8 - Pla Independència 2014

Pla Independència 2014

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.


-----------------------------


Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:


Pla Independència 2014

(Centre Cívic La Fonteta, Sant Feliu de Codines, 4 de març de 2006)

(Biblioteca Central, Terrassa, 20 de gener de 2006)

(Casal d’Europa, Berga, 9 de febrer de 2006)

(Centre Català, Lausanne – Suïssa, 25 de març de 2006)

(Cal Macarró, Calaf, 30 de març de 2007)

(Sala d’actes La Farinera, Girona, 26 d’abril de 2007)


-----------------------------

Pla Independència 2014


Senyores, senyors,

La primavera del 1942 sortia de la ciutat de Marsella, en direcció cap a Mèxic, un vaixell carregat de catalans exiliats entre els quals figuraven l’eminent filòsof i diputat republicà Jaume Serra i Hunter i el dirigent independentista i membre d’Estat Català Josep Maria Murià. És precisament en les memòries d’aquest últim, titulades Vivències d’un separatista, on pot llegir-se com va anar un dels diàlegs entre ambdós personatges:

“Se’m va gravar per sempre una de les converses que vaig sostenir amb el doctor Jaume Serra i Hunter, el gran mestre en filosofia. La seva posició la va resumir així: ‘Jo no he estat mai separatista i ara és massa tard per canviar, però reconec que vosaltres sou els únics que teniu raó. Endavant, nois!’.”

Aquesta anècdota és una de les moltes que exemplifiquen la dualitat en què ha viscut permanentment el que coneixem com a nacionalisme català des de fa més de vuitanta anys. És a dir, en una banda aquells que pensen i creuen que una convivència amb els altres pobles peninsulars és possible i, en l’altra, els que estem convençuts que l’única solució viable per garantir el nostre futur com a poble és la independència. Allò que podríem anomenar “lluita interna” entre nosaltres mateixos ha tingut moments de tot, però si hem de ser sincers caldrà reconèixer que fins ara han anat guanyant els partidaris de l’anomenat “encaix a Espanya”. És clar que, al marge de reconèixer que nosaltres, els que apostem per la construcció d’un Estat català independent, hem comès errors importants a l’hora de fer valer el nostre objectiu, també cal dir clarament que sempre és més fàcil, i menys compromès, contemporitzar amb qui ens colonitza que no pas encarar-s’hi. D’aquí que podem entendre com desprès d’haver passat quaranta anys sota un règim tirànic que ens volia aniquilar com a poble, la generació dels nostres pares optés per la política d’un home que va fer de l’“entesa” amb Espanya la seva màxima divisa i obsessió.

Ara, però, ja hem pres consciència del que ha donat de si una nova reedició de l’intent d’una altra concòrdia. Hem vist que l’odi contra Catalunya sempre existeix. A voltes de manera més o menys soterrada, i a voltes, com ara, de manera clara, directa i sense embuts. Així, per exemple, ara que l’espoliació econòmica practicada amb nosaltres amenaça el nostre futur immediat i el dels nostres fills, hem gosat demanar que ens robin una miqueta menys; doncs ara, ens neguen fins i tot el dret a protestar tot acusant-nos d’insolidaris i de lladres. No tenim ni aquest dret bàsic, atès que, pel que es veu, la nostra funció ha de ser exclusivament la de pagar i callar. Però afortunadament per a Catalunya, i desgraciadament per a aquells que practiquen la rapinya amb nosaltres, les noves generacions de catalans no tenim la vocació de majordom que caracteritza la major part de la nostra classe política. Nosaltres escoltem l’encoratjador “Endavant, nois!” de Jaume Serra i Hunter, i agraïm les seves paraules perquè signifiquen una autocrítica que no hem vist mai en els homes que protagonitzaren l’anomenada transició. Com també escoltem, i en prenem bona nota, les paraules d’un altre català que tampoc era independentista però que tenia sentit comú i sentit polític. Estic parlant de l’escriptor i periodista Agustí Calvet, que, en les seves Meditacions en el desert ha de sincerar-se amb aquestes paraules:

“Voler que Castella, l’ànima més dogmàtica i exclusivista d’Europa reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es pugui somiar entre el Pirineu i Gibraltar.”

Tot i ser escrites el 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d’en Calvet s’ha anat complint matemàticament fins el dia d’avui. L'entesa és una utopia i ens trobem encallats en el mateix lloc de fa cinquanta, setanta o cent anys. Estem discutint amb aquest nou Estatut d’autonomia el mateix que discutíem en temps de la Solidaritat Catalana o la Segona República. Fins i tot, la correlació de forces és la mateixa. Per una banda, unes esquerres espanyoles amb les quals alguns càndids pensen que ens podem entendre, i per un altre unes dretes espanyoles que porten encara a cada mà la creu i l’espasa com en els temps de la inquisició. Perpetuar aquesta discussió amb forma estatutària, com ara estem fent, és eternitzar el passat. La veritat és que hauríem de començar a pensar si una de les causes del divorci existent entre els catalans i els seus dirigents no és precisament que ens estan venent una política del passat en una època en què la gent el que volem és comprar futur.

No podem ignorar que el nostre present es caracteritza per un avenç vertiginós de la ciència i de la tecnologia, i tothom vol adquirir la darrera novetat, fins i tot en el camp del pensament. Mentre això passa, les idees i les prioritats oficials del país continuen sent aquelles que tenia en Prat de la Riba. Desenganyem-nos, no ens hem mogut de les polítiques regionalistes de la Lliga. Tot plegat és un contrasentit que provoca que, si avancem alguna cosa, ho fem a pas de tortuga.

Hem viscut ensarronats durant molts anys, ja que se’ns ha volgut fer creure que a Catalunya només pot optar-se per la regeneració d’Espanya. Però ara una part molt important de la nostra gent veu que tornar a jugar la carta estatutària és abocar-se al fracàs. Entre d’altres coses, perquè Catalunya no pot afrontar els grans reptes del segle xxi amb una simple i vulgar Ley orgànica del Estado. Apostar un altre cop per aquesta via és perpetuar el nostre contenciós i que els nostres descendents heretin les mateixes misèries que nosaltres hem heretat. El seu haurà de ser un altre combat, que no serà cap altre que el de situar el futur Estat català entre les nacions més avançades, modernes, operatives i respectades del món. Que el seu patriotisme, el qual tenim l’obligació moral de traspassar-los, no els hagi de servir només per sobreviure com a poble, sinó que els serveixi per progressar com els passa a suecs, danesos o australians. Així doncs, la màxima responsabilitat de la nostra generació és oferir als que ens seguiran en el temps una nació lliure de metròpolis colonitzadores. És per això que va néixer Catalunya Acció. Amb un discurs que va més enllà dels quatre anys d’una simple legislatura, perquè el nostre ha de ser, sobretot, un missatge de futur.

Amb tot, potser molts de vostès pensin que això que s’ha dit fins ara no és cap novetat. Que sabem prou bé com són aquests espanyols o francesos i que el nostre futur ha de passar per trencar amb ells. I és que la pregunta clau que sempre ens fem els independentistes és com fer realitat el nostre objectiu. Per on començar?

Catalunya Acció és un projecte polític que té com a objectiu la independència de Catalunya en una dècada aproximadament. Potser a alguns els semblarà pretensiós això que dic, i d’altres pensaran que som uns tocacampanes. Tant se val el que pensin aquells que donen la batalla per perduda abans de començar-la. Segurament per això el fundador de Nosaltres Sols, l’insigne Daniel Cardona, va titular La batalla el llibre que significa el seu testament polític. Precisament en les seves pàgines hi podem trobar el punt per on ens cal començar. Paga la pena reproduir quin ha de ser l’inici de qualsevol propòsit que vulgui fer passar Catalunya d’un règim colonial a un règim d’Estat independent. Diu Cardona:

“S’han de tenir sempre presents aquelles paraules del gran apòstol de la independència cubana, Josep Martí, que deia: ‘El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer; no cede jamás a quien se le humilla.’ Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de ‘seny’, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar, els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin al poble a saber defensar-se la seva dignitat.”

Exacte! Saber defensar-nos la nostra dignitat! Justament el que no ens han ensenyat aquests darrers vint-i-cinc anys. I ara veiem com se’ns escup a la cara només per demanar que ens robin una mica menys i ningú no sap protestar; només sabem lamentar-nos sense que ningú no defensi la dignitat de Catalunya. I sense dignitat no hi pot haver mai moral de victòria, i sense moral de victòria no s’aconsegueix construir res. Per aquest motiu, dins el nostre pla d’acció (perquè si no tens pla i un objectiu concret no tens res, te’n pots anar a casa), la primera fita és aixecar la moral del nostre “exèrcit” d’independentistes convençuts per tal de connectar-los i fer-los operatius. Cal fer-ho a través de l’exemple d’encarar-se amb els opressors, tal com deia en Cardona. Ara no ens sobra el temps per anar a convèncer aquells que dubten sobre si ens convindria o no tenir un Estat propi; ara és el moment dels patriotes! És el moment de totes aquelles associacions, grups, o entitats amb un veritable sentiment patri. El seu esforç hem de fer-lo operatiu per evitar que vinguin uns altres i el recullin en forma de vots com passa fins ara. La partitocràcia actual s’aprofita de manera barroera de la feina que fan tots aquells que defensen la llengua, la cultura, la recuperació de la memòria històrica o les seleccions esportives catalanes. Per evitar-ho, cal emmarcar tota aquesta feina associativa dins d’un innegociable projecte de construcció d’Estat.

Entendran aleshores per què la primera etapa del nostre Pla Independència 2014 l’anomenem “il·lusionar i connectar els independentistes”. Hem d’aixecar la moral d’aquest “exèrcit” per conquerir el primer turó. Quin és aquest turó? Convertir-se en un referent polític en el país perquè els catalans puguin veure d’una vegada que és possible un discurs valent i coratjós allunyat de la simple especulació electoral. Si aquest capteniment fa que alguns dels nostres dirigents actuïn amb més contundència en la defensa dels interessos del país… perfecte! Ara bé, els asseguro que Catalunya Acció no ha nascut amb aquesta vocació, la nostra fita és simplement trencar amb Espanya i França.

Un cop aconseguit aquest protagonisme que ens ha de donar el fet d’esdevenir un nou referent polític, això ens ha de permetre poder començar a incidir en l’agenda política catalana. Vull dir fer, per exemple, que no només es parli d’Estatut, sinó que es parli també del que ens podrà suposar una futura Constitució catalana. No sempre hem de ballar la música que toquen els nostres diputats i aquelles capelletes que els fan costat per una misèrrima subvenció. Si arribem a aquesta segona fase amb èxit, podrem afirmar que Catalunya Acció s’ha convertit en un contrapoder o lobby. I què pot fer un lobby? Moltes coses, però sobretot una política amb molta més credibilitat que la dels partits actuals.

Arribat aquest moment, podem pensar en qualsevol escenari; o bé continuar jugant només fora de la política parlamentària o bé, si s’escau, jugar també des de dins mateix del parlament del Principat. Ja ho veurem.

Tot plegat ens hauria de dibuixar un panorama polític diferent, i amb actors diferents, del que estem acostumats en aquests darrers anys. Es trencaria la uniformitat de la partitocràcia actual i s’obririen les possibilitats de la convocatòria d’un plebiscit per decidir la independència de Catalunya. O el que és el mateix, activar el procés de secessió. Tanmateix, per tenir aquesta força, n’hi ha prou amb tot el que he apuntat fins ara? Són suficients aquests elements per assolir la nostra fita? Seríem ingenus si penséssim que sí, atès que hi ha dos factors que són imprescindibles i que sempre han de caminar paral·lels a tot aquest procés. Em refereixo al “Fons econòmic per la independència” i les relacions internacionals.

El primer respon a la premissa que la independència ens la pagarem els catalans de la nostra butxaca. Tot té un preu i ningú no sufragarà el nostre objectiu abans que nosaltres mateixos. I, a més, per garantir la insubornabilitat i la fidelitat del projecte no podem quedar en mans de subvencions o de préstecs bancaris. Pel que fa referència a les relacions internacionals, cal dir que avui dia, en ple segle xxi, en una època on tot està tan interrelacionat, no podem creure que un procés com el nostre pot dur-se a terme al marge dels diversos equilibris de la política internacional. Ens convé fer veure a aquells que tenen un pes important en el concert de les nacions lliures del món que la creació d’un Estat català pot resultar beneficiós per als seus interessos estratègics i de valors. No es tracta d’estar sotmès a ningú; es tracta que ens mentalitzem que els catalans com capaços d’establir aliances importants més enllà de bascos i de gallecs. Tinguem present que, arribat el cas de la proclamació de la independència, hem de tenir prèviament pactat l’immediat reconeixement per part d’aquells que inspiren respecte als estats espanyol i francès. Si no ho fem així, recordem com pot acabar allò que, eufemísticament i cínicament, la diplomàcia internacional anomena un “afer intern” d’un Estat sobirà. Almenys, a Catalunya Acció, tenim ben present la frase del qui fou l’inspirador, i pare teòric, de l’Estat d’Israel, en Theoder Herzl:

“Mentre no fem del problema jueu un problema de política internacional, no farem res.”

Aquest, senyores i senyors, és a grans trets el nostre pla d’acció, que té com a objectiu els voltants de l’any 2014. Al marge que aquesta és una data simbòlica, perquè representa els tres-cents anys de la caiguda de la capital catalana, creiem que una dècada avui és temps suficient per bastir una estratègia guanyadora. Potser això no podia passar en l’època d’en Valentí Almirall; aleshores segurament haguessin dit que estàvem bojos. Però actualment la gran rapidesa que s’experimenta en els avenços tècnics també es trasllada als canvis socials. Fa cent anys, Lenin va trigar vint-i-cinc anys per canviar un règim. Aquest mateix règim, fa només deu anys, es va desmuntar en poc més de setanta-dues hores.

Malgrat que ho puguem veure tot, atesa la nostra dissortada història i els errors que hem comès, no oblidem que els temps corren al nostre favor. Fa també cent anys hi havia menys de noranta estats independents i ara en són cent vuitanta-sis, amb noms tan desconeguts com Nauru o Tuvalu.

En aquesta lluita ens hi juguem molt. Ens hi juguem el nostre futur immediat i, recordem-ho sempre, el dels futurs catalans. Quin llegat els deixarem? Un país empobrit del qual hagin d’emigrar? Com a catalans, i com a pares i mares, no ho podem consentir. Catalunya Acció té un objectiu, un pla i, el que és més important, una ferma determinació. Ara bé, sols no podem fer-ho. Necessitem els catalans, tots vosaltres. Simplement perquè vosaltres sou Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.



------------------------------


(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")