dimecres, 10 de març del 2010

5 - Caràcter i independència

Caràcter i independència

(Sala Abat Escarré de l’Espai Ciemen, Barcelona, 22 de febrer de 2005)


Senyores, senyors,

Malgrat els tres mesos que ja han passat des dels fets que es van esdevenir a la població californiana de Fresno, val la pena recordar-los, perquè em serviran per iniciar la meva exposició. El 26 i 27 de novembre tots vam ser testimonis de les reaccions a favor i en contra per la no-admissió de la Federació Catalana de Patinatge com a membre de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) en el decurs de l’assemblea d’aquest organisme internacional celebrada en aquella ciutat dels EUA. La il·lusió de tot un poble quedava en no res i vam patir, una vegada més, l’odi que desperta Catalunya. Mai no podrem oblidar la batalla desigual que van lliurar la Federació Catalana de Patinatge i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya contra tota la maquinària política i diplomàtica espanyola. Mesos abans, havíem guanyat la que podríem anomenar “batalla de Miami”, atès que fou aquell l’indret on es va produir l’admissió provisional dins la FIRS de la nostra federació. Poc després, la selecció catalana d’hoquei es proclamava campiona del món a Macau i guanyava una altra batalla per Catalunya. Però la guerra que vam lliurar a Fresno (perquè allò va ser una guerra total i absoluta contra Catalunya) la vam perdre. Per molt que ens dolgui dir-ho, acumulem una altra desfeta i sembla com si aquest fos el nostre únic destí com a poble. Podem trobar-hi una explicació? Per saber-ho, fem un petit repàs a la nostra història tot cercant els raonaments d’alguns dels nostres prohoms més destacats.

Fa més d’un segle, el que avui considerem pare del catalanisme polític, en Valentí Almirall, en el seu famós llibre Lo catalanisme, apuntava:

“Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter.”

Sí, sembla que el mal ens ve de lluny. En aquells moments els efectes de la colonització espanyola, derivats dels fets del 1714, començaven a pesar com una llosa en l’ànima col·lectiva de la nostra gent i els homes més clarividents d’aquell moment, com ho era Valentí Almirall, s’esmerçaven a denunciar aquesta malura. Anys més tard, i poc abans de la proclamació de la Segona República espanyola, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer reconeixia que no havíem avançat gens amb referència al que havia dit Almirall. Així, en la seva obra L’aptitud econòmica de Catalunya, reconeix:

“És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució història i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall: ‘el primer interès del renaixement és la regeneració del nostre caràcter’.”

Si fem cas de les paraules d’en Pi i Sunyer, sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. El problema del caràcter, segons ell, no és que continuï, és que s’agreuja per moments. Davant una situació així, no és estrany que dues de les personalitats més eminents del país de l’època, com ho eren Josep M. Batista i Roca i Pompeu Fabra, decidissin l’any 1930 crear l’entitat Palestra, influïts per les idees de Sir Baden-Powell, fundador dels boy scouts. Precisament, aquest personatge britànic és l’autor d’una màxima de gran sentit comú i de gran valor:

“Una nació deu la seva grandesa més al caràcter dels seus ciutadans que a la força de les seves armes.”

Fou el mateix Batista i Roca qui uns cinc anys abans observava com la gent del país no reaccionava amb la dignitat necessària davant el règim tirànic del general Primo de Rivera. Aleshores, convenç Pompeu Fabra per fundar Palestra, perquè ambdós constataven que set anys de règim opressor del general Primo de Rivera havien anat esmorteint el caràcter dels catalans. Palestra fou, en definitiva, una escola de formació caracterològica.

Fem ara una simple regla de tres. Si set anys de dictadura són suficients perquè dos savis com Batista i Roca i Pompeu Fabra vegin que cal refer el nostre caràcter, què calia fer després de quaranta anys de tirania franquista i vint-i-cinc d’idiotització borbònica? Per cert, quan parlem d’aquestes coses convé recordar allò que declarava al diari El País (juliol 2001) l’escriptor txec Ivan Klíma:

“Algú que ha viscut trenta anys sota la dictadura comunista ja no pot ser normal.”

Aquests greus problemes com els que ens descriu Klíma no han merescut l’atenció de la nostra classe política en els darrers vint-i-cinc anys. Se’ns ha volgut fer creure que després de massacrar-nos amb una guerra de tres anys; després que s’hagués d’exiliar el bo i millor de Catalunya a partir del 1939; després d’assassinar-nos un president i després de malviure quaranta anys en una mena de camp de concentració col·lectiu controlats per un criminal, aquí tots vam sortir frescos com una rosa el dia de Sant Jordi.

El mateix Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix:

“Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar.”

Sí, senyors, el caràcter. Heus aquí per on hem de començar a cercar la solució als nostres problemes.

Tot i que portem una bona estona parlant del caràcter potser se’ns escapa una mica entre les mans el seu autèntic significat. Recorrerem, doncs, a la figura del professor Carles Muñoz i Espinalt, aquell insigne català que enganxava amb l’esperit dels Batista, Pi i Sunyer o Pompeu Fabra. Ell va ser conscient de la nostra situació de poble decapitat i vençut després del franquisme, i la seva fou una lluita constant per fer veure als catalans el trasbals psicològic que representa ser un poble acomplexat. En el seu assaig Els orígens del caràcter hi podem llegir:

“En el camp de la pràctica, no és difícil d’arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter.”

I, més endavant, precisa:

“Com a caràcter entendrem les actituds del nostre ‘jo’ davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets. Pot observar-se que hi ha persones que tenen molta personalitat, ja sigui pel grau de llurs sentiments o per la força de llur intel·ligència, però manquen de caràcter, perquè, malgrat la seva singularitat, no saben trobar el moment de prendre determinacions.”

Haurem de reconèixer que és difícil que les determinacions les prenguem nosaltres. Són els altres, els nostres veïns, els que majoritàriament sempre porten la iniciativa, i anem gairebé sempre a remolc del que es dirimeix a Madrid. D’aquesta manera, la nostra política esdevé provinciana. Tot comença i tot acaba a la Carrera de San Jerónimo, exactament igual que els passa als habitants de Conca o Salamanca amb els seus respectius diputats.

Però, continuant amb el caràcter, hem de reconèixer que no ha gaudit en les darreres dècades de gaire bona premsa a casa nostra. Moltes vegades han volgut fer-lo passar, malintencionadament, com un tic totalitari. Naturalment, aquells que han promogut aquesta idea ho han fan per amagar les seves misèries, no fos cas que al capdavant del país s’hi posés gent amb nervi i aleshores els resultés impossible justificar moltes claudicacions. Tot i això, molts dels anomenats “teòrics” del país han començat a utilitzar eufemismes per intentar explicar el nostre problema. Són aquells que parlen de “manca d’autoestima”, “autoodi”, “complex nacional”… És a dir, un parlar a mitges per no haver d’encarar la nostra crua realitat i no molestar gaire la gent. En realitat, només ens cal acudir als clàssics per trobar la nostra justa definició. Si Tàcit afirmava que “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”, som o no som un poble d’esclaus?

Malgrat tot, no podem llançar la tovallola perquè ara s’obren grans possibilitats per a Catalunya, però la primera condició per refer-nos és tenir diagnòstics clars i actuar amb dignitat. Cal dir també en el nostre favor que cada dia tenim més proves de l’augment del nombre de catalans conscienciats. Però no parlo dels conscienciats del fet que som una nació (perquè això fins i tot un poqueta cosa com en Josep Piqué, del PP, ho reconeix), estic parlant dels conscienciats del fet que som una colònia. Aquests, i cap altres, són avui els catalans conscienciats. Tots ells han demostrat tenir el coratge per mantenir l’honor de Catalunya, cosa que són incapaços de fer aquells que, pel sou oficial que cobren, hi estan obligats. Com cada dia diuen veure més clar aquests catalans de qui parlem, allò que afirmava el nostre gran pedagog Alexandre Galí, quan deia que no en tenim cap, de poble amic. Afegia també que mentre no entenguem que som un poble detestat, no farem mai res. Una nova prova més d’aquestes afirmacions d’un dels grans savis de la Catalunya del segle xx, la vàrem poder tenir ara fa tres mesos a la ciutat californiana de Fresno. Perquè, a part de nosaltres, qui més va escandalitzar-se per la vulneració barroera dels nostres drets jurídics, esportius i polítics? Després d’aquesta i de totes les puntades al cul que ens dóna Espanya, i perdonin l’expressió, a veure si encara els nostres dirigents ens continuaran dient que plou quan en realitat se’ns pixen a la boca. Fins on estem disposats a aguantar? A part de robar-nos, d’odiar-nos, d’insultar-nos i d’humiliar-nos, què més hem de fer perquè la majoria de la nostra gent vegi que l’únic agafador que ens resta per sobreviure com a poble té un únic nom, que es diu independència?

Fa dos-cents vint-i-sis anys, a la ciutat nord-americana de Filadèlfia, es va redactar la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Tot i que en aquella època anaven en tartana i nosaltres avui anem en avió, hi ha coses que no canvien. També en aquells moments, els que després serien considerats pares de la pàtria americana, clamaven contra la violació dels seus drets com a poble. Per això, en aquell famós document pot llegir-se el següent:

“Per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s'esdevingui que una forma de govern es faci destructora d'aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis.”

Vistes així les coses, ningú no ens pot negar la necessitat i la justícia de derogar el poder d’aquell Estat que empara i promou la destrucció dels principis de llibertat de Catalunya. I en el cas, poc probable, que nosaltres fóssim incapaços de lluitar per aquest ideal, hauríem com a mínim de tenir la decència moral de no permetre que els nostres fills heretin les nostres misèries. Estic convençut que cap català que estimi veritablement aquesta terra pot consentir que a les futures generacions els lleguem, únicament, el trist paper del vençut. És per tot això que un ampli grup de catalans (de Berga, d’Alcover, de Barcelona, d’Aiguafreda, de Sant Boi de Llobregat, de Crevillent o de Sant Feliu de Guíxols) hem decidit fundar Catalunya Acció. Perquè davant la desorientació política actual, el poble de Catalunya ha de tenir l’oportunitat de veure l’acció d’una gent que, més enllà de la mediocritat imperant en la política oficial del país, no està disposada a utilitzar els nostres sentiments més preuats com a moneda de canvi per obtenir vots i poltrones. Amb idees i estils nous, amb audàcia i amb coratge, estic segur que podem fabricar la millor fórmula per dignificar Catalunya i obtenir així la seva independència.

Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada