7 - Nou Estatut? Independència !

Nou Estatut? Independència!

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:



(Sala Can Ametller, Molins de Rei, 24 de maig de 2005)

(Sala Municipal, Sant Quirze de Besora, 28 de maig de 2005)

(Cafè Foment, Igualada, 3 de juny de 2005)

(Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 de juny de 2005)

(Club d’Opinó Jaume Llavinia, Mataró, 20 de juny de 2005)

(Sala Gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, Solsona, 21 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Tàrrega, 10 d’octubre de 2005)


-----------


Nou Estatut? Independència!


Senyores, senyors,

Ara que tant es parla del “Nou Estatut” i de les meravelles que es veu que ens ha de reportar, convindria recordar les paraules d’aquell que fou gran escriptor, periodista i home, políticament parlant, moderat, com era Agustí Calvet i que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert podem llegir-hi textualment aquesta sentència:

“Voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar.”

Tot i que aquestes paraules varen ser escrites l’any 1947, haurem de convenir que aquest diagnòstic d’en Gaziel s’ha anat acomplint, de forma pràcticament matemàtica, en els darrers anys, concretament trenta anys, de restauració borbònica.

I és que, per combatre els vells problemes de sempre, volen aplicar-hi les mateixes solucions de sempre. No ens enganyem, però, qualsevol Estatut, el d’abans, el d’ara i el que pugui venir, no és res més que una simple Ley orgánica del Estado español. És a dir, no és res més que una, anomenem-la així, regulació interna que es fa al mateix imperi espanyol. És a dir, una concessió gran o petita que l’imperi o que la metròpoli fa a la colònia. I és que som això, una simple i desgraciada colònia, perquè no té cap altre nom una entitat a la qual es roben diàriament quaranta milions d’euros.

A aquestes alçades, ja sabem tots que amb el nou Estatut l’espoli econòmic continuarà, que l’esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament serà la mateixa i que el rang de la llengua catalana no anirà més enllà del que avui té. És a dir, que perpetuem els que podríem anomenar els nostres problemes domèstics, i a sobre no tindrem capacitat per encarar, amb unes mínimes garanties, els nous reptes que se’ns presenten en aquest segle xxi i que són comuns amb les altres societats occidentals.

Ara bé, potser sí que, fa vint-i-cinc o setanta-cinc anys, un estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu, sense, diguem-ne, veure’s amenaçada la nostra supervivència com a poble, però ara no. Avui, afrontar els canvis vertiginosos que afronten qualsevol de les anomenades societats modernes, i que comporten, no ho oblidem, un alt grau d’uniformitat, afrontar-los amb una atrotinada Ley orgánica del Estado español equival a voler canalitzar un tsunami amb un embut. I si dic embut, ho dic amb tota la intencionalitat, perquè vostès ja saben perfectament que, a través de la història, tota la legislació espanyola respecte a Catalunya s’ha caracteritzat precisament per allò tan castís de la llei de l’embut.

Però no és només això el que invalida ja d’entrada el fet de tornar a jugar la casta estatutària, el que resulta molt més greu és voler perpetuar la política autonomista. Una política que ha fracassat precisament per allò que contava el mateix Gaziel, és a dir, que aquí hem de pensar que aquest afany malaltís que té la nostra classe política per tal d’encaixar-nos Espanya sempre s’ha fet a partir de la ingènua i infundada confiança que la seva tesi era falsa.

I és clar, els nostres dirigents pensen i diuen que potser amb les dretes espanyoles no ens hi entendrem, però amb les esquerres segur que arribarem a bon port. Això és una cosa que vostès han pogut sentir durant tots aquests dies. I la veritat és que la darrera escenificació, i permetin-me, un pèl ridícula de tot això, la vam poder veure en el passat Debate general del Estado de la Nación quan el cap dels republicans catalans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana va afirmar textualment:

“Extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal.”

I jo, certament, quan vaig sentir aquesta frase, no vaig poder més que pensar en un articulista de La Vanguardia que dues o tres setmanes abans havia escrit textualment:

“A Puigcercós cada día que pasa se le pone más cara de Miguel Roca i a Rubalcaba de… Rubalcaba.”

Ben mirat, hi ha catalans que tenen una mena de dèria especial per voler desafiar les lleis de la història i de la ciència política. Si no, ja em diran com pot algú pensar a canviar la mentalitat de les esquerres espanyoles, que no fa pas ni quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” anomenats GAL, que enterraven gent en calç viva. I això ho recorden tots vostès.

Aquests polítics catalans volen portar els espanyols al federalisme, quan en realitat no han superat ni el feudalisme. I és que prou que ja ho advertia un autèntic il·lustre català com era en Serra i Moret, polític de la Segona República, quan escrivia textualment:

“L’arquitectura de l’Estat espanyol, en general, s’ha resolt en amos i esclaus, en senyors i en vassalls.”

I pensen vostès que avui estem gaire lluny d’aquesta descripció que feia en Serra i Moret? O potser pensem que, després de l’espoli econòmic que pateix aquest país, la nostra relació amb l’Estat va més enllà de la del simple vassall? I la veritat és que caldria preguntar-ho als nostres dirigents, que s’empatollen quan parlen de ciutadans quan es refereixen a nosaltres. Perquè en realitat a l’Estat Espanyol la divisió social encara és la de Grècia i Roma, és a dir, aquella divisió en què hi havia uns ciutadans que tenien garantits els seus drets civils, i després hi havia els esclaus, que aquí som els catalans. I uns esclaus que, a més a més, no tenim ni el dret de protestar, perquè si ho fem, i ho recordaran tots vostès, se’ns acusa de cretins.

Ara, creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que tenen una mentalitat política, no ja de l’època dels Reis Catòlics, sinó de l’època d’abans de Crist, pràcticament és haver-se begut l’enteniment. I, naturalment, aquest fet comporta una mentalitat de volada gallinàcia. Per tant, no ens ha d’estranyar que el seu horitzó comenci i acabi amb un simple i vulgar estatut. No ha d’estranyar que sempre que se’ls demani a ells, als nostres dirigents polítics, que facin una definició de què és la política, tots ells, majoritàriament, i això sí, amb un cert aire de setciències, diguin: “La política és l’art del possible”.

En efecte, però no de les autèntiques possibilitats de Catalunya, no estan parlant d’això, sinó que parlen de les seves pròpies i limitades possibilitats. És que, certament, què pot fer i on pot arribar una gent que quan surt a l’estranger en representació de Catalunya, com tots vam poder veure fa tres setmanes, es comporten com si fossin en una taverna? On poden anar una gent d’aquesta mena? I quina imatge de nosaltres ha de donar una gent que es comporten com uns autèntics ximplets? Millor que es quedin a casa, perquè no poden anar enlloc i menys en nom de Catalunya. Així doncs, vist el desgavell de l’actual escena política catalana, ens cal, naturalment, regenerar la política catalana si volem tenir alguna esperança.

Si aquest president espanyol, en Zapatero, declarava a l’abril del 2004 que la seva política era “la cohesión de los territorios peninsulares o de los territorios del Estado español”, hem de dir que el nostre nord és simplement i purament trencar amb Espanya. I trencar amb Espanya vol dir també trencar amb els possibilismes que sempre ens aboquen a la ruïna. I és que no ens cal acceptar i no podem acceptar cap fórmula per fer la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element indispensable, repeteixo, trencar amb Espanya. I deixem-nos de sentimentalismes ridículs i de les coses que ens uneixen, perquè nosaltres tenim per tarannà més relació i més vinculació amb una persona de Ginebra o de Milà que no pas amb un senyor de Madrid, perquè amb una gent que ens roba el que ens roba i que a sobre ens acusa de lladres de la península Ibèrica, certament no es pot anar enlloc.

I això que dic no és intransigència, això és sentit comú. I això que dic no és arrauxament o radicalisme, com algú podria pensar, sinó que és moderació, i estirant una mica el sentit del mot conservadorisme fins i tot és això, conservadorisme, simplement perquè volem conservar allò que és nostre.

I la veritat és que almenys nosaltres, a Catalunya Acció, el dit no ens el mamem, perquè el dit, com deia el venerable Joan Fuster, “només se’l mama qui se’l vol mamar”, i nosaltres com a mínim no ens el mamem. I per tant, ignorem i menyspreem qualsevol cant de sirena imperial que pugui venir des de Madrid, amb música, tons de sobirania compartida, federalisme o solidaritat. El nord, repeteixo, el nord i l’acció de la nostra política, els ben asseguro que queda perfectament reflectit i retratat, per inversemblant que els pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista, però que tenia coneixement. L’autor d’aquestes frases breus, per sorpresa de molts vostès, com reconec que van ser per sorpresa meva la primera vegada que les vaig llegir, és Joan Estelrich, secretari i mà dreta del líder regionalista Francesc Cambó. I Estelrich deia:

“Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança, la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput, si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins.”

Així doncs, entendran llavors, per què diem que n’estem farts, que se’ns parli a mitges. Ens volen mantenir en un pur infantilisme polític, i ja és hora d’una vegada de dir obertament allò que molts catalans pensen: o ens independitzem o desapareixem.

I no pensem que nosaltres som una cosa especial de la historia, perquè per desgràcia la història, la història de la humanitat, de tombes col·lectives n’és plena.

Ara bé, el que resulta sincerament més penós és que la nostra identitat com a poble es vulgui diluir entre la d’una gent que ha demostrat al llarg de la seva existència que a la història només hi ha aportat fanatisme, corrupció i immoralitat. Mirin si han de ser grans les seves misèries que el mateix Manuel Azaña, aquell que va ser president de la Segona República, va arribar a escriure, no va tenir més remei que reconèixer que “las desdichas de España más que para lamentarlas o execrarlas son para que nos avergoncemos de ellas como de una degradación que no admite disculpa”.

Així, durant vint-i-tres anys, n’hi ha hagut uns que ens han volgut encaixar amb uns degradats, amb els quals precisament, uns altres ara, volen federar-se. Quan, i permetin-me fer un incís, això del federalisme és com el matrimoni, ambdues parts l’han de voler, i la veritat, i per començar, qui es voldria casar amb un saldo com és Espanya? Qui s’hi voldria casar? I després, una altra cosa: em volen dir quin federalista podem trobar més enllà del Cinca? Perquè jo només voldria que me’n portessin un, un només, de federalista, però és que aquests espanyols, per no tenir, no tenen ni l’excepció que confirma la regla, i ja és gros, això.

D’aquí, i ja per anar acabant, senyores i senyors, que resulti certament contra natura, el fet de voler fer un nou Estatut. Mentre els nostres polítics juguen, com feien aquest matí, a voler dibuixar-nos un panorama afalagador amb el nou text estatutari, nosaltres, certament, hem d’anar més enllà. I comencen, i hem de començar, a perfilar el que ha de ser el futur Estat català, modern i operatiu. Perquè no és el moment ara de pensar i de rumiar què faria la nostra administració autonòmica si li deixessin de robar un dos o un tres per cent més o menys del seu PIB. Ara és l’hora de difondre el que guanyarem deixant de ser una colònia econòmica i política.

Perquè, la veritat, difícilment pot mobilitzar-se un poble com el català, tan acostumat a callar i a pagar, per tal que li deixin de robar només una mica menys del que ja li roben. Perquè Catalunya només es pot mobilitzar, únicament i exclusivament, perquè en aquest cas no li robin res, i sobretot pot mobilitzar-se quan al capdavant del país hi hagi uns homes i unes dones que sense el papanatisme i la por imperant donin la cara per retornar-nos la dignitat, que els vividors del sistema imperant ens han deixat per terra. Perquè si per a ells és l’hora de l’Estatut, per a nosaltres ha de ser l’hora de la independència de Catalunya.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")