Joan Estelrich,
secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich
deia:
“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun
dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança
depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la
missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la
teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu
sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els
botxins.”
Nou Estatut? Independència!
A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
-----------------------------
Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:
(Sala Can Ametller, Molins de Rei, 24 de maig de 2005)
(Sala Municipal, Sant Quirze de Besora, 28 de maig de 2005)
(Cafè Foment, Igualada, 3 de juny de 2005)
(Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 de juny de 2005)
(Club d’Opinó Jaume Llavinia, Mataró, 20 de juny de 2005)
(Sala Gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, Solsona, 21 de juny de 2005)
(Sala de Cultura, Tàrrega, 10 d’octubre de 2005)
-----------
Nou Estatut? Independència!
Senyores, senyors,
Ara
que tant es parla del “Nou Estatut” i de les meravelles que es veu que
ens ha de reportar, convindria recordar les paraules d’aquell que fou
gran escriptor, periodista i home, políticament parlant, moderat, com
era Agustí Calvet i que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel.
En el seu llibre Meditacions en el desert podem llegir-hi textualment
aquesta sentència:
“Voler que Castella, l’ànima més
dogmàtica i exclusivista d’Europa, reconegui de bon grat la diversitat
hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva
llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva són les coses
més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i
Gibraltar.”
Tot i que aquestes paraules varen ser
escrites l’any 1947, haurem de convenir que aquest diagnòstic d’en
Gaziel s’ha anat acomplint, de forma pràcticament matemàtica, en els
darrers anys, concretament trenta anys, de restauració borbònica.
I
és que, per combatre els vells problemes de sempre, volen aplicar-hi
les mateixes solucions de sempre. No ens enganyem, però, qualsevol
Estatut, el d’abans, el d’ara i el que pugui venir, no és res més que
una simple Ley orgánica del Estado español. És a dir, no és res més que
una, anomenem-la així, regulació interna que es fa al mateix imperi
espanyol. És a dir, una concessió gran o petita que l’imperi o que la
metròpoli fa a la colònia. I és que som això, una simple i desgraciada
colònia, perquè no té cap altre nom una entitat a la qual es roben
diàriament quaranta milions d’euros.
A aquestes
alçades, ja sabem tots que amb el nou Estatut l’espoli econòmic
continuarà, que l’esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament
serà la mateixa i que el rang de la llengua catalana no anirà més enllà
del que avui té. És a dir, que perpetuem els que podríem anomenar els
nostres problemes domèstics, i a sobre no tindrem capacitat per encarar,
amb unes mínimes garanties, els nous reptes que se’ns presenten en
aquest segle xxi i que són comuns amb les altres societats occidentals.
Ara
bé, potser sí que, fa vint-i-cinc o setanta-cinc anys, un estatut ens
podia permetre anar fent la viu-viu, sense, diguem-ne, veure’s amenaçada
la nostra supervivència com a poble, però ara no. Avui, afrontar els
canvis vertiginosos que afronten qualsevol de les anomenades societats
modernes, i que comporten, no ho oblidem, un alt grau d’uniformitat,
afrontar-los amb una atrotinada Ley orgánica del Estado español equival a
voler canalitzar un tsunami amb un embut. I si dic embut, ho dic amb
tota la intencionalitat, perquè vostès ja saben perfectament que, a
través de la història, tota la legislació espanyola respecte a Catalunya
s’ha caracteritzat precisament per allò tan castís de la llei de
l’embut.
Però no és només això el que invalida ja
d’entrada el fet de tornar a jugar la casta estatutària, el que resulta
molt més greu és voler perpetuar la política autonomista. Una política
que ha fracassat precisament per allò que contava el mateix Gaziel, és a
dir, que aquí hem de pensar que aquest afany malaltís que té la nostra
classe política per tal d’encaixar-nos Espanya sempre s’ha fet a partir
de la ingènua i infundada confiança que la seva tesi era falsa.
I
és clar, els nostres dirigents pensen i diuen que potser amb les dretes
espanyoles no ens hi entendrem, però amb les esquerres segur que
arribarem a bon port. Això és una cosa que vostès han pogut sentir
durant tots aquests dies. I la veritat és que la darrera escenificació, i
permetin-me, un pèl ridícula de tot això, la vam poder veure en el
passat Debate general del Estado de la Nación quan el cap dels
republicans catalans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana va
afirmar textualment:
“Extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal.”
I
jo, certament, quan vaig sentir aquesta frase, no vaig poder més que
pensar en un articulista de La Vanguardia que dues o tres setmanes abans
havia escrit textualment:
“A Puigcercós cada día que pasa se le pone más cara de Miguel Roca i a Rubalcaba de… Rubalcaba.”
Ben
mirat, hi ha catalans que tenen una mena de dèria especial per voler
desafiar les lleis de la història i de la ciència política. Si no, ja em
diran com pot algú pensar a canviar la mentalitat de les esquerres
espanyoles, que no fa pas ni quatre dies van crear uns “escuadrones de
la muerte” anomenats GAL, que enterraven gent en calç viva. I això ho
recorden tots vostès.
Aquests polítics catalans volen
portar els espanyols al federalisme, quan en realitat no han superat ni
el feudalisme. I és que prou que ja ho advertia un autèntic il·lustre
català com era en Serra i Moret, polític de la Segona República, quan
escrivia textualment:
“L’arquitectura de l’Estat espanyol, en general, s’ha resolt en amos i esclaus, en senyors i en vassalls.”
I
pensen vostès que avui estem gaire lluny d’aquesta descripció que feia
en Serra i Moret? O potser pensem que, després de l’espoli econòmic que
pateix aquest país, la nostra relació amb l’Estat va més enllà de la del
simple vassall? I la veritat és que caldria preguntar-ho als nostres
dirigents, que s’empatollen quan parlen de ciutadans quan es refereixen a
nosaltres. Perquè en realitat a l’Estat Espanyol la divisió social
encara és la de Grècia i Roma, és a dir, aquella divisió en què hi havia
uns ciutadans que tenien garantits els seus drets civils, i després hi
havia els esclaus, que aquí som els catalans. I uns esclaus que, a més a
més, no tenim ni el dret de protestar, perquè si ho fem, i ho
recordaran tots vostès, se’ns acusa de cretins.
Ara,
creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una
gent que tenen una mentalitat política, no ja de l’època dels Reis
Catòlics, sinó de l’època d’abans de Crist, pràcticament és haver-se
begut l’enteniment. I, naturalment, aquest fet comporta una mentalitat
de volada gallinàcia. Per tant, no ens ha d’estranyar que el seu horitzó
comenci i acabi amb un simple i vulgar estatut. No ha d’estranyar que
sempre que se’ls demani a ells, als nostres dirigents polítics, que
facin una definició de què és la política, tots ells, majoritàriament, i
això sí, amb un cert aire de setciències, diguin: “La política és l’art
del possible”.
En efecte, però no de les autèntiques
possibilitats de Catalunya, no estan parlant d’això, sinó que parlen de
les seves pròpies i limitades possibilitats. És que, certament, què pot
fer i on pot arribar una gent que quan surt a l’estranger en
representació de Catalunya, com tots vam poder veure fa tres setmanes,
es comporten com si fossin en una taverna? On poden anar una gent
d’aquesta mena? I quina imatge de nosaltres ha de donar una gent que es
comporten com uns autèntics ximplets? Millor que es quedin a casa,
perquè no poden anar enlloc i menys en nom de Catalunya. Així doncs,
vist el desgavell de l’actual escena política catalana, ens cal,
naturalment, regenerar la política catalana si volem tenir alguna
esperança.
Si aquest president espanyol, en Zapatero,
declarava a l’abril del 2004 que la seva política era “la cohesión de
los territorios peninsulares o de los territorios del Estado español”,
hem de dir que el nostre nord és simplement i purament trencar amb
Espanya. I trencar amb Espanya vol dir també trencar amb els
possibilismes que sempre ens aboquen a la ruïna. I és que no ens cal
acceptar i no podem acceptar cap fórmula per fer la regeneració política
que ha de viure Catalunya que no tingui com a element indispensable,
repeteixo, trencar amb Espanya. I deixem-nos de sentimentalismes
ridículs i de les coses que ens uneixen, perquè nosaltres tenim per
tarannà més relació i més vinculació amb una persona de Ginebra o de
Milà que no pas amb un senyor de Madrid, perquè amb una gent que ens
roba el que ens roba i que a sobre ens acusa de lladres de la península
Ibèrica, certament no es pot anar enlloc.
I això que
dic no és intransigència, això és sentit comú. I això que dic no és
arrauxament o radicalisme, com algú podria pensar, sinó que és
moderació, i estirant una mica el sentit del mot conservadorisme fins i
tot és això, conservadorisme, simplement perquè volem conservar allò que
és nostre.
I la veritat és que almenys nosaltres, a
Catalunya Acció, el dit no ens el mamem, perquè el dit, com deia el
venerable Joan Fuster, “només se’l mama qui se’l vol mamar”, i nosaltres
com a mínim no ens el mamem. I per tant, ignorem i menyspreem qualsevol
cant de sirena imperial que pugui venir des de Madrid, amb música, tons
de sobirania compartida, federalisme o solidaritat. El nord, repeteixo,
el nord i l’acció de la nostra política, els ben asseguro que queda
perfectament reflectit i retratat, per inversemblant que els pugui
semblar, en unes frases d’un home que no era precisament
independentista, però que tenia coneixement. L’autor d’aquestes frases
breus, per sorpresa de molts vostès, com reconec que van ser per
sorpresa meva la primera vegada que les vaig llegir, és Joan Estelrich,
secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich
deia:
“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun
dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança
depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la
missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la
teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu
sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els
botxins.”
Així doncs, entendran llavors, per què diem
que n’estem farts, que se’ns parli a mitges. Ens volen mantenir en un
pur infantilisme polític, i ja és hora d’una vegada de dir obertament
allò que molts catalans pensen: o ens independitzem o desapareixem.
I
no pensem que nosaltres som una cosa especial de la historia, perquè
per desgràcia la història, la història de la humanitat, de tombes
col·lectives n’és plena.
Ara bé, el que resulta
sincerament més penós és que la nostra identitat com a poble es vulgui
diluir entre la d’una gent que ha demostrat al llarg de la seva
existència que a la història només hi ha aportat fanatisme, corrupció i
immoralitat. Mirin si han de ser grans les seves misèries que el mateix
Manuel Azaña, aquell que va ser president de la Segona República, va
arribar a escriure, no va tenir més remei que reconèixer que “las
desdichas de España más que para lamentarlas o execrarlas son para que
nos avergoncemos de ellas como de una degradación que no admite
disculpa”.
Així, durant vint-i-tres anys, n’hi ha hagut
uns que ens han volgut encaixar amb uns degradats, amb els quals
precisament, uns altres ara, volen federar-se. Quan, i permetin-me fer
un incís, això del federalisme és com el matrimoni, ambdues parts l’han
de voler, i la veritat, i per començar, qui es voldria casar amb un
saldo com és Espanya? Qui s’hi voldria casar? I després, una altra cosa:
em volen dir quin federalista podem trobar més enllà del Cinca? Perquè
jo només voldria que me’n portessin un, un només, de federalista, però
és que aquests espanyols, per no tenir, no tenen ni l’excepció que
confirma la regla, i ja és gros, això.
D’aquí, i ja per
anar acabant, senyores i senyors, que resulti certament contra natura,
el fet de voler fer un nou Estatut. Mentre els nostres polítics juguen,
com feien aquest matí, a voler dibuixar-nos un panorama afalagador amb
el nou text estatutari, nosaltres, certament, hem d’anar més enllà. I
comencen, i hem de començar, a perfilar el que ha de ser el futur Estat
català, modern i operatiu. Perquè no és el moment ara de pensar i de
rumiar què faria la nostra administració autonòmica si li deixessin de
robar un dos o un tres per cent més o menys del seu PIB. Ara és l’hora
de difondre el que guanyarem deixant de ser una colònia econòmica i
política.
Perquè, la veritat, difícilment pot
mobilitzar-se un poble com el català, tan acostumat a callar i a pagar,
per tal que li deixin de robar només una mica menys del que ja li roben.
Perquè Catalunya només es pot mobilitzar, únicament i exclusivament,
perquè en aquest cas no li robin res, i sobretot pot mobilitzar-se quan
al capdavant del país hi hagi uns homes i unes dones que sense el
papanatisme i la por imperant donin la cara per retornar-nos la
dignitat, que els vividors del sistema imperant ens han deixat per
terra. Perquè si per a ells és l’hora de l’Estatut, per a nosaltres ha
de ser l’hora de la independència de Catalunya.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Mai l'independentisme català ha anat contra ningú! sols en defensa de les llibertats de Catalunya. Caldrà la justícia depurada d'odi que restableixi l'ordre romput! Molts han maldat per assassinar Catalunya, molts han fet perversos xantatges i amenaces, molts han torturat, molts han censurat i esborrat la memòria fins a límits inimaginables ... Caldrà la justícia depurada d'odi!" Paraules inspirades en l'expressió del Secretari de Cambó, Joan Estelrich: Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich deia:
ResponElimina“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”