11 - Catalunya només té un futur: independència

Catalunya només té un futur: independència

(Centre Cívic Cal Ninyo, Sant Boi de Llobregat, 9 d’octubre del 2007)

(Sala Tarafa, Granollers, 14 de novembre de 2007)

(Rectoria de Torrelles de Llobregat, 12 de desembre de 2007)

(Centre Cívic, Premià de Mar, 27 de març de 2008)

(Fundació Bigues i Riells, Bigues i Riells, 28 de març de 2008)

Senyores, senyors,

No són pas poques les vegades que des de Catalunya Acció parlem del terme colònia aplicat a Catalunya. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans, atès que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò tan català del “tu ja m’entens”. Però després d’escoltar les xifres de l’espoliació econòmica que ell mateix ens ha donat, imagino que ara els dubtes sobre si som o no una colònia no seran tan grans.

Per centrar el tema, per certificar de manera més clara la nostra condició colonial, paga la pena escoltar les paraules d’un expert en la matèria, com ho era Simón Bolívar, el conegut històricament com l’alliberador d’Amèrica. Convindrem que els plantejaments d’aquest personatge, que va col·laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola, ens poden servir per clarificar les coses. Bolívar, que sabia molt bé què era una colònia, ho descriu amb aquestes paraules:

“Un règim colonial és moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores se sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes.”

Suposo que cap de nosaltres no pot dubtar que les xifres que aquí ha exposat abans n’Oleguer Brustenga són només un petit exemple de la tirania econòmica que Espanya practica amb nosaltres. Com suposo que també ningú no pot dubtar que el nostre actual estatus juridicopolític és històricament producte de la superioritat de les armes. Sí, som una colònia. Tot i que encara aquesta definició ens la vulguin amagar des de la nostra classe política fins als mitjans de comunicació que els mantenen. Almenys des de Catalunya Acció, no ens cansarem d’insistir a denunciar la nostra situació colonial perquè sabem que només així és com els catalans podran entendre que l’únic futur per a Catalunya és la independència, però també perquè, tal com deia el gran economista John K. Galbraigth, l’any 1986, “El desig d’independència nacional és la força més poderosa de la nostra època”. I afegia que “infringir aquest desig és tocar el més sensitiu dels nervis”.

De fet, aquestes paraules del savi economista i gran humanista de Harvard no fan més que certificar allò que jo li havia sentit dir al meu mestre, en Carles M. Espinalt, quan davant els marxistes tradicionals que deien que la lluita de classes era el mòbil de la història, ell sempre afirmava que el motor era la lluita entre les ètnies, entre unes nacions que volien dominar i unes altres que no es deixaven. Aquest és l’autèntic mòbil de la història. Per constatar l’encert de l’un i de l’altre només cal veure on ha anat a parar el comunisme i com avui els ideals per la llibertat de Catalunya ressorgeixen amb més força que mai. Perquè podem estar o no d’acord en el fet que el 2014 pugui ser l’any de la independència; podem estar d’acord o no a seguir aquesta o l’altra estratègia, i podem estar o no d’acord si hem d’anar més ràpid o més lent. Però el que tothom reconeix és el fracàs estrepitós de la política d’encaix a Espanya i que només ens resta la via independentista per sobreviure com a poble.

Aquest és el clima col·lectiu que es respira avui a Catalunya, i també el clima que, desgraciadament per a ells, es viu a Espanya. Si no, recordeu les crides apocalíptiques de la COPE o el diari El Mundo dient que Espanya es trenca, o les més raonades d’Alfonso Guerra, de fa unes poques setmanes, on comparava la situació de la política espanyola amb la de l’antiga URSS mesos abans de la seva dissolució. Tots ells estan esverats davant la cada dia més probable independència de Catalunya.

Amb tot, sé perfectament que convèncer avui els catalans diguem-ne conscienciats de la necessitat de constituir el nostre propi Estat no resulta excessivament difícil. Sí que ho era fa dotze o quinze anys, quan als independentistes se’ns qualificava de somiatruites. Ara la pregunta no és “per què la independència” sinó “com arribar-hi”, i massa sovint fem aquesta pregunta com si cerquéssim una fórmula màgica que ens permetés arribar a l’objectiu. La veritat és que el “com arribar-hi” té una resposta molt simple i clara: amb homes i dones capaços al davant del país. Si existeixen, trobaran els camins. Però si no és així, ja podem elaborar tota la teoria que vulguem, que ens quedarem només amb el paper i la lletra. Analitzem ara per què dic això.

Tots vostès, com jo, han estat testimonis els darrers dos anys i mig d’aquest serial que ha estat la redacció, negociació i aprovació del nou Estatut. Malgrat que molts cops s’ha acusat Catalunya Acció de ser massa crítica amb els líders polítics del país, ningú no pot acusar-nos de radicals si afirmem que el procés estatutari ha estat el seu descrèdit gairebé definitiu. De la mateixa manera que ha suposat la constatació per a una majoria de catalans que eren partidaris de la concòrdia amb Espanya que una convivència civilitzada amb la resta de l’Estat és impossible. La nostra gent ha quedat desencisada i molesta per l’interès purament partidista que ha presidit l’actuació de la nostra classe política en el decurs de tot aquest procés. També aquí es repeteix la història d’una manera clara, i és que aquestes actituds no ens són desconegudes perquè, pel que es veu, el nostre capteniment sempre és el mateix quan anem a Madrid a demanar alguna cosa. Vegin la crònica periodística que feia el pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, l’any 1885, en referir-se a les relacions dels polítics catalans amb el govern de Madrid. Sembla una informació redactada ahir mateix:

“Les cent comissions que van de Barcelona a Madrid no tenen cap inconvenient a sotmetre’s a tota mena de baixeses davant els ministres i altres poderosos […]. Tan degenerada està la nostra integritat moral, que sembla que la divisa de moltíssims es redueixi a aquell vulgaríssim refrany que diu: ‘afarta’m i digue’m moro’.”

Els dic amb sinceritat que caldria fer passar un curs bàsic de la història de Catalunya a tots aquells que aspiren a ocupar un escó al Parlament de Catalunya. Més que res per explicar-los coses d’aquestes, a veure si així ens estalviem ridículs col·lectius com el viscut en aquest darrer procés estatutari. Sembla que el fet de conèixer el nostre passat per tal de poder interpretar el nostre present de manera efectiva i saber cap a on hem d’anar no preocupa gaire els nostres dirigents. Ni tampoc nosaltres, els catalans del carrer (i aquí ens hem de fer una certa autocrítica), som exigents en aquest aspecte. És a dir, que massa sovint ens conformem amb quatre titulars que surten a la televisió o en els principals diaris. Hauríem d’exigir als nostres representants que siguin persones amb un alt grau de coneixement de tot allò que afecta la nostra personalitat com a poble. No pot ser, com va passar-me personalment fa unes setmanes, que en el decurs d’una conversa amb un dels 135 diputats autonòmics, em reconegués que tenia una vaga idea de qui era l’antic dirigent d’UDC afusellat pel franquisme, en Manuel Carrasco i Formiguera.

Així, a l’hora d’analitzar els homes i les dones que han d’estar al capdavant del país, convé recordar que l’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre Per la concòrdia. Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós “Visca en Macià! Mori en Cambó!”. Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya i, segon, tenir homes capaços al davant del país.

Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als qui considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes “capaços” només podien sorgir de l’òrbita del seu partit i sabia que els “horitzons econòmics” de la Catalunya d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península Ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de “caps calents”, atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però la veritat és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d’un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat, veurem com “els horitzons econòmics” de Catalunya avui són els que marca l’anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir “homes capaços al davant del país”… això són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat?

Els “homes capaços” dels que parlava l’autor de Per la concòrdia han de tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, els quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui prepararà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d’encarar-se a un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d’or serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als qui ens volen representar que n’estem tips, d’actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel Cardona recollides en el seu llibre La batalla (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment:

“Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar la seva dignitat.”

S’ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats que té. No hem de permetre que se’ns tracti com a infants, tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el “pa que s’hi donarà”, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes a la televisió pública de l’enemic que “cap independència de cap nació val una gota de sang”. Si aquestes són les nostres condicions, ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial.

L’ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.

I que ningú no ens digui que això passa a tot arreu, i que els polítics d’ara no són com els d’abans. Afortunadament avui dia hi ha homes conscients del que significa el coneixement de la història de la nació que pretén dirigir. Homes que creuen que dedicar-se a la cosa pública requereix una solidesa intel·lectual i cultural suficient per tal de no arrossegar fins al fang de l’estupidesa i la ignorància la societat que representen o que volen representar. Així, si vostès agafen el llibre Audacy of hope (L’audàcia de l’esperança), publicat fa quatre mesos per un dels candidats del partit demòcrata a la presidència dels EUA, el senador afroamericà Barak Obama, podran llegir com a aquest personatge el va colpir un discurs del més veterà dels membres de la cambra alta nord-americana, el senador Robert Byrd, de 84 anys. Descriu el discurs d’aquest senador amb les paraules següents:

“Recordo els detalls del seu discurs que descendiren per les grades de l’antiga cambra del Senat amb ritme shakesperià, agafant cada vegada més força. Va parlar del mecanisme de rellotgeria que era la nostra Constitució i de com el Senat representava l’essència de les promeses que feia aquella carta; […] de la necessitat que tot senador rellegís els nostres documents fundacionals, perquè així pogués respectar fidelment el significat de la República.”

Després d’aquest discurs, l’autor diu que tothom va felicitar el vell polític per la seva magnífica capacitat oratòria, i Barak Obama va decidir llavors fer el que ell mateix reprodueix amb aquestes paraules:

“De tornada al meu despatx, vaig decidir aquell mateix vespre desempaquetar els meus vells llibres de Dret Constitucional i rellegir el mateix document. El senador Byrd tenia raó: per comprendre el que estava passant a Washington el 2005, per comprendre la meva nova feina i per comprendre el senador Byrd, necessitava anar a l’inici, als primers debats d’aquest país i als seus documents fundacionals.”

Com poden veure, no parlo de coses que es feien abans de la guerra. Estic parlant del que fa avui mateix aquell que té una plena noció de la seva posició pública. Ara bé, que no se m’interpreti malament, de manera malintencionada, tot pensant que el que estic dient és que els polítics catalans d’avui han de recitar de memòria les constitucions catalanes del segle xiii. No. El que vull dir és que per saber quin futur ens cal construir hem de tenir plena consciència i analitzar amb profunditat els moments claus de la nostra història. Fixeu-vos bé que se’ns parla poc del nostre esdevenidor col·lectiu, i quan es fa sempre és només en termes purament materials i de manera pobra i poc concreta, perquè, és clar, sempre les inversions depenen dels equilibris parlamentaris a Madrid. Naturalment, no serè jo qui digui que no s’ha de parlar d’aquestes coses, i més quan Catalunya Acció s’ha caracteritzat per realitzar detallats estudis econòmics o de infraestructures que demostren la nostra dramàtica situació. Però, amb tot, quan parlem del futur de Catalunya no podem reduir-ho tot a una qüestió numèrica. Un poble és més que un simple pressupost i no viu només de trens, avions o carreteres. Allò que autènticament ens dóna sentit com a comunitat nacional és una sèrie de valors col·lectius. Sobre ells, sobre aquesta mena de llaços sentimentals que ens uneixen, és sobre el que s’ha d’edificar el futur de la nació.

És quan arribem a aquest punt que hem de fer una profunda reflexió, perquè aquells valors que tradicionalment eren intrínsecs en la nostra personalitat nacional, amb el pes de l’intent d’assimilació d’Espanya i França es van diluint cada dia més. És per això que diem que l’únic futur per a Catalunya és la seva independència. Ho és per una qüestió de xifres i ho és també perquè només hi ha aquesta fórmula per evitar la nostra dissolució espiritual. I si afirmem rotundament que aquest ha de ser el nostre esdevenidor és perquè volem que els nostres fills siguin competitius econòmicament en allò que anomenem globalització; però també volem poder-los traslladar aquells valors que, a nosaltres, els nostres pares o els nostres avis ens han llegat. Només així és com podem assegurar la continuïtat de Catalunya.

Moltes gràcies.