14 - L’Estat català i la plenitud de la llengua

L’Estat català i la plenitud de la llengua

(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)

(Sala Municipal, Borredà, 13 de juny de 2008)

Senyores, senyors,

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:

“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”

La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.

Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.

Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.

Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?

Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.

Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:

“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”

D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.

Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.

Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):

“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”

Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.

La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:

“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”

Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.

Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.

Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:

–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.

–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.

–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.

–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.

–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.

–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.

Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.

Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.

Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!

Moltes gràcies.