16 - Per una nova Constitució Catalana

16 - "Per una nova Constitució Catalana"

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Lloc on es va fer aquest Discurs en commemoració dels vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana (1928)

(Acte organitzat pel Partit Republicà Català. Sala Masia Can Borrell, Arenys de Munt, 11 d’octubre de 2008)


"Per una nova Constitució Catalana"


Abans de res vull felicitar la gent del Partit Republicà Català per haver tingut la iniciativa d’organitzar aquest acte, que commemora els vuitanta anys de la Constitució catalana de l’Havana.

Aquesta mateixa setmana, la revista El Triangle dedica la seva entrevista central a un historiador mexicà, fill d’exiliats catalans en aquell país americà que tan solidàriament va acollir els nostres represaliats després de la desfeta del 1939. Es tracta de Josep M. Murià, a qui en un moment determinat d’aquesta entrevista li pregunten què li ha semblat el debat estatutari, i ell, textualment, respon: “Pobre. Perquè jo ja no discutiria en termes d’Estatut sinó de Constitució.” Quina casualitat que just els dies que es compleixen vuitanta anys de l’elaboració d’aquella Carta Magna inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba, sigui un fill d’uns catalans d’Amèrica qui torna a dir-nos que ens deixem de tronats estatuts i anem directament a discutir sobre la Constitució catalana.

Suposo que deu ser perquè com que els americans d’origen català ja es van treure de sobre els espanyols una vegada, es veuen amb cor de tornar a repetir la jugada. I suposo que perquè també saben que els espanyols són una gent que sempre tenen de la política i del món en general un concepte exclusivament totalitari. Només cal repassar la llista dels seus prohoms més destacats i veurem que cap d’ells no ha aportat res a la història universal de la democràcia.

Ara bé, avui aquí n’Agustí Barrera i en Josep Sort ens han parlat, de manera clara i entenedora, del que va significar aquella Constitució, i no cal que jo afegeixi res més sobre aquesta qüestió. Particularment he de reconèixer que hi ha dues coses d’aquells catalans de Cuba que m’admiren: la seva moral de victòria i la seva gran visió política (dos elements que no abunden gaire entre nosaltres actualment).

Perquè ningú no podrà negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d’aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya. I, d’altra banda, quin gran sentit polític de cara a la comunitat internacional tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat o la futura República catalana. Però és que, a més a més, el fet de tenir enllestida aquella Constitució representava tapar la boca a aquells catalans llepafils de l’època (ara també en tenim) que davant la possibilitat de la nostra independència sempre pregunten primer: “I com serà, aquesta independència?” Com si la llibertat de ser amos dels nostres destins i deixar de viure com uns esclaus no fos ja el màxim premi per trencar amb Espanya i França.

Imagino que la intenció dels seus redactors era també aixecar la moral dels seus connacionals de l’altra banda de l’Atlàntic. Segur que encara tenien ben present la independència del seu país d’adopció (Cuba) i eren conscients del que significa tenir fe en la victòria. Els devien resultar familiars aquelles paraules del pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), que deien:

“Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”

Aquestes paraules continuen sent vàlides avui, potser més vàlides que mai en el nostre cas. Perquè, ens agradi o no, per guanyar la batalla de la nostra independència ens caldrà aixecar la nostra moral. I els primers combats us puc assegurar que no són contra Espanya o França, són contra nosaltres mateixos. Són contra la nostra secular tendència a veure-ho tot perdut i no creure en els èxits col·lectius de casa nostra. Aquest combat reclama tossuderia, un bon diagnòstic i uns mètodes que vagin més enllà del simple pragmatisme. És així com podem abrandar l’esperit col·lectiu i retornar la confiança i la dignitat al nostre poble.

Però no podem oblidar que aquestes primeres lluites també hauran de tenir com a objectiu desemmascarar les actituds col·laboracionistes d’uns dirigents polítics actuals que no han tingut ni la voluntat, ni la capacitat, ni el coratge d’afrontar la condició de colònia que pateix Catalunya i que avui queda consagrada precisament en les respectives cartes magnes d’Espanya i França. Tanmateix, quan parlem de constitucions espanyoles o franceses i les comparem amb les constitucions catalanes que van des del segle xiii fins a primers del xviii no podem sinó pensar que, en aquesta matèria i des del 1659 amb el Tractat del Pirineus o el 1714 amb el Tractat de Nova Planta, hem retrocedit fins l’època antidiluviana.

Només cal veure com a partir de la cort de Barcelona del 1283 s’institueix l’anomenat “dret paccionat”, fruit d’un pacte entre el rei i els estaments que la formaven, un concepte sense precedents a Europa i que, naturalment, impossibilitava la figura del monarca absolut i totalitari. Mentre això passava a la Catalunya del 1283, els espanyols havien d’esperar més de cinc-cents anys per abolir amb la constitució de Cadis (1812) el tribunal de la Santa Inquisició, i pel que respecta a França no oblidem que no fou fins a la Constitució del 1791 que es van abolir els impúdics privilegis feudals de la seva monarquia i aristocràcia.

A la constitució de Cadis se la coneixia popularment com “La Pepa”, atès que va ser aprovada el dia de Sant Josep del 1812. Amb un sobrenom com aquest poques garanties podia tenir. Una bona prova n’era que els mateixos carlins s’havien mofat del primer article, que es referia a “los españoles de ambos hemisferios”, tot posant-se una mà a cada anca i amb to de marietes fent posats obscens, tal com explica Carles M. Espinalt en el seu llibre Preludi de la independència. Com que aquesta no va funcionar (va durar només dos anys i encara després van voler ressuscitar-la en el Trienni Liberal del 1820-1823) havien d’intentar fer-ne d’altres, com la del 1876, promoguda per Cánovas del Castillo. Aquí crec que val la pena explicar la principal anècdota d’aquest text legislatiu, sobretot per tal que els catalans acabem de veure clar del tot la impossibilitat d’estructurar mínimament una estructura política com l’Estat espanyol. És en el mateix llibre del professor Carles M. Espinalt on es narra com Cánovas del Castillo estava reunit amb un equip de juristes per elaborar la nova Constitució i començaven l’esborrany d’un primer article que es referia a aquells que havien d’ostentar la condició d’espanyols. És clar, després de “La Pepa” del 1812 amb “los españoles de ambos hemisferios” no es podia fer el ridícul. Començaven dient “Son españoles…” i quedaven com ofegats amb els punts suspensius. Però tornaven a intentar-ho: “Son españoles…” Res a fer. No hi havia manera de definir-ho. “Son españoles…” i després es feia un silenci. Llavors Cánovas del Castillo, veient que era impossible concretar alguna cosa coherent sobre això de ser espanyol, va exclamar amb causticitat: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa.” Aquesta anècdota per si sola ja és un test suficient per demostrar que per moltes lectures que es facin de qualsevol Constitució espanyola, els catalans no hi tenim res a veure. El nostre problema rau en la incapacitat i perversió dels nostres actuals dirigents, que no volen posar remei a aquestes coses.

Per redreçar aquesta situació i posar la proa de la nostra política en direcció cap a la independència, ara només hi ha una solució: convulsionar l’escenari parlamentari català amb l’aparició d’una nova força electoral que tingui com a objectiu únic i innegociable la creació d’un Estat català. El seu estil serà dur i rotund, i farà, doncs, que la política catalana es divideixi en dos fronts: l’encaixista i l’independentista. Les altres formacions polítiques el que hauran de fer és triar i posicionar-se davant la que a partir d’ara ha de ser la nostra divisa: “Qui no treballa per la independència de Catalunya, treballa contra Catalunya.”

Per tot plegat, els qui avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria, i hem d’esdevenir els artífexs d’aquest procés. Ara tenim les màximes possibilitats d’assolir l’èxit, i si en algun moment ens fallen les forces, recordem l’esperança que tenien dipositada en la nostra nació aquells catalans de Cuba, als quals avui retem homenatge. Entendrem, llavors, que no podem fallar.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")


----------------------