4 - Independència sobre Rodes

"Independència sobre Rodes"

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


Presentació del llibre “Independència sobre rodes”, de Jordi Basté, Pep Riera, Ramon Basiana, David Moner i Santiago Espot

(Ateneu Barcelonès, Barcelona, 18 de juny de 2004)

(Exposició Fira d’Entitats, Barcelona, 11 de setembre de 2004)

(Casa de Andalucia“Lucio Anneo Séneca, Sant Boi de Llobregat, 28 d’octubre de 2004)

(Restaurant Tallaferro, Terrassa, 14 de novembre de 2004)

(Sala Can Masalleras, Sant Boi de Llobregat, 26 de novembre de 2004)

(Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols, 28 de novembre de 2004)

(Sala d’actes del Castell, Pallejà, 15 de desembre de 2004)



---------------------



Independència sobre Rodes



L’il·lustre català i professor de la Universitat de Cambridge, Josep M. Batista i Roca, acostumava a dir que la millor definició de la política era segurament aquella que acostumen a fer els anglesos:

“La política és l’art d’equivocar-se menys vegades que el contrari.”

Si fem cas d’aquesta premissa, ens agradi o no, haurem de concloure que l’esport també és política. Així doncs, el llibre que avui presentem és la narració de la més gran victòria esportiva dels catalans i també un dels èxits polítics més importants assolits per Catalunya en les darreres dècades.

Com tots vostès ja saben a través de l’actualitat informativa dels darrers tres mesos, la independència de la Federació Catalana de Patinatge (FCP) no significa únicament que a partir d’ara uns determinats esportistes catalans podran competir oficialment vestint la samarreta quadribarrada. Tot plegat va molt més enllà. Més enllà, naturalment, dels normals i previsibles brams d’ase que hem pogut escoltar des de Madrid, atès que se’ls ha trencat la “unidad de la patria” esportiva i també de les actituds de parvulari d’algun alt càrrec del país volent-se adjudicar una medalla sense haver jugat cap partit. El més important és que hem guanyat com a poble perquè creiem que això de vèncer era cosa d’uns altres.

És per això que l’admissió de la FCP com a membre de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) significa sobretot una bona dosi col·lectiva de moral de victòria… que bona falta ens fa. Les jornades posteriors al 26 de març d’enguany [dia en què es fa fer efectiva la oficialitat internacional de la FCP] eren molts els catalans que tenien la sensació d’haver guanyat una batalla en tota regla. S’havia fet realitat una aspiració nacional. Ara bé, tenim aquesta independència al sac però no està del tot lligat. Cal esperar, per raons de funcionament intern de la FIRS, al mes de novembre i, com era de preveure, els “tercios de Flandes” del Consejo Superior de Deportes ja s’han posat a treballar per matar la nostra recent nascuda llibertat esportiva. Llavors, com actuar enfront els inquisidors de sempre que voldrien veure eternament els nostres esportistes disfressats de “rojigualdos”?

Abans de res, cal dir alt i clar que qui ha sabut concretar la il·lusió col·lectiva del patinatge català ha estat la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la FCP, amb el suport i la dignitat patriòtica de jugadors, directius, tècnics i aficionats, tal com van demostrar l’abril del 2003 amb la campanya “Hoquei per Catalunya”. El president mateix de la FIRS, el català Oliveras de la Riva, va manifestar públicament dies després del 26 de març que l’home clau en tot aquest procés havia estat en David Moner, president de la UFEC. Per tant, aquí s’ha demostrat qui és operatiu i qui sap concretar les aspiracions de l’esport català. Vull dir que si la Unió de Federacions i la Federació Catalana de Patinatge han portat a un primer bon port el nostre vaixell, que continuïn sent ells qui el comandin fins al final del trajecte. Tots els altres “capitans de la sardina” que vulguin agafar el timó el millor que poden fer és quedar-se en terra, no sigui que facin acabar tot aquest procés com el Prestige. Quan puguin presentar un balanç superior a cobrar un sou de l’erari o de col·locar germanets en despatxos oficials podrem començar a escoltar-los.

Com poden vostès sospitar, i no tinc motiu per amagar-me, em refereixo a determinats càrrecs polítics del país que semblen haver oblidat que són uns servidors del poble. I com que són al servei del comú també han d’estar amatents a les indicacions d’aquells catalans que, sense percebre cap retribució oficial, han demostrat una habilitat política i diplomàtica que ha possibilitat que avui els catalans es puguin calçar uns patins sent homes i dones lliures de metròpolis colonitzadores.

Tanmateix, cal remarcar un fet que sovint hom passa per alt i que demostra la poca o nul·la harmonia que hi ha a Catalunya entre la gent de l’esport i la classe política. Mentre els primers majoritàriament lluiten per assolir la seva plena independència a escala internacional, els altres continuen amb la seva malaltissa obsessió d’encaixar-se a Espanya en forma de federalismes, plurinacionalismes o autonomismes. Uns volem trencar amb la corda que ens uneix amb “la morta”, com deia en Joan Maragall, i els altres volen mantenir-nos-hi lligats amb més o menys nusos. Així és difícil coincidir, i cada dia ho serà més perquè, entre d’altres coses, els valors que imperen avui en la política són molt diferents als que ho fan dins el món de l’esport. Precisament el llibre que avui presentem no s’oblida de recordar-les i en les seves pàgines podem llegir:

“L’essència de la cultura esportiva moderna ha d’estar basada en un profund sentit democràtic i d’equip, una voluntat de ferro i un gran coratge.”

En aquesta línia, podem trobar-hi també aquestes frases:

“El triomf es fabrica i el món de l’esport ho sap prou bé. Aconseguir-ho és qüestió de caràcter, d’audàcia, d’il·lusió, de treball en equip, d’esforç i d’un ferm patriotisme. Ningú que vol reeixir pot anar pel món acomplexat.”

Podem copsar alguna d’aquestes característiques en els partits polítics actuals amb representació parlamentària? Crec no equivocar-me si afirmo que si en l’actual panorama polític català sorgís un nou projecte que aglutinés aquests valors íntimament lligats a l’esperit d’aquest poble, el seu èxit estaria assegurat. Això sí, amb cares noves i sense la menjadora com a prioritat.

Amb tot, convé no oblidar que el camí més dret per assolir la independència esportiva és tenir la independència política, que, com deia el genial filòsof Francesc Pujols respecte a Catalunya, “és el menys que pot tenir”. De moment, però, hem començat a assaborir-la “sobre rodes” i ningú ens podrà negar que és bon inici. Com a mínim comencem a fer efectiu, encara que sigui damunt uns patins, el pronòstic que deixà escrit el professor Carles M. Espinalt:

“Els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, seran els que anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.”

I no dubteu que veure pròximament uns jugadors catalans d’hoquei alçant a Macau la copa de campions del món esdevindrà una clara imatge motivacional de la nostra independència.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")