acabo amb la propaganda. Què són, sinó, les propostes de fer sortir la Vuelta a España de Barcelona, d’on no havia sortit des de feia seixanta anys? De fer jugar la selecció espanyola de futbol al camp de l’Espanyol, ficant pel mig la possibilitat de jugar al del Barça? De servir d’aparador d’uns Jocs d’Hivern al Pirineu amb l’Aragó per a “ofrendar nuevas glorias a España”, com diria Fuster? Són mostres evidents d’ocupació per mitjà de l’esport, de normalitzar-la amb la col·laboració dels qui es tinguin per vençuts, com bé mostren les federacions respectives o els espavilats de torn que hi veuen la possibilitat de fer negoci –com diu el meu amic Manel Ollé: “Barruts a sou, agitprops de la carcúndia, agents kolonials de la caspa profunda, monàrquics predemocràtics, vividors de la mamella estatal i autonòmica”… Una variable de l’estraperlo de postguerra, mal que ho neguessin Canadell o el seu porquer.
Entretant, el temps històric del protagonisme de gent desvetllada, que sabia què volia i va actuar per aconseguir-ho, ens va fer veure que els partits i les entitats (que no ho dirigien de debò) maldaven per cavalcar l’onada, però, arribat el moment de la veritat, van fer figa –tant se val la ideologia que traginessin. Amb silencis, renúncies i marrades, es van ficar a l’ull de l’onada històrica i, quan aquesta onada va rompre contra els esculls, aquells partits, aquelles burocràcies, aquells lletrats, miraculosament van surar, deixant a la platja uns quants derelictes de la tempestat històrica. Els
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada