9 - Moral de victòria, regeneració política i independència

Moral de victòria, regeneració política i independència


A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


(Sala Museu Cerdà, Puigcerdà, 17 novembre de 2006)

(Sala d’actes de l’Hospici, Olot, 13 de gener de 2007)

(Sala Gran del Castell, Sta. Coloma de Queralt, 21 de gener de 2007)

(Casal l’Amistat, Calella, 13 de febrer de 2007)

(Garrigo Taverna, Les Borges Blanques, 16 de març 2007)

(Seu Omnium Cultural, Figueres, 7 de juny de 2007)

(Saló de Pedra de l’antic Ajuntament, Argentona, 23 d’octubre 2007)

(Sala d’actes de l’Escorxador, Vilafranca del Penedès, 19 de novembre de 2007)

(Sala d’actes Casa de la Vila, Juneda, 24 de novembre de 2007)

----------------------

Moral de victòria, regeneració política i independència


Senyores, senyors,

El gran patriota Daniel Cardona va deixar escrit en un parell de frases un dels millors resums del què han estat els darrers cent anys de la nostra història:

“Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha fet, com no l’ha fet mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.”

Si convenim que l’inici del catalanisme polític el podríem situar cap allà l’any 1886 amb l’aparició del llibre Lo catalanisme, de Valentí Almirall, haurem de reconèixer que després de cent vint anys de demanar justícia de manera pedagògica, amable, moderada i dialogant el què hem aconseguit al final d’aquest recorregut és que ens robin més de 19.000 milions d’euros cada any. No queda més remei que compartir la sentència d’en Cardona: l’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.

Ara bé, el nostre problema no és, com se’ns vol fer creure sempre, que els catalans no desitgem la independència nacional, perquè això equival a pensar que els holandesos viurien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns alemanys. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, la qüestió és que no creiem en la independència perquè el nostre drama és que tenim minada la moral de victòria. Aquell ànim victoriós per muntar un negoci, per fundar una associació cultural o per animar el Barça s’esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència. Així, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Es remunten a un llunyà segle xv amb el compromís de Casp, continuen amb la luctuosa derrota del 1714 i quan arriben a la batalla de l’Ebre ho fan amb un to i un posat de donar-ho tot per perdut. Però s’obliden que el nostre esdevenidor no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

D’altres catalans, més despreocupats per les qüestions del país, adopten una altra actitud davant la possibilitat de la nostra independència. La seva rèplica es limita a un simple i desmenjat “això és impossible”, que sovint acompanyen amb un somriure de fotetes amb el qual pretenen fer sentir com un somiatruites aquell que es mostra partidari d’assolir la llibertat. Fan una cara com de dir que la nostra lluita per un Estat català és una mena de hobby de cap de setmana, com ho podria ser jugar al tennis o anar a esquiar. Tots aquests haurien de conèixer i prendre bona nota de l’actitud de l’etnòleg noruec Thor Heyerdahl, que en els anys quaranta afirmava, amb bones raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l’actual Perú. Sense entrar a discutir les seves raons li deien que era impossible travessar l’oceà Pacífic en una embarcació com la dels indígenes d’abans del descobriment d’Amèrica. Llavors Heyerdahl , amb cinc companys més, va fabricar una balsa de joncs com les d’aquells indígenes precolombins, que va batejar amb el nom de Kon-tiki, i va fer la travessa. Al final del seu viatge, entre les costes del Perú i les illes de la Polinèsia, assegurava que aquella odissea no demostrava pas la seva teoria sinó només la falsedat de l’única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

L’exemple d’aquest científic nòrdic ens torna a demostrar que la humanitat i Catalunya sempre han avançat gràcies a aquells als quals els seus detractors sempre els deien que el que defensaven era impossible. Discutim, doncs, i en tot cas, sobre la validesa de les raons que esgrimim per defensar la independència de Catalunya, però abandonem d’una vegada per sempre el posat escèptic i pusil·lànime del qui se sent derrotat abans d’iniciar el combat. Fixeu-vos bé que l’anomenat “nacionalisme moderat” dels darrers vint i escaig anys mai no ha entrat a discutir sobre els avantatges o no d’un Estat català independent, perquè sap que en aquest terreny les tesis independentistes són irrefutables. El que ha fet és enrocar-se en aquella posició de dir, amb la boca petita i amb veu baixa, que ”nosaltres també ho voldríem… però és impossible”.

Amb tot aquesta excusa els ha anat meravellosament bé per defensar els seus interessos particulars. És clar, amb aquest estat d’ànim nostre tan aplatanat és fàcil que ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid i aguantem amb paciència africana avions que no s’enlairen i trens que no surten mai. Ens han pres tant la cabellera i ens han arribat a considerar tan idiotes, que encara hi ha qui qualifica de gran victòria política el fet que d’aquesta cabellera ens en donin quatre miserables pèls. Però és que, a més, aquestes quatre engrunes ens les donen després que els nostres representants vinclin l’esquena fins a tocar el terra amb la punta del nas. I, per a més inri, aquest demanar submisament, aquest demanar de l’esclau, es vol fer passar com “l’assenyat pactisme” dels catalans. Sempre hem d’estar així ?

Està vist i comprovat que fent el ploramiques i pensant que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen no es motiva la nostra gent. Vitalitzar l’ànima col·lectiva i la moral d’una nació significa mirar més enllà de les nostàlgies i de les especulacions ridícules dels aprenents d’estadista que avui ens representen. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d’encarar-se amb Espanya i França i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple peculiaritat regional. No és pas amb lirismes ridículs ni tampoc amb somriures hipòcrites de perdonavides quan es parla d’independència que retrobarem la fe i la confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això que us dic, i que té com a objectiu fer-vos veure que la independència no és impossible, sempre quedaran aquells catalans que encara poden dir-nos que quan ho hem intentat sempre hem fracassat. Us he de confessar que sempre que sento això recordo la resposta de qui va ser un dels grans triomfadors en la política mundial del segle xx, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l’èxit, i ell va respondre:

“L’èxit és el final d’una sèrie de fracassos.”

Ara bé, podem recuperar la nostra moral de victòria. Podem tornar a tenir confiança en les nostres possibilitats. Podem, en definitiva, aixecar el nostre ànim col·lectiu, però si ens fallen els dirigents polítics del país com ens han fallat i ens continuen fallant, no farem mai res. Analitzem-los breument i veurem com es fa indispensable una regeneració política si Catalunya vol unir-se al concert de les nacions lliures del món.

Fixeu-vos bé que sempre ens parlen de l’avenç de Catalunya. Ens diuen que hem progressat econòmicament, socialment, i també afirmen categòricament que hem progressat políticament. Deixem de banda els dos primers, perquè també són producte del ritme de creixement global de la societat occidental en la qual estem inserits. Tot i que aquestes afirmacions, després de saber que ja ens roben 52 milions d’euros cada dia, cal, com a mínim, posar-les en quarantena. Però cenyim-nos al fet que ens diuen que mai no hem tingut tant poder polític com ara des del 1714. Davant aquestes afirmacions tan entusiastes cal dir clarament que, en realitat, no ens hem mogut dels temps de les Bases de Manresa o de la Lliga Regionalista.

Bona prova del que dic ho constitueix la tragicomèdia del nou Estatut sorgit després d’haver passat per la piconadora de les Corts espanyoles. Tot plegat ha estat l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. També cal que ens preguntem si sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena o si bé som uns negats per fer política en majúscules. Més aviat hem de creure, si analitzem la nostra història, que l’èxit ens abandona sistemàticament quan es tracta de “salvar” Espanya o d’encaixar-nos-hi. Des de l’“Espanya gran” d’en Cambó fins a l’intent de Jordi Pujol de donar sempre “estabilidad al Estado”. Els darrers han estat, de forma grotesca, les esquerres catalanes amb una actitud que resumeix aquella frase que va pronunciar Joan Puigcercós al Parlament de Madrid, que deia:

“Extiendo la mano a las izquierdas españolas para caminar juntos hacia un modelo federal.”

Sigui com sigui, la resposta des de Madrid a les bones i ingènues intencions catalanes sempre han estat una sonora bufetada. En el cas d’en Cambó la rèplica a les seves intencions va estar la dictadura de Primo de Rivera, i el darrer intent federalista de certes esquerres casolanes ha estat respost amb campanyes d’incitació a l’odi contra nosaltres, que tots coneixem molt bé. Home! El balanç no és que convidi precisament a continuar una política de concòrdia i encaix.

Pel que fa a tot això el perspicaç periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut popularment amb el pseudònim de Gaziel, ja anunciava l’any 1947 per on havia fallat la idea d’encaix a Espanya, una idea que encara avui és el leitmotiv de tota la classe política del país. Així, Gaziel deia d’en Cambó que era el millor representant de la “tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere”.

De fet podem constatar que no s’ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” el “sentiment catalanesc”. Perquè això, i res més que això, és el que han estat les renúncies i especulacions partidistes de tots ells en el nou text estatutari. La realitat és que per fer efectiu aquell famós estatut sorgit del nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 calia encarar-se obertament amb Espanya amb el conseqüent sacrifici i dolor integral. Naturalment, tots s’han fet enrere com ho han estat fent de forma majoritària d’ençà que es va iniciar la nova restauració borbònica que patim. Per tant, vist que s’ha tancant un balanç de manera decebedora on no poden presentar-nos cap èxit significatiu, hem de dir que és l’hora de la regeneració política. Perquè la paciència té un límit i els catalans hem estat prou generosos amb els nostres representants en els darrers anys, malgrat les vergonyes que ens han fet passar. Recordem si no, només, la famosa samba d’en Joan Clos damunt d’una carrossa o la foto de la corona d’espines a Jerusalem. Aquest darrer va ser un acte que va tenir la facultat de posar en contra de Catalunya dos dels estats més influents en el concert internacional com són el Vaticà i Israel.

Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s’ha d’iniciar una nova etapa política. Les cares i els discursos que acaparen el pas del nostre dia a dia han arribat a un descrèdit majúscul que ja ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l’aparició de nous actors que ens permetin recuperar la moral i la dignitat. És la manera que tenim de proclamar la necessitat d’un recanvi polític imprescindible. Però, cap a on apunta? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l’alternativa desitjada?

No em cansaré d’insistir que, abans de res, cal fer una anàlisi profunda del que han estat els darrers anys del catalanisme tradicional. Hem d’enfrontar-nos a la realitat de quins han estat els resultats d’intentar fer entendre la nostra personalitat nacional arreu de l’Estat espanyol. No podem estar eternament ignorant el fracàs en aquesta matèria de tota una generació política simplement per interessos electorals. Per fer balanç d’aquests darrers trenta anys, podem entretenir-nos tant com vulguem (que si dretes, que si esquerres, que si polítiques conservadores o progressistes…), però el que sempre hi ha hagut ha estat una dinàmica constant: la claudicació davant Espanya. Ara bé, aquest fet inqüestionable ens l’han volgut fer passar amb eufemismes com “la política del peix al cove”, que l’única finalitat que tenien era la d’emmascarar una ambició nacional de volada gallinàcia.

Fins ara l’objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant la “qüestió catalana”. Ho han intentat pel dret i pel revés. Han estat fidels a l’Estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l’exèrcit, a tots els tribunals i a tot allò que els donés l’aire de col·laborar amb la governabilitat de l’Estat. Mai una paraula més alta que l’altra perquè, diuen ells, aquest és l’estil català de fer política. Actuant així durant tots aquest anys, doncs, qualsevol pelacanyes “rojigualdo” s’ha vist amb cor de dir-nos el nom del porc i de deixar-nos com un drap brut. Davant aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents, potser no la contundència d’un Xabier Arzalluz, però si una miqueta de punt d’honor.

Hem arribat a un punt en què el discurs de la partitocràcia actual ha donat de sí tot allò que podia donar. El tenen passat de rosca i difícilment ens tornaran a enredar. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han adobat la impressió popular que l’únic afany que tenen és purament personal i partidista. És normal, doncs, que gradualment se’ls hagi anat veient com uns simples mercenaris de la menjadora. En el pecat hi tindran la penitència.

Tot això que estic dient tindria una altra importància si Catalunya fos un Estat independent. Vull dir que ens estaríem referint a la crisi d’un règim determinat, la qual podria ventilar-se a través dels mateixos mecanismes de què disposaria l’Estat en qüestió. El nostre problema és molt més gros. Hem de fer front a una crisi de règim com l’autonòmic, a una crisi de personalitat nacional i a una espoliació econòmica monumental amb els mecanismes de l’Estat responsable de tot això. Algú amb dos dits de front pensa que ens en podem sortir?

Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia:

“Com que ja no crec en el centralisme, l’única opció per tirar endavant el país és la independència.”

De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre que a Escòcia s’aplica el sentit comú i es mira per l’interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d’uns certs membres de l’Administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments?

Els catalans podem continuar sent espectadors d’aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i això, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per tal de capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s’ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de manera senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, la autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l’hem més o menys consentit. Amb tot, els dos s’han demostrat insuficients, o bé per acabar amb Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya.

Malgrat que alguns m’acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya “no hi ha res a fer” es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s’escrivís:

“L’expedient més recent per a una separació és el dels catalans. […] Les fronteres no són necessàriament eternes. L’aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.”

Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d’unitat d’acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, atès que ens fa l’efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d’esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de pronunciar una conferència a Olot, convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia:

“És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d’aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d’aglutinar l’objectiu comú: la independència.”

Sincerament, seria d’inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l’escenari actual veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d’esquena als discursos oficials, la sensació d’espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l’opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible Estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l’hora de guanyar.

Perquè ha arribat el moment de dir prou, atès que no és que ens hi juguem el nostre futur sinó que està en joc el dels nostres fills. Ens estan advertint veus qualificades que, si continua l’actual ofec cultural i econòmic, d’aquí a vint o vint-i-cinc anys la llengua catalana serà una cosa residual i el panorama de creixement econòmic es limitarà al que puguin oferir viles turístiques com Salou o Lloret de Mar.

No sé vostès, però si el meu fill que ara té nou anys em preguntés d’aquí a vint anys com és que la meva generació, que no ha patit les dramàtiques persecucions de les generacions dels nostres pares o dels nostres avis, no va tenir el coratge i l’idealisme d’intentar evitar l’agonia material i espiritual del nostre poble, jo no em veig amb cor de dir-li només que “és que era impossible”. Siguem conscients que la pervivència dels pobles es forja a través del bon exemple de les generacions anteriors.

Som en una cruïlla, com molts dels nostres no es cansen de reconèixer. I aquest encreuament, tinguem-ho ben present, és entre dos camins ben diferenciats: dissolució com a poble o independència. Arribats en aquest punt, on podem veure clarament que el nostre benestar anímic i econòmic depèn més que mai de la creació d’un futur Estat propi, també caldrà reconèixer que uns altres dirigents polítics seran els que el construeixin. On cercarem aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals amb representació parlamentària? Allà no hi trobarem la saba purificadora. Cerquem-la en el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, el sacrifici, l’eficàcia i, sobretot, la insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res hauran de veure que hi ha vida més enllà del trist escenari autonòmic on ens volen encabir per sempre més. Hauran de saber que hi ha una vida d’independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. I permeteu-me acabar recuperant una0 altra vegada l’odissea de Theor Heyerdhal, perquè la seva també va ser una travessa per vèncer l’escepticisme. Va demostrar que per combatre’l no n’hi ha prou amb raons intel·ligents i de pes, també cal audàcia. Si ell va fer una barca per creuar el Pacífic, nosaltres n’hem de construir una per travessar un mar de pessimisme que encongeix l’ànim de gran part de la nostra gent. A Heyerdhal el van acompanyar cinc valents, però jo espero, i n’estic convençut, que a la nostra barca de la llibertat s’hi embarcaran milers i milers de catalans. Ells seran, i ho són ja els que han iniciat el viatge, l’orgull i l’esperança de la pàtria. La mateixa esperança que sempre va tenir un dels quatre o cinc més grans genis que ha donat mai la literatura catalana, en Josep Maria de Segarra, quan després dels fets del 6 d’octubre de 1934 escrivia:

“Si ens haguessin de subjectar a una teoria fatalista, lògicament hauríem d’afirmar que Catalunya és un poble de tràgics destins, a partir del Compromís de Casp. Jo no sóc fatalista, no vull creure en aquests tràgics destins, ni estic disposat per ara a abandonar el timó. Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera. Jo vull creure, ara més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.”

I no en dubteu, mentre aquest poble tingui una estelada com la que hi ha penjada d’aquest pal i una ànima com la que avui es respira en aquesta sala de la capital de la Cerdanya, hem de creure en nosaltres mateixos. Hem de creure en Catalunya.

Moltes gràcies.


Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")