6 - Acció i Independència

(Fotografia del professor i polític Josep Maria Batista i Roca)


"Acció i independència"
Discurs núm.

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Centre d’Amics de Reus, Reus, 22 de març de 2005)

(Penya Joan Santamaria, Hotel Ducs de Bergara, Barcelona, 20 d’abril de 2005)

(Casa de Cultura, Gironella, 21 d’abril de 2005)

(Casal Pirinenc, Vilada, 18 de juny de 2005)

---------------------

Acció i Independència

Senyores, senyors,

L’any 1928 es produïa el famós debat conegut amb el nom d’“intel·ligència i caràcter”. Els seus protagonistes eren, d’una banda, el canonge Dr. Carles Cardó, i d’una altra, el professor i polític Josep Maria Batista i Roca. En síntesi, direm que en Cardó volia fer creure que únicament amb el conreu de la intel·ligència era possible la salvació del nostre poble, i amb això també les de les nostres llengua, cultura i personalitat nacional. Per contra, Batista i Roca, sense negar mai la importància de la intel·ligència en la formació de tota persona, defensava la necessitat de l’educació del caràcter en l’estructuració espiritual del nostre poble. Sense caràcter, venia poc més o menys a dir Batista i Roca, sempre serem un poble sotmès.

Tot i que la Catalunya d’aquells anys va inclinar-se majoritàriament a favor de les tesi del canonge Cardó, és indubtable avui, veient la situació de postració col·lectiva del nostre poble, que els preceptes de Batista i Roca eren, i són encara, dels més indicats per garantir la supervivència amenaçada de Catalunya.

Tanmateix, quan Batista i Roca parlava de la formació del caràcter anava, indefectiblement, a raure en l’acció. Sí, caràcter i acció formen part d’un mateix cos. No hi pot haver l’una sense l’altra. Així, en ple debat sobre “intel·ligència i caràcter”, escrivia:

“Cal , doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç, combatre la inhibició, crear el gust per l’acció i la lluita contra les dificultats que se’ns presentin, i l’ambició de superar-les i triomfar.”

I, a més a més, afegia:

“La tenacitat en l’acció hauria de ser expressió d’aquesta voluntat disciplinada.”

Naturalment, si analitzem el fer lànguid, parsimoniós i desorientat (que és l’antítesi de l’acció) que caracteritza el panorama polític català, entendrem el perquè de la nostra ruïna espiritual i material. Per començar, si entenem per acció, tal com la descriu Pompeu Fabra en el Diccionari General de la Llengua Catalana, la “manifestació d’una força i l’acompliment d’una funció”, haurem de convenir que els nostres representants, a més de estar negats per a l’oratòria, l’operativitat, la valentia, la dialèctica, l’honradesa, la dignitat o el patriotisme, també ho estan per a l’acció.

Podem veure-ho, simplement, amb el robatori continuat practicat contra Catalunya. D’entrada, ells mai no l’anomenen així, sempre utilitzen l’eufemisme pertinent per tal de no molestar Espanya. Que si “dèficit fiscal”, que si “manca d’infraestructures”… Tot plegat, això no és res més que el capteniment de l’esclau que demana comprensió al negrer. Així doncs, quina és la seva “manifestació de força”? Pensem que el seu poder en aquest cas es manifestarà (si es produeix un miracle) d’aquí a uns deu o dotze anys, quan el que ells anomenen “dèficit fiscal” es redueixi del 9% fins a un 3 o 4%, segons ells. Això, diguem-ho clarament, no és res més que una simple enganyifa que té per objectiu que els anem votant durant aquest temps perquè puguin mantenir la menjadora oficial que tots nosaltres omplim.

I és que no cal ser doctorat cum laude en ciències polítiques per veure que si els espanyols han trigat trenta anys a treure una estàtua d’una plaça de Madrid del fastigós criminal Francisco Franco, com dimonis ens podem creure que d’aquí a dotze anys deixaran de robar-nos aquells diners que mantenen la meitat dels funcionarios de l’Estat espanyol?

La seva impotència no només queda reflectida en qüestions materials com els diners. També en afers que alguns anomenen de “simbologia nacional” l’absència de fortalesa dels nostres dirigents resulta dramàtica. Una de les proves més recents i que millor descriu el que acabo de dir la constitueix el procés fallit d’independència de la Federació Catalana de Patinatge a Fresno (EUA). Enfront de la humiliació comesa contra la voluntat de tot un poble, cap d’ells no ha estat capaç de posar contra les cordes els responsables d’aquesta vexació. Però aquesta nul·la força, ben mirat, en alguns casos és fins i tot sospitosa. Si no, com s’explica que el partit polític (ERC) que en teoria més dolgut hauria d’estar amb el cop rebut a Fresno s’afanyi a donar suport al govern espanyol del PSOE, que ha estat el responsable d’aquesta humiliació?

Però continuem amb l’acció i l’altre factor que la caracteritza: “l’acompliment d’una funció”. Quina és la “funció” dels nostres dirigents? La resposta és massa important perquè la puguem ventilar-la amb el tòpic que difonen els escolanets del règim actual i que sempre ve a dir que els polítics el que han de fer és solucionar els problemes que preocupen realment la població, com ara l’habitatge, la sanitat o les comunicacions. Sense negar, evidentment, que “una” de les prioritats ha de ser aquesta, hem de manifestar ben clar que si “només” és aquesta ens volen reduir a allò mateix que ja denunciava en Gabriel Alomar, aquell que fou dirigent socialista durant la Segona República espanyola, en el seu llibre escrit en castellà, La política idealista:

“Según los gobiernos el pueblo no ha de ser dignificado en su espíritu sino cebado en su carne. Tienen de él un concepto de rebaño, de piara: engordarlo para mejor aprovechar luego su carne o su fuerza; quieren un pueblo dedicado al cebo, no a la cría de almas e inquietudes. Para esos hombres el arte de gobernar es un goteo de cloroformo que proteja la amputación de la virilidad civil.”

Tot i que alguns l’acusaven d’aristòcrata, aquest és el pensament d’un autèntic socialista. Comparem-ho, per exemple, amb el que escrivia l’any 1989 en el Diari de Barcelona un home que encara té la barra d’anomenar-se també socialista, Raimon Obiols:

“Quan ve la fi de l’estiu, el meu amic C m’explica com, donant un darrer cop d’ull a la premsa estival, entre titulars i declaracions de personatges notoris perfectament destinables a anar a la paperera i, afegeix, més aviat cretines, sempre en la penombra del tòpic davant la menys no tòpica pregunta del ‘què fa durant les vacances?’, li han sobtat unes frases insòlites que em llegeix per telèfon: ‘m’agrada saltar sobre les onades, m’agrada el vent a la cara i la sal que s’enganxa a la pell’. Diu que des de feia moltíssim temps cap frase llegida o escoltada no li havia produït un sentiment semblant d’alegria, vitalitat, amor a la vida i bon humor. L’autor d’aquests mots és Joan Carles, aquest monarca sorprenent.”

Veient la idiotització col·lectiva a la qual que se’ns vol sotmetre amb frases com aquestes, cal reconèixer que les paraules de Gabriel Alomar semblen escrites ahir mateix. Però els catalans, per més que intentem evitar-ho, podem tenir un alt sentit del que significa dur la representativitat de la pàtria. I és per això que ens preguntem si els actuals representants del país acompleixen la funció de garantir la dignitat de Catalunya. Perquè tenir dignitat no és haver d’esperar vint anys per denunciar amb la boca petita un robatori que ens està empobrint a marxes forçades. Tenir dignitat no és callar com un mort quan Catalunya perdrà fins a 4.400 milions d’euros en la negociació dels fons de la Unió Europea. I tenir dignitat, finalment, tampoc no és permetre que en el nostre horitzó només puguem albirar la humiliació o la ruïna. O és que els nostres fills també hauran d’heretar el paper de “cornuts i pagar el beure”?

Vista, doncs, la inutilitat dels nostres dirigents per “manifestar una força i acomplir una funció”, hem de convenir que són inútils per a l’acció. Ara bé, també cal reconèixer que als homes d’acció tradicionalment se’ls ha infravalorat molt sovint. Com si la seva vitalitat molestés aquells que pensen que només amb posats meditatius es poden guanyar les batalles. El capteniment dels homes d’acció comporta un ritme trepidant i donar la cara. Això, naturalment, posa massa en evidència les formes especulatives dels que es creuen grans estrategs de la política i voldrien moure tots els fils sense sortir mai a escena.

En certa mesura, aquesta mena de lluita entre aquests dos tipus humans no és nova. El genial Maquiavel, que per molt que intentin tergiversar la seva obra és el pare de la ciència política moderna, ja se’n feia ressò en el llibre Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, quan apunta:

“La nostra religió ha glorificat més els homes contemplatius que els actius.”

I com que nosaltres (els homes i les dones de Catalunya Acció), tot i respectar totes les creences religioses, no pretenem pas la glorificació, sinó que el nostre objectiu és la independència de Catalunya, seguirem el model dels homes actius que deia Maquiavel. I com que els homes d’acció sempre hem començat estant en minoria, cal que sapiguem què significa això. Perquè és molt fàcil estar amb la majoria! No podem pensar que tenim raó i prou. Hem de sortir al carrer i aclarir, explicar i convèncer. Aquesta és la línia que hem de seguir els independentistes.

No ha d’estranyar a ningú, doncs, que el nom que millor exemplifica la regeneració política que s’ha de produir a casa nostra sigui el de Catalunya Acció. I és que avui la nació necessita un nou referent polític. Sense hipoteques de cap mena i amb la llibertat de dir públicament allò que tots pensem en privat. Que se’ns acusarà de demagogs o de sectaris? Segurament. Amb tot, serà el millor senyal que anem pel bon camí.

Sobretot, ens hem de fer invencibles en el camp de les idees. Hem de llançar proposicions originals i valentes, i no pas rutinàries. Ens fem nostra una consigna del malaurat president J.F. Kennedy:

“El què més necessita una nació és un corrent constant de noves idees.”

No ens podem deixar portar per l’atonia que envolta els pensadors “oficials” del país. Cercarem reflexions clares i motivadores sense l’estil d’una ànima en pena.

Ens hem fixat, i pretenem acomplir aquesta missió, la independència de Catalunya, i per això necessitem la força que només ens poden donar aquells catalans que es rebel·len contra un destí d’esclavatge. A Catalunya Acció no hauríem encetat el camí si no estiguéssim convençuts de la nostra victòria. Però en el cas que no l’assolíssim, esperem almenys poder passar la torxa de la dignitat de Catalunya a unes noves fornades de catalans que, amb l’ajut del nostre exemple, segur que no fallaran.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")