dibuixar-nos un panorama afalagador amb el nou text estatutari, nosaltres, certament, hem d’anar més enllà. I comencen, i hem de començar, a perfilar el que ha de ser el futur Estat català, modern i operatiu. Perquè no és el moment ara de pensar i de rumiar què faria la nostra administració autonòmica si li deixessin de robar un dos o un tres per cent més o menys del seu PIB. Ara és l’hora de difondre el que guanyarem deixant de ser una colònia econòmica i política.

Perquè, la veritat, difícilment pot mobilitzar-se un poble com el català, tan acostumat a callar i a pagar, per tal que li deixin de robar només una mica menys del que ja li roben. Perquè Catalunya només es pot mobilitzar, únicament i exclusivament, perquè en aquest cas no li robin res, i sobretot pot mobilitzar-se quan al capdavant del país hi hagi uns homes i unes dones que sense el papanatisme i la por imperant donin la cara per retornar-nos la dignitat, que els vividors del sistema imperant ens han deixat per terra. Perquè si per a ells és l’hora de l’Estatut, per a nosaltres ha de ser l’hora de la independència de Catalunya.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

El combat, el conill, Thomas Jefferson

És l’hora de la independència

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Universitat Catalana d’Estiu. Prada de Conflent, Catalunya del Nord, 18 d’agost de 2008)

(Auditori Museu de la Pell, Igualada, 30 d’octubre de 2008)

(Sala d’actes de La Central, Vic, 6 de novembre de 2008)

(Sala Pompeia - Grups, Barcelona, 10 de novembre de 2008)


---------------------

És l’hora de la independència


Aquest acte d’avui té la voluntat d’intentar dibuixar l’escenari polític immediat del nostre país. Un escenari que haurà d’estar presidit, si volem reeixir com a poble, per la ferma voluntat d’assolir la independència nacional. És per això que l’anomenem “És l’hora de la independència”, i també perquè a Catalunya, com que políticament parlant ha anat darrerament massa a tres quarts de quinze, avui és una molt bona ocasió per posar el nostre rellotge polític a l’hora. A l’hora, naturalment, de la independència.

Per començar a fer-ho cal dir que no hem d’estudiar gaire per saber que, generalment, tots els processos de secessió passen per dues etapes. La primera és aquella en què el poble descobreix que la independència és l’únic camí per garantir la seva supervivència col·lectiva. I la segona és quan aquest mateix poble, amb els seus dirigents al capdavant, prenen la determinació d’iniciar el camí de l’alliberament i estan disposats ambdós a encarar-se obertament contra tots els problemes i tensions que això generarà.

Naturalment, hi pot haver nacions que tot i que veuen que només la independència és el seu futur no tinguin ni la moral de victòria ni la confiança en les seves possibilitats i s’abandonin a allò que els catalans coneixem prou bé: qui dia passa, any empeny. És aquest el futur que li espera a Catalunya? Estic convençut que no. Però per saber com encarar amb èxit el procés de la nostra futura independència cal abans saber allà on som i per què hi som.

Així, la nostra nació, després d’haver intentat pel dret i pel revés, per activa i per passiva (i amb tota la bona fe del món), una concòrdia i una convivència civilitzada i pacífica amb Espanya i França, l’únic que ha rebut a canvi han estat continuats intents d’aniquilació. Des del “Soyez prope, parler francais” fins al més matusser “Perro catalán, habla en cristiano”. De fet, l’un i l’altre són el mateix, amb l’única diferència que França perfuma una mica més la pudor de la seva història.

Doncs bé, després de tot plegat, avui són una ínfima minoria aquells catalans conscients nacionalment que no comparteixen la idea que la creació d’un Estat propi és la solució als nostres principals problemes. Però no només els de caire “essencialista”, com diuen els nostres colonitzadors, sinó que és la solució per a coses tan bàsiques com poder agafar un avió, un tren o anar a cal metge abans que sigui massa tard. Malgrat això, tot i que veiem com ens menyspreen, com ens roben públicament sense cap pudor i com ens tracten com a autèntics empestats, sembla que els catalans no tinguem capacitat de reacció. Llavors és quan molts dels nostres compatriotes preocupats seriosament pel país es desesperen i exclamen amb resignació que “no hi ha res a fer”.

A tenir aquest estat d’ànim hi ha col·laborat sens dubte la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, els quals són incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. Però també les veus que tenen més difusió dins la nostra opinió pública s’encarreguen de generar la sensació que Espanya ens va guanyant la batalla. Només ha calgut, a sobre, que des de Madrid es publiquin les balances fiscals i no passi absolutament res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Mare de Déu de Montserrat.

Cap dels principals creadors d’opinió del país no va més enllà de descriure les malalties que ens provoquen Espanya i França. Estem tan mancats de gestos patriòtics que, fins i tot, hi ha qui ha volgut veure en algunes actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d’en Pau Claris. Una victòria no es pot bastir mai sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l’audàcia d’encetar nous camins?

Són molts els que creuen que no hi ha vida més enllà dels partits polítics actuals amb representació parlamentària. Pensen que tot ha de passar pel sedàs d’ERC o CDC i es limiten a forçar un “pas endavant” dels principals capitostos d’aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és gairebé una obligació. Però la realitat és que veure així les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions i d’abaixar-se els pantalons davant el govern de Madrid i dels grans grups econòmics i de comunicació de casa nostra. No és estrany, doncs, que creixi la sensació que qui mana realment en el Principat són alguns senyors amb despatx a l’última planta d’edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, continuem veient com els veritables objectius de la classe política catalana continuen sent gestionar les escorrialles d’un poder delegat o, dit d’una altra manera més acadèmica si vostès volen, gestionar una simple descentralització administrativa. Sí, ja sabem que darrerament s’han produït els congressos dels grans partits anomenats d’obediència exclusivament catalana (no m’estic referint a UDC perquè aquests majoritàriament obeeixen només la voluntat d’un home), on s’han fet grans declaracions d’intencions que, després, a la pràctica, queden arraconades entre d’altres coses perquè el tempo polític sempre ve marcat des de la capital espanyola. Els agradi o no a ells, sempre van a remolc de quina sigui la majoria parlamentaria en el Congrés dels Diputats, del Tribunal Constitucional de torn o de si aquell ministre està d’humor per donar-nos alguna transferència. Quan parlo d’aquestes coses (em refereixo a les relacions entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat) recordo un article del catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas publicat el passat mes de gener. El seu contingut explica com un exalt càrrec català acostumat a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit a l’autor de l’article que en una ocasió, i al final d’una conversa amb un secretari d’Estat on s’havien discutit coses referents al nostre autogovern, aquest li endegà aquest comentari:

“No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.”

Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d’aquest pobre home que, tot representant Catalunya, accepta sense piular que li diguin bestiola. Més que res per evitar que qualsevol funcionari energumen espanyol es mofi de nosaltres davant d’un català pocapena amb la marca de l’esclau gravada a la cara.

Quan veiem aquestes coses, quan veiem la inoperància i la covardia (que ens la volen fer passar com a “pragmatisme”) que caracteritzen aquells que haurien de defensar els nostres interessos col·lectius, i quan veiem que s’ha imposat a casa nostra una concepció política basada en la promoció personal, és quan arribem a la conclusió que el país ens falla per dalt. Perquè és injust carregar les culpes a la gent del carrer, tot dient que no es mobilitzen davant les injustícies comeses. No es pot dir això quan fa pocs mesos (concretament l’1 de desembre de 2007) centenars de milers de catalans van omplir els carrers de Barcelona per protestar contra els abusos comesos pel govern de Madrid. Ara bé, si aquell dia, després de més de tres hores cridant massivament “Independència!” els discursos finals d’aquella manifestació es limitaren a demanar que els trens arribin a l’hora, doncs no és estrany que el poble es desentengui de moltes coses. No estem desmobilitzats, ens sentim estafats.

I és que hem pensat que amb eufemismes, dient les coses a mitges i amb un to baixet i falsament amable, guanyarem moltes més voluntats. Però al final el que passa és que ni ens guanyem les que en teoria són més a prop perquè s’afarten d’esperar, ni tampoc ens guanyem les que són més allunyades perquè no saben exactament què dimonis volem. De fet, la nostra també és una crisi d’eloqüència a la qual no donem cap importància. Aquesta és una de les diferències entre tenir una mentalitat colonitzada o una mentalitat d’homes lliures. Segurament per això ara fa dos anys l’editorialista de la revista Time, Joe Klein, no tenia cap mania a afirmar que la decadència de les institucions democràtiques dels EUA i la caiguda de l’interès per la política en aquell país es deu a la “manca d’eloqüència” dels homes públics. Aquí encara és el dia que haguem de sentir que amb un home de l’eloqüència de José Montilla a la presidència de la Generalitat estem abocats al desastre més absolut.

Hem de ser conscients que cap societat no pot progressar mai en mans de qui diposita la difícil tasca de dirigir-la. Cal que sapiguem que el polític és qui crea un estat d’ànim col·lectiu. És qui, amb les seves idees, discursos i actituds dóna forma i fa cristal·litzar els sentiments del poble. Ha de motivar i preveure cap a on poden anar els esdeveniments. El poble, com deia el president Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat. Ho fan els actuals representants polítics del país?

Massa sovint no ens fem aquestes preguntes i després tenim les decepcions que tenim amb polítics de casa, dels quals esperàvem molt. Som massa poc exigents a l’hora de fer les primeres valoracions d’aquells que diuen representar-nos. La veritat és que els que hi ha ara al capdavant del país ni saben crear un estat d’ànim victoriós en el poble, ni saben donar forma al creixent sentiment independentista que existeix. I pel que fa a la seva capacitat de preveure, només cal veure com Espanya ha hagut de practicar el saqueig econòmic absolut contra nosaltres perquè ara s’adonin que ens hem quedat més pobres que les rates.

No. A Catalunya no li falla la seva gent, no li fallen tots aquells patriotes ferms defensors de la seva llengua, cultura, història o valors col·lectius. Ells són afortunadament els qui encara conserven una dignitat. Ara bé, si convenim que tot procés d’independència s’ha de moure a través de la coordinació de dues voluntats (la popular i la política), haurem de reconèixer que la primera és a anys llum de la segona, atès que dins la voluntat popular cada vegada són més les veus que clamen pel trencament amb Espanya i França. La independència com a únic camí és allò que es va imposant.

Llavors, doncs, i torno al principi d’aquesta exposició, és quan podem dir que el poble està descobrint (o li estan fent descobrir a cop d’espoliació o a cop de campanya contra Catalunya) que només la independència pot garantir la nostra supervivència espiritual i material. Però per molt que descobrim això (que és com descobrir la sopa d’all), per molt que tinguem un poble que finalment comença a veure la llum, no farem res si aquest poble no pren la ferma determinació d’iniciar la via de la construcció del seu propi Estat. Ho farà de forma espontània? S’ompliran per art de màgia els carrers de Perpinyà, València o Barcelona de catalans tot exigint l’Estat català?

Seria la primera vegada a la història que això passés. Si la independència dels EUA no es pot entendre sense Thomas Jefferson, si la independència de Mèxic no es pot entendre sense Miguel Hidalgo, si la independència d’Irlanda no es pot entendre sense Michael Collins o si la independència de Croàcia no es pot entendre sense Franjo Tudjman, la independència de Catalunya no es pot concebre sense tenir al capdavant del país dones i homes disposats a fer els sacrificis que reclama un gest d’aquesta magnitud.

Deixem d’autoenganyar-nos infantilment tot pensant que els que avui ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions o els principals partits del país seran els artífexs de la independència. Si ho volguessin ser, cap problema; però que ho demostrin obertament sense fer ridículs jocs de paraules, que en realitat amaguen la seva impotència.

Com que des de Catalunya Acció no pensem que els miracles siguin possibles (almenys en política) no ens quedarem esperant. Per això ha arribat l’hora que tingui veu i representativitat pública l’independentisme sense adjectius. Aquell que l’únic cartell amb el qual li cal presentar-se és el de l’ideal d’una pàtria lliure. Aquell que no es pregunta què és el que ens diferencia entre nosaltres, sinó que busca tot allò que ens ha de coordinar i fer operatius.

És per tot això que ara és el moment de constituir una nova força electoral producte de l’aliança de tots aquells sectors patriòtics del país que estiguin disposats a caminar rere un únic estendard: el de la independència de Catalunya. Nosaltres, la gent de Catalunya Acció, ja hem començat a posar fil a l’agulla i us puc assegurar que són molts més dels que ens podem imaginar en un principi els disposats a emprendre aquest camí. Quan parlo d’això no m’estic referint només als patriotes dels anomenats per l’establishment “grups petits” , estic parlant també de molts dels que ja han vist que el nord dels seus partits no és iniciar l’enfrontament polític i institucional per encetar el procès de creació d’un Estat català. Aquests també seguiran aquest camí.

Els uns i els altres són conscients que només podem encarar aquest camí amb una eina nova. Totes les altres estan obsoletes o podrides. Només una nova formació política amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions és l’esperança que cada dia més reclamen els nostres connacionals. Ara bé, si em pregunten quin ha de ser l’esperit que ha d’inspirar aquesta que podem anomenar “gran coalició independentista”, crec que no hi ha res millor que aquelles paraules que va escriure José Martí, líder de la independència cubana, quan deia quina era la fórmula més eficaç per fer front als espanyols. En un famós article, intitulat “L’art de combatre” afirma:

“Es combat sobretot quan els que han estat netejant les armes i aprenent a marcar el pas en els exercicis parcials i invisibles, en organitzacions aïllades i callades, es posen tots dempeus a la vegada, amb un sol ànim i un sol fi, cadascú amb el seu estendard i el seu emblema, i tots ells, a la llum del dia, inicien una marxa que se sent i es veu, darrere de la bandera de la pàtria.”

Aquesta marxa, doncs, aquesta marxa darrere la bandera estelada ja ha començat. Potser encara de manera embrionària. Però, i us ho dic de debò, amb la ferma determinació de saber que aquesta vegada la victòria ni se’ns pot escapar ni se’ns escaparà. Tot depèn de nosaltres mateixos i de la fe que tinguem en Catalunya.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")


----------------------

Fotografia adjunta, cartell anunciador de l'0edició de l'UCE del 2009.